A pesar de la maleïda pandèmia, no deixa de ser cert que en aquests dies —per dir-ho a la manera de Josep Pla— «dins de l’aire flota aquesta cosa indescriptible, humanament tendra, íntima, de les festes de Nadal». Com cada hivern. Com cada any. Com sempre. Real, corpori, palpable, tangible, físic, perceptible: torna el prodigi inefable de Nadal. Ençà i enllà de les màscares provem de contagiar-nos felicitat, il·lusió, màgia i fantasia. Encenem focs. Percacem estrelles. Formulem desitjos. Evoquem quimeres. «Déu és un infant acabat de nàixer!» La vida es renovella, talment una mar que sempiternament recomença. Hi flameja l’alegria... Com una llum puixant a trenc d’alba —neta, tèbia, clara, amable i serena—, pertot arreu s’escampa, irrefrenable, una pandèmia de tendresa.
És potser d’això —d’aquest «prodigi inefable de Nadal»—, que hauria de tractar aquest últim article de l’any, en una data tan assenyalada com la d’avui: sant Esteve, segon dia de Nadal. Però no m’agrada deixar les coses a mitges ni tampoc incomplir la paraula donada. Dissabte passat vaig anunciar que continuaria sospesant idees a propòsit de l’humor valencià. I no vull deixar de compartir ací, per això, algunes opinions que lectors, amics i coneguts m’han fet arribar a propòsit del tema.
Dic: no podia —no puc— obviar les reflexions lucidíssimes (com sempre) de l’estimat i admirat amic Josep Manuel Escolano. Ell contestava, impecablement —encertant al cor de la diana—, una de les qüestions suggerides fa un parell de setmanes. «Són, en veritat, unes cultures més gracioses que altres? De què depén aquesta percepció?», plantejàvem. I ell venia a sostenir, amb una perspectiva no exempta de sensibilitat lingüística:
Honestament, no podem parlar d’unes cultures més gracioses que altres, perquè totes deuen fer aportacions humorístiques ajustades al marc conceptual de la creació del món compartit. Per això mateix, en aprendre una altra llengua, les creacions comunicatives empeltades d’humor, és a dir, aquelles que tenen una càrrega semàntica desvirtuada intencionadament, costen més d’entendre. Sovint es diu que per a conéixer bé una llengua, per a ser plenament competents, cal viure en la llengua, pensar en la llengua, veure el món amb els ulls dels parlants nadius, no n’hi ha prou a utilitzar-la com a eina comunicativa de forma mecànica. Una altra cosa ben diferent és que assignem termes com jovialitat, gràcia o alegria de forma prejudiciosa a uns pobles més que a uns altres. Els prejudicis es curen amb el coneixement, amb la informació contrastada.
