El passat cap de setmana va tindre lloc, a Castalla, la I Fira de la Fantasia. Sembla que com més incòmoda, confusa i adversa és la realitat que ens envolta, més balsàmica, benèfica i necessària resulta la propina de la fantasia. Potser això —i, sens dubte, la capacitat de convocatòria de les institucions organitzadores i convocants (la Càtedra Enric Valor de la Universitat d’Alacant, l’Ajuntament de Castalla i el Centre Cultural Castellut, amb la col·laboració de la Coordinadora de l’Alcoià i el Comtat pel Valencià, la Fundació Bromera per al Foment de la Lectura, Edicions del Bullent, Andana Edicions, la Fundació Full i Escaparate, entre altres entitats)—, va fer que els carrers i les places del centre de Castalla s’ompliren de fantasiaires disposats a assaborir racions generoses de ficció, goig i meravella.

Així doncs, pels vells i venerables racons del centre històric de Castalla van cobrar veu i vida novel·les, contalles, rondalles, llegendes, cançons; i també converses, conferències,  salutacions, esmorzars literaris, dolços tradicionals, projeccions, llibres, tabalets, dolçaines, rialles... L’esdeveniment —vull dir— va tindre el sabor de les coses sorprenents, inusuals, excepcionals. I el públic s’hi va deixar portar, entre complicitats i somriures, delerós per compartir l’impuls atzarós de la infantívola il·lusió. En el moment de fer balanç, el mateix diumenge, tocats per una sensació d’eufòria, alguns dels organitzadors hi bromejaven en Twitter: «Que com ha anat? Mira: ho valoraré amb un únic adjectiu... “Fantàstic!”»

Hi ha pobles i ciutats que són coneguts per l’organització de fires al voltant d’aquest o aquell altre sector comercial. Barcelona, per exemple, té el Saló Nàutic; i el Mobile World Congress, sobre telefonia mòbil. Madrid convoca any rere any Fitur, la Fira Internacional del Turisme. Frankfurt té la Frankfurter Buchmesse, que és la major fira del llibre del món. Cocentaina, per descomptat, té la seua singularíssima Fira de Tots Sants, creada el 1346. Saragossa ofereix la FIMA, és a dir, la Fira Internacional de Maquinària Agrícola... Castalla, des d’enguany, potser es podria començar a propugnar com a capital de referència per a la màgia, la festa i la indústria de la fantasia valenciana.

Tanmateix, ara com ara l’oferta de la Fira de la Fantasia és encara humil, modesta, prudent. La programació ha defugit grandiloqüències, escarafalls i hipertròfies. Dissabte, per exemple, les germanes Assumpta i Rosa Mira conduïen amb un cert aire de familiaritat una ruta literària pel centre de Castalla que permetia veure, en els edificis i els racons de l’actual poble, la Cassana novel·lesca de Sense la terra promesa. Tot seguit, a l’Auditori, el xixonenc Joan de Déu Martines impartia una conferència sobre «La màgia de les paraules en Enric Valor», i encativava un públic que inesperadament havia desbordat la capacitat de la sala. I Vicent Brotons, per últim, mostrava en la projecció del vídeo Els paisatges de Valor que les màgiques paraules de l’escriptor castallut havien servit per a literaturitzar exquisidament els paisatges de la foia de Castalla: que ara són, per mor de l’alquímia literària, uns paisatges més simbòlics, més expressius, més fantàstics. La programació de diumenge, en canvi, era dedicada a un públic familiar, amb les xiquetes i els xiquets com a protagonistes i destinataris principals: obria el menú un «esmorzar popular de rondalla» a càrrec de les pastisseries i els forns locals, i la proposta prosseguia amb una «fireta del llibre fantàstic» i una «ruta teatralitzada de les rondalles d’Enric Valor pel centre històric de Castalla», a càrrec del grup Tres Teatre —amb la sempre festiva i afable companyia de les dolçaines i els tabalets de la Colla el Sogall. Com a colofó i final de festa, després d’un matí farcit de meravelles i fantasies, hi va haver l’espectacle impagable del gran Dani Miquel, amb tots els seus «Ma Me Mi Mo Músics».

Tampoc no va faltar, en aquesta I Fira de la Fantasia dedicada a «Enric Valor i Castalla», una molt agraïble representació de la família Valor: els fills, Enric i M. Dolors, les nétes M. Dolors i M. Lluïsa (aquesta última, amb el seu home Paül). Esborronava escoltar la veu d’Enric Valor Hernández, fill d’Enric Valor i Vives, llegint fragments de l’obra de son pare —per exemple— a la plaça Major, al carrer Major, a la vora de l’església de l’Assumpció o a l’ermita de la Sang. La fantasia —la paraula de Valor feta fantasia— reïficava per fi una feliç reconciliació entre l’escriptor, la família i el poble de Castalla que ara n’honora l’obra i la memòria. Perquè la qüestió és aquesta: gràcies a la novel·lística d’Enric Valor i —sobretot— a les seues Rondalles valencianes, Castalla ha esdevingut una espècie de capital indiscutible —i indiscutida— de la fantasia valenciana. I, recíprocament, la remembrança i la celebració de l’escriptor confegeixen, al poble que ara el reviu i el solemnitza, el benefici d’un plus de civilitat. Perquè res no mesura millor la maduresa cultural d’un poble que la deferència, l’honorança i el festeig que professa pels seus escriptors i, en general, els seus creadors.