«A la merda 2020!» Aquest és el sentiment que enguany es respira, generalitzadament, per Cap d’Any. Fins i tot À Punt, la televisió pública valenciana, es va atrevir a batejar així —amb dubtosa finor— el programa especial de Cap d’Any, presentat per Eugeni Alemany i Carolina Ferre: A la merda 2020. I és que, per fi, si una cosa sembla haver posat unànimement d’acord —sense excepcions— les valencianes i els valencians, és en la valoració de 2020 com un any nefast. Per una raó evident: la pandèmia pel SARS-CoV-2, que ha produït un sotrac sense precedents en els hàbits, els costums, les rutines, les pors, les confiances, les prioritats, les preocupacions, les actituds, les manies, les preferències, els sentiments, els valors i les emocions del personal. No debades, en aquest any, la crisi de la COVID-19 deixa, només al País Valencià, un balanç de 157.117 persones contagiades i —heus ací la xifra tràgica i colpidora— 2.965 morts.

Només cal fer una ullada als missatges i els mems que, durant el canvi d’any, han anat circulant per les pantalles dels mòbils, les tabletes digitals i els ordinadors per a copsar aquesta generalitzada crispació —aquest oceànic descontent— amb l’any que acabem de deixar enrere. No hi podien faltar (2020 és l’any en què ha mort Quino), vinyetes en què Mafalda sospesa que l’any que vindrà haurà de ser, per força: «Molt valent, perquè tal com va la cosa, atrevir-se a vindre...» O diàlegs en què, al clàssic desig de «feliç any nou», es respon: «Em basta amb un d’usat: d’aquells en què es vivia millor!» Igualment delators són alguns muntatges i dibuixos que proven de despertar-nos somriures a partir de la sensació que aquest difícil 2020 és un any que sembla que no s’havia d’acabar mai. Un que m’ha semblat especialment ocurrent i expressiu en aquest sentit és el d’un home encorbatat, de mitjana edat, que amb cara suspecta prova de passar la pàgina del «31 de desembre» en el calendari i es troba que al darrere, en comptes de l’esperat «1 de gener», hi ha la d’un suposat «32 de desembre»: «Cagontot!», s’exclama, el pobre. I, sobre la base d’aquesta mateixa idea, hi ha la d’un home que, amb somriure feliç i expectant, admira la data i l’hora 31.12.2020, 23:59:59: però aquest mateix home apareix, baix, amb cara estrafeta —d’incredulitat, sorpresa i estupefacció—, amb la data: 31.12.2020, 23:59:61...