ALACANT. Baix l’aparcament del Santuari d’Aránzazu, al municipi guipuscoà d’Oñati, uns estudiants d’arquitectura de la UA han proposat amagar un centre per a la col·lectivitat creativa. Des del primer moment, els seus autors —Tania Rodríguez Ortuño, Olga Parres Barceló i Jorge Sánchez Simón— van tindre clar que este no seria un projecte a parts, sinó una experiència compartida.

“No es tractava de repartir tasques i ajuntar-les al final”, expliquen. “Vam voler dissenyar en conjunt des de la base, prenent decisions de manera compartida i debatent cada pas”. Una metodologia usual als estudis d’arquitectura, però no tant a la resta de formacions.

L’inici no va ser senzill: un dels membres encara estava fora per Erasmus. Però la determinació va pesar més que la distància. Plataformes digitals de videotelefonades i taulers compartits es convertiren en espais de trobada virtuals per avançar el projecte, fins que la presencialitat va permetre consolidar el ritme i les idees. “Ens vam adonar que quan hi ha compromís real, no hi ha excuses: qui vol, troba la manera de fer-ho possible”, resumeixen.

El lloc venia determinat pel concurs patrocinat per Pladur, que exigia ubicar l’edifici en una zona concreta: entre blocs de formigó, sota l’aparcament del santuari. Però el repte es va convertir en oportunitat. L’equip va voler anar més enllà del requisit i integrar l’edifici en el paisatge, en un diàleg subtil amb l’entorn.

D’això naix una arquitectura que no es tanca, sinó que s’obre. Grans finestrals connecten interior i exterior, i la llum natural es converteix en matèria primera del projecte. “Aquesta relació directa amb el paisatge era fonamental per a nosaltres”, expliquen. És una arquitectura porosa, capaç de respirar amb el que l’envolta.

També el color parla. Els tons verds i taronja responen a una doble voluntat: connectar amb l’entorn natural i expressar la vitalitat del que passa dins. “Volíem que l’edifici transmetés des de fora la creativitat i la inspiració que s’hi viu dins”, expliquen. Els colors, així, deixen de ser decoratius per convertir-se en llenguatge.

El projecte, que acolliria disciplines diverses —música, dansa, literatura, arts visuals—, necessitava una estructura flexible i tècnicament solvent. Aquí entra el sistema Pladur, no només com a solució constructiva, sinó com a eina de disseny.

“Ens oferia possibilitats d’adaptació, de configurar espais segons les necessitats, amb bon comportament acústic i una execució neta”, expliquen. Els panells mòbils, la lleugeresa dels materials i la possibilitat de modular els espais van ser claus per garantir la convivència entre disciplines sense renunciar a la continuïtat espacial.

Per a l’equip, Pladur es converteix en còmplice creatiu. Una tecnologia que no imposa límits, sinó que obre escenaris. “No va ser només una solució tècnica, sinó una aliada del nostre projecte”. El plantejament del projecte no busca un edifici icònic. La seua vocació és altra: ser un espai que acompanya, que acull processos, que s’adapta i es transforma amb qui el viu. Una arquitectura que no és protagonista, sinó partitura, la base sobre la qual es crea.