L’antic convent/monestir de la Mercé o Santa Llúcia, no ha tingut molta sort com a conjunt patrimonial durant la seua llarga història en la nostra ciutat. Ha estat un edifici molt rellevant i encara hui li queden elements molt destacats del passat que atresora. Aquest passat inclou no sols els edificis bastits des de l’endemà de la conquesta cristiana de 1265, un seguit d’esglésies, capelles, claustres i dependències diverses, també els banys àrabs d’època almohade situats fora muralla i el cementeri contigu. Els banys expropiats als andalusins acabarien convertits en un magatzem: la “lenyera” de les religioses clarisses. El cementeri, assolat i, quan ha donat evidències, bandejat pels veïns i administracions.

La important prospecció arqueològica que restaurà els banys als anys noranta del segle XX, mostrava indicis i senyals de la primera ocupació mercedària, una donació reial (1270) feta als frares de l’ordre de la Mercé o de Santa Eulàlia, ja que els primers mercedaris vivien a l’hospital barceloní d’aquest nom. El fet que l’escut de l’ordre porte les franges de la senyera és conseqüència d’aquest patronatge reial, ben situada davall de la creu blanca, símbol de la catedral de Barcelona per ànim del seu bisbe, promotor també de la fundació. Per tant, i a diferència dels ordes militars de l’època, els nous frares no batallaven, no feien la guerra, sinó que es dedicaven a pal·liar una de les seues conseqüències: actuar sobre els presoners i captius, redimint-los i, si s’escaiguera, bescanviar-los. Ben a prop quedava un Elx, tot just conquistat, del Regne de Granada i de les societats magribines.

Els frares, durant la seua estada a Elx, acumularen riquesa, terres, cases, fils d’aigua de reg, a més de coneixements i saviesa. No en tenim moltes dades de l’edat mitjana, però sí les suficients per a deduir que el recinte conventual probablement arreceraria un Scriptorium, documentat a l’època moderna quan ens consta l’existència d’un estudi de gramàtica, al qual acudiria un inquiet Cristòfol Sanz (Elx, 1570-1630) per  aprendre i consultar les obres d’autors clàssics i renaixentistes que els religiosos servaven en la seua rellevant biblioteca. I també pregar a la Mare de Déu, la imatge de la qual era custodiada a l’esplèndida església del gòtic final que els frares alçaren amb cura, de la qual encara queden enlairades les voltes de l’absis orientades en direcció llevant, com totes les esglésies cristianes del nostre entorn cultural europeu. Hi és també la solemne inscripció que coronà el seu acabament: la del comanador Joan Ferrández, el 1567.

És l’únic exemple religiós que ens queda d’un estil que seria dominant a les construccions edilícies de la ciutat durant els segles de l’edat mitjana i dels inicis de la modernitat. Si la poguérem visitar, ens trobaríem amb una església que reflectia bé l’esplendor i bonança de l’Orde la Mercé. Ni gran ni menut, l’edifici era ple d’obres d’art, pintures, escultures, relleus i peces d’orfebreria, tal com registra la descripció de fra Agustí d’Arques i Jover (Cocentaina, 1734-València, 1808). D’una sola nau o planta de «saló», la volta que ens queda és només una de les cinc que constituïen el sostre original complet. Eren separades per arcs perpanys o «faxons», disposats en el mateix sentit que les voltes, a les quals reforçaven. Amb gran personalitat, estava impregnada d’encerts renaixentistes, com ara la concepció i decoració de la porta meridional d’accés, encara que de construcció posterior: un conjunt edificat l’esperit del qual la connectava amb la resta de temples religiosos de la Cristiandat.