Quan la càmera s’endinsa en una obra d’art per a produir un artefacte artístic independent, és inevitable la pregunta: per què es torna a confiar en el poder de la imatge per a donar-la a conéixer, per a analitzar la seua importància des de la seua concepció o creació fins a la immersió cultural que la fa estimada i coneguda. A primera vista caldria celebrar la confiança en un format (la pel·lícula) que sembla que formalment dóna senyals d’esgotament i comercialment necessita reanimació. Quan l’obra objecte d’atenció torna a ser una celebració com la Festa d’Elx cal estendre la pregunta inicial i trobar altres respostes.

Els organitzadors de la Festa veurien, des de principis de segle XX, aparéixer de tant en tant operadors cinematogràfics que, com els fotògrafs, vindrien a Santa Maria per a enregistrar una imatge única sobre la materialització d’una festa ritual, l’exaltació de la Mare de Déu per uns homes que cantaven vestits estranyament sobre un escenari particular i amb l’ús de fantàstics ginys aeris. Hem de trobar, però, en la filmació per Maximilià Thous d’una versió de la Festa en febrer dins una pel·lícula sobre les tres províncies valencianes per a l’Exposició Iberoamericana a Sevilla el 1929, el moment en què els organitzadors van descobrir les oportunitats que oferia el cinema, augmentades poc després, quan s’incorporà el so al cel·luloide.

Amb la proclamació del dogma de l’Assumpció de la Mare de Déu als cels l’1 de novembre de 1950, el Patronat trobà la justificació per a promoure la divulgació de forma multitudinària d’aquesta «gran catequesis» a la resta del país, com així es propugnà des de la revista Festa d’Elig el 1954. Com que l’esforç econòmic era impensable per a un Patronat feble en aquells anys, únicament podien servir-li les pel·lícules de caràcter informatiu que constituïen el NO-DO, als cines des del 1943, i posteriorment la televisió a partir del 1956, que enregistrà entre la dècada dels 50 i dels 60 dos documentals molt bàsics. Un d’aquells fou obra del realitzador il·licità Daniel Herranz per a la segona cadena de RTVE; l’altre arribaria a projectar-se al cine Capitolio el novembre de 1967. Però el que tingué més ressò fou el que va rodar el 1961 Julián de la Flor, un director especialitzat en filmar per al NO-DO festes i tradicions populars arreu de tot el territori.