Últimament he estat llegint l’escriptora italiana Natalia Ginzburg. Els llibres Famiglia  i Lessico familiare, concretament. Aquesta pròxima setmana tinc compromesa una intervenció en el congrés de l'Associazione Italiana di Studi Catalani, a la Sala del Lucernario de l’Accademia Pontaniana de Nàpols, amb el títol Carmelina Sánchez-Cutillas i Natalia Ginzburg: literatura, memòria i vida des de les fronteres del silenci. I clar: l'exercici que m'he autoimposat aquests dies consisteix a contrastar la literatura memorialística de la nosatra Carmelina amb la de la cèlebre escriptora italiana, que també recrea, amb la força evocativa de les paraules, el paradís perdut de la pròpia infantesa.

Però no és de Natalia Ginzburg ni de Carmelina Sánchez-Cutillas que voldria parlar ara, sinó, en realitat, d'una idea que apareix implícita en les respectives obres, i que emergeix "des de les fronteres del silenci" —per dir-ho a la manera del cèlebre vers de Carmelina que l'amiga Mari Àngels Francés va saber remarcar un dia— tant en l'obra de l'escriptora  italiana com en la de la valenciana: que, modelats poc o molt pels atzars, els avatars i les circumstàncies posteriors de la vida, tots som, en essència —più o meno—, el resultat d’allò que vam viure (i que preservem en la memòria) durant el temps innocent, idealitzat i aproximadament feliç de la infantesa.

I és que —ja se sap— la condició humana és feta de memòries. Ben mirat, no som sinó això: la memòria de la vida que hem viscut. Un cos més o menys esplendorós o estrafet; el prodigi del llenguatge; el tresor dels records que conservem; i —si es vol— un pomell  d'esperances. Però memòria: memòria de vida, essencialment; memòria de la infantesa, molt particularment. Potser per això tant Carmelina Sánchez-Cutillas com Natalia Ginzburg coincideixen a recrear, en les seues respectives obres, els records del temps en què eren a penes xiquetes: quan tot just començaven a veure, viure; atendre, entendre; comprendre, corprendre; aprendre i aprehendre el món.

Fet i fet, potser la meua personal tendència a assaborir obres literàries de caire memorialista rau, precisament, en el fet que mai no han deixat d'intrigar-me les causes i els atzars que van forjant els camins de la membrança humana. Vull dir: que sempre m'ha intrigat d’una manera especial com és que recordem amb una particular intensitat uns determinats instants del passat i, en canvi, uns altres se’ns dissolen irremissiblement al pou de l’oblidança. Com opera el filtre de mitificació de la recordança? Per quines raons o quins capricis del destí un moment puntual de la infantesa queda preservat, indemne, al rebost de la consciència, durant anys i més anys, i els altres, en canvi, se'ns esborren per sempre?

La qüestió ve al cas perquè, cada cert temps —diria que açò ja ho he explicat en una altra ocasió—, em tornen inopinadament al present imatges molt determinades de l'infant que un dia vaig ser. Les revisc sovint, aquestes imatges, com si foren la seqüència d'una pel·lícula en blanc i negre visionada a càmera lenta. Corresponen a un instant remot i somnolent en què, a primeríssima hora de la matinada —encara nit fosca—, accedia amb ma tia Juju (Juana Sanz Cabrera, la germana més menuda de ma mare) a l'autobús de la mítica línia de La Alcoyana. Devia ser a l’estiu de l’any 1977. Jo a penes tenia nou anys, per tant. I ma tia em portava de la maneta cap a l’aventura d’uns dies de campament amb ella, sense els pares, ni la iaia, ni els germans.

Com són les coses: amb els records passa com amb les cireres —o els besos dels enamorats—: que una imatge invita a la següent, i la següent a l’altra, i a l’altra, i a l’altra, i és difícil parar... L'escena en què puge a l’autobús de La Alcoyana, a la matinada, amb ma tia, encara de nit, em fa recordar que, per aquell temps, la criatura que jo era tenia una salut fràgil, precària, preocupant. Discutible: molt discutida. Vivia greument condicionat pel problema de l’al·lèrgia i els seus tractaments. En forma d'erupció cutània —o, encara pitjor, de bronquitis—, el meu cosset d’infant es veu que reaccionava malament a la ingesta de qualsevol producte que continguera ou, plàtan o xocolate (i els seus derivats). I responia encara d’una forma més virulenta —fins al punt de posar-me contra les cordes de l’asfíxia— a la inhalació del pol·len de la flor de l’ametler.

