ALACANT. De vegades, la vida porta a curioses coincidències. En aquest cas, el debat sobre la conveniència (o no) de mantindre el carrer d'Enric Valor al municipi de Mutxamel ha volgut que es superposara, no intencionadament, és clar, amb la presentació d'Enric Valor, memòries, de l'escriptor i professor alteà —també col·laborador d'Alicante Plaza— Joan Borja al Teatre Arniches d'Alacant. La cita de l'obra de Borja, guanyadora del Premi d'Assaig de l'Institut Alfons el Magnànim de la Diputació de València, estava contemplada fa una setmana. El debat sobre la retolació del carrer, en tot cas, ens ha sobtat en les últimes hores.
Malgrat la polseguera generada, el debat polític a penes s'ha escabussat en la presentació de l'obra guardonada. Sols la vicepresidenta de la Diputació de València, Maria Josep Amigó, màxima responsable política de l'Institut Alfons el Magnànim, ha pregat perquè l'escriptor de Castalla mantinguera el nom de la via a Mutxamel, i a molts altres indrets de la Comunitat Valenciana. Amigó i el director general de l'Institut València de Cultura, Abel Guarinós, han acompanyat a Borja en la reestrena del nou volum, que ja va ser presentat diumenge passat a la Plaça del Llibre, celebrada al Port d'Alacant.
Enric Valor ha sigut el protagonista, com devia ser, més enllà del context. I sobretot, el testimoni de l'autor de les seues memòries, un recorregut per un carrer molt llarg, que abasta tot un segle, tres guerres, un seguit d'experìencies i un llegat per a les lletres valencianes que el propi Borja ha qualificat de cabdal. Potser, la majoria dels valencians coneguen l'escriptor universal de Castalla per això, per la seua contribució a les tradicions, la creació literària i la gramàtica valencianes. Però, potser també, el gran centre d'atenció de les memòries siga l'altre rostre que Borja ens descobreix de Valor, la seua tasca com a empresari, senyoret, mecenes cultural i home inquiet que recorre els principals centres urbans i econòmics d'Alacant i València en la primera meitat del segle XX. I tot contat, segons Borja, pel testimoni del seu fill Enric Valor Hernández, a qui Borja acaba familiaritzant, inclús, quan rellegeix, emocionat, el text final de l'obra.
