En el número 30 d’una revista editada amb la força de voluntat d’uns quants tossuts que consideren que continuem sense referències per a afrontar el futur des de l’anàlisi del passat, que necessitem la investigació per a construir la societat il·licitana del nou segle que avança, i que ho fan i perseveren sense obtenir (com els estudiosos que hi col·laboren) un rèdit econòmic, en aquell número de La Rella, dic, intentàvem analitzar les claus que havien permés mantenir viu el Festival Internacional de Cinema Independent d’Elx (Ficie) des del naixement de la democràcia. Era un bon moment també per a esbrinar els reptes als que s’enfrontava al complir 40 estius, tant ha canviat la societat des de finals de la dictadura quan l’assoliment cultural del Cineclub Luis Buñuel afavorí la seua creació amb l’objectiu de fer visible el cinema que es feia al marge de les grans pantalles.
Al contrari que l’apropament a moviments o fets històrics que s’han exhaurit, analitzar un festival que encara es viu i en el qual et relaciones d’ençà que tens consciència del que significa la creació cinematogràfica o en el que has col·laborat per inclinació professional, obliga a incloure en les teues valoracions una apreciació més subjectiva en tant que afegeixes el teu tarannà sentimental per tal d’explicar la pervivència del Festival de Cinema (amb els beneficis culturals i turístics, que es tradueixen en un guany econòmic) més enllà de la simple sentimentalitat.
Aquell article no acabava amb un epíleg ple de conclusions tancades. Ho feia amb certa esperança, amb un grapat de bones intencions, de reptes per a fer del festival un encontre cabdal de cineastes i espectadors. Immediatament després de la publicació d’aquell article, en la següent edició es constatà la feblesa de l’organització per tirar endavant la proposta, amb l’assumpció del risc de la seua desaparició, adormit des de la gala de cloenda de 2012, en la què una Sara Montiel, que no tardaria a faltar, tragué força per no enfonsar els ànims de tots els que, d’una o d’altra forma, hi participaven en una nit marcada per la desaparició de la caixa d’estalvis que el patrocinava.
La crisi econòmica fou l´últim dels entrebancs que es trobà el FICIE al llarg de la seua història, durant la qual ha respost a inquietuds socials i regulacions polítiques d’èpoques molt diferents més enllà de la repercussió cultural i l’empenta industrial, lluitant contra els prejudicis i menyspreus de complexa extirpació que arrossega la producció i distribució de curtmetratges. La dependència d’una caixa d’estalvis que, com vam comprovar després no jugà net, li feu pagar, després de l’esplendor, una factura molt alta. El gran èxit del Festival d’Elx, però, ha estat crear un públic fidel al mitjà que espera l’arribada del mes de juliol per a veure pel·lícules de curt format.