Contra aquest problema de salut, un metge especialista de València —el doctor Don Emilio López Botet— m’havia pautat un tractament que consistia, essencialment, a injectar-me regularment un extracte d'aquelles substàncies tòxiques davant de les quals el meu organisme reaccionava tan nocivament, a fi i efecte que poc a poc el meu sistema immunològic s'hi anara acostumant i les començara a tolerar. Així, primer m'inoculaven diàriament una dosi molt reduïda d’aquelles substàncies per a mi verinoses; després, tres injeccions a la setmana, però amb doble dosi; a continuació, una única injecció setmanal, però sempre amb ració doble. Tot seguit, la punxada infernal m’arribava cada quinze dies, amb una xeringa de proporcions temibles. I, per fi, passats els anys, el tractament va acabar amb una única injecció al mes, però gran com una pota de matxo.

Aquelles punxades prescrites per l’al·lergòleg, expressament preparades en un laboratori que el mateix metge tenia muntat a la consulta, supose que van ser un veritable suplici per a la criatura que jo era. No solament per la regular, traumàtica i dolorosa perforació de la pell —hi havia dies que fugia de casa, bancals a través, quan pressentia que arribava el sis-cents de don Florencio, el practicant que venia a punxar-me!—, sinó perquè em produïen allò que se’n deia la reacció. I és que, òbviament, la inoculació d’aquells al·lergògens en tan altes dosis comportava una resposta inevitablement virulenta del meu organisme en forma de malestar general, febra, cruiximent i, molt especialment, inflamació i dolor a les galtes del cul.

Quaranta-i-tants anys després d’aquell dia del viatge amb autobús des d’Altea fins a Alcoi, perfectament recorde que la vespra m'havien posat una d’aquelles horribles injeccions del tractament contra l'al·lèrgia. I que, quan ma tia Juju i jo vam arribar per fi a Alcoi, encara de bon matí —amb tota la somnolència del món als ulls—, baixant de l’autobús me’n va passar una de ben grossa. Com un cove de grossa! Amb una motxilla més gran que jo penjant dels muscles, quan em disposava a baixar la breu escaleta de l’autocar, mig endormiscat com anava hi vaig entropessar i hi vaig caure. I vaig anar davallant l’escala d’aquell autobús literalment a culades, fins a l’asfalt: "Pum. Pum. Pum. Pum. Pum". Cada escaló, una culada amb la motxilla xorrant...

—Però xico! —se'm reia ma tia, amorosament. I jo no sabia si plorar o riure, amb el culet adoloridíssim pels colps reincidits sobre la natgera, just a la zona inflamada per la injecció.

Sovint m'he preguntat què deu haver fet que aquesta accidentada imatge se m'haja quedat gravada en la memòria entre els records indultats de la meua ja remota infantesa. I ara que he llegit, per contrastar-los amb la Matèria de Bretanya de Carmelina Sánchez-Cutillas, els llibres de la senyora Natalia Ginzburg sobre els seus records de família en l’edat més tendra, crec que hi he trobat una possible resposta. I és que aquell viatge amb autobús des d’Altea a Alcoi va ser el de l'inici d’una descoberta meravellosa: la de les il·lusions palpitants que, com a criatura dolcíssima que era, vaig tindre l’oportunitat de sentir davant l'expectativa del primer campament scout en companyia de ma tia. Fet i fet, ma tia i jo havíem fet aquell viatge —amb les respectives motxilles— perquè ens dirigíem al campament que el Grup Brownsea havia organitzat, aquell estiu de 1977, al mas del Fondo d'Ibi. I aquell campament —i els que el seguirien— van resultar ser un regal de la vida, en què de la mà de ma tia vaig descobrir noves amistats, noves experiències, noves paraules, noves maneres d'entendre l’existència i noves actituds a l'hora d'encarar el món.