VALÈNCIA. Fins a l’aparició de Ya sentarás cabeza era un secret a veus que Ignacio Peyró (Madrid, 1980) formava part de la millor infanteria de lletraferits que poblaven el solar ibèric en espera d’un destí encara més elevat. Les mostres de versatilitat i els rastres de qualitat ja es prodigaven de manera inquieta en els seus dos treballs anteriors: Pompa y circunstancia (Fórcola, 2014), un literalment monumental diccionari de més de mil pàgines al voltant de la cultura anglesa, un personalíssim breviari devocional que constituïx un consol i un goig etern per als que patim i gaudim una anglofília irremeiable, i Comimos y bebimos (Libros del Asteroide, 2018), tot un deliciós tractat etílico-gastronòmic que, a més de rendir comptes de les seues ingestes preferencials no oblida –en una mostra de saviesa habitualment impròpia de la joventut– la importància dels llocs on tot va ocórrer, el lligam sagrat entre el paladar i la memòria dels espais.
Ara, amb Ya sentarás cabeza, Ignacio Peyró esmena la relativa tirania de les temàtiques tancades i presenta candidatura a quasi tot. Amb la fórmula d’un dietari sense més datacions que els anys que passen, l’autor ha acumulat una col·lecció de notes, retrats, pensaments, evocacions, relats o aforismes que cavalquen entre 2006 i 2011, i tota eixa comptabilitat dels dies acaba per conformar un conjunt tan saborós com literari, perquè la seua mirada és radicalment literària i també ho són els sants als quals tributa honors i dels quals és més que digne fillol: Josep Pla, Valentí Puig, José Carlos Llop o Julio Camba.
Tot en Ya sentarás cabeza està travessat d’un hedonisme estranyament madur, del conservadorisme obert que amb pacífica insistència proclama, i la seua mirada manté una elegant distància mitjana que només canvia i acosta la visió quan –com en un microscopi al qual puntualment i a voluntat augmentem la capacitat exploratòria– necessita entrar en determinades fondàries (habitualment persones que passen per la seua llibresca sala de dissecció), però sempre sense arribar a fer sang, sense ajustar comptes barroerament com tan a sovint estem acostumats en esta classe de llibres. Una sort d’incruenta entomologia recreativa.
