VALÈNCIA. Parle del passatge en què el fantasma està a punt d’esdevindre un gran gos negre per a espantar la senyora Otis: “El fantasma la mirà enfurit i al moment es disposà a convertir-se en un gran gos negre, proesa per la qual era justament cèlebre, i a la qual el metge de família sempre atribuí la perpètua idiotesa del tio de lord Canterville, l’honorable Thomas Horton. Però el soroll d’unes passes acostant-se el feu dubtar del seu ferm propòsit, pel que es va acontentar amb tornar-se lleugerament fosforescent i s’esfumà amb un profund gemec d’ultratomba just quan els bessons estaven a punt d’agafar-lo”.
Freud diria que el subconscient de Doyle ja havia llegit a Wilde mentres el seu conscient es passejava distretament per la pàgina. O s’equivocaria sobre la meua infantesa. Després d’anys de trobar petjades de llibres en llibres –eixos motius que s’oloren com a gossos–, jo defenc que la casualitat existix, i la repetició i, com és lògic, l’obsessió pel mateix: al cap i a la fi no som tan diferents els uns dels altres.
El teorema del simi infinit
Ambrose Bierce definix així plagiar i plagi en el seu càustic Diccionari del Dimoni (1911): “Plagiar, v. Assumir el pensament o l’estil d’un altre escriptor, a qui u mai ha llegit. Plagi, s. Coincidència literària entre un autor anterior sense mèrit i un autor posterior honorable”. I Lichtenberg diu en un aforisme: “És probable que tots els pares hagen cregut en algun moment que els seus fills eren molt originals. No obstant, crec que els pares intel·lectuals estan més exposats a esta tendra equivocació que qualsevol altra classe de pares”. Segons el teorema del simi infinit, si un mico assentat a una màquina d’escriure polsara tecles a l’atzar durant un període de temps infinit, podria acabar escrivint qualsevol text, com ara el Quixot, la Bíblia o Hamlet. Però i si hi haguera dos micos infinits, un en cada extrem del món? Acabarien escrivint els dos el mateix llibre?
Fa uns anys vaig llegir en alguna part una nota biogràfica de Conan Doyle en què el creador del “millor detectiu del món” –al meu criteri en disputa amb l’original, el Dupin d’Edgar Allan Poe– contava el següent: en una ocasió se li va ocórrer un argument per a un conte, però mai el va publicar. Al poc va llegir un relat anterior de Stevenson amb el mateix argument. Doyle se sentí alleujat perquè, d’haver-lo publicat, l’hagueren acusat de plagi. (No, no dic que Doyle i Stevenson foren micos. Ací l’únic simi és l’orangutan d’Els crims del carrer Morgue, primer relat policíac i primer misteri del quarto tancat –fins que es demostre el contrari– que tan bé resol Dupin).
