ALICANTE. Pep Cortés va néixer un 5 de maig de 1945 al carrer Santa Rita d’Alcoi. Moments convulsos –amb la fi de la primera etapa franquista, també de la Segona Guerra Mundial- que van incidir al si d’una família humil, dedicada a la subhasta de mantes al poble pròxim de Benilloba. La història del teatre valencià, sense gairebé ser coneixedora, feia una espècie d’annex per donar pas en la memòria a qui ha estat una de les seues màximes figures, i que ha marxat recentment amb 74 anys fruit d’una malaltia que arrossegava des de feia temps. Símbol d’una defensa infal·lible de la cultura, llengua i ideologia incloses.
“Pep era capaç de fer créixer flors allà per on passava”. I en territori erm, inclús. Segurament, aquesta és una de les frases més dolces que el seu company i amic Joanfra Rozalén guarda per a ell. El responsable de la companyia alcoiana La Dependent recorda els inicis, molt estrets entre tots dos. “Som fills d’una manera de ser, aquella que impulsà Pep Cortés”. Qui anava a dir-li a aquest últim que, malgrat estudiar per a pèrit mecànic, opositaria com a inspector de treball, per finalment esdevindre un gran homenot de l’escena efervescent del teatre —provant-se primer al grup amateur Evohé—, i també al cinema i la televisió. I d’una manera poc baladí.
La història de l’actor i director Pep Cortés es reprèn als anys setanta a la ciutat de València. Una dècada després, Barcelona el rep amb els braços oberts. És doncs als huitanta quan funda, junt al seu col·lega Raül Torrent, el segell Universal-Comics, amb l’estrena de Qui vol un miraclet, de Dario Fo, a la ciutat comtal. Destacant els seus anys a Castelló, on desenvoluparia la seua gran passió, Pep no oblida el seu poble, Alcoi. Amic de l’Ovidi Montllor i de Màrius Silvestre, amb qui també va treballar, mèrit seu és el gran pas que la companyia Teatro Estable La Cazuela dóna cap a la seua professionalització, i que ell refunda en 1987 com La Cassola. Dirigeix llavors l’obra Ací no paga ni Déu, també de Fo. “A La Cassola ja començà a incentivar a tota una generació”, explica Rozalén.
Noms com el de Pepa Miralles, Pep Sellés o Joan Gadea comencen a sonar en l’escena valenciana, actors i actrius que segueixen, fins a dia d’avui, formant part de La Dependent. “Totes dues companyies conviuen fins que arriba un punt que Pep esdevé director d’aquesta; n’és el primer. Sense ell, jo no estaria ací, va marcar el nostre rumb”. La segona gran pedrera d’actors i actrius vindria amb la proposta de Teloneries, impulsada arran d’un curs a la Casa de la Cultura d’Alcoi, amb l’objectiu d’elaborar una tria dels millors talents. D’aquesta tanda, Gabriel Calleja, Xavi Francés, Jordi Carbonell, Xavo Giménez, Jonathan García i Rubén Mira, entre d’altres promeses del moment que segueixen treballant a l’escena valenciana. Tots i totes, doncs, fills i fills d’en Pep, de certa forma.
