ALACANT. Paolo Barbieri es defineix com un observador apassionat de l’urbanisme alacantí. «Sóc italià, d’una encantadora ciutat anomenada Crema, prop de Milà. Fa anys vaig viure a Vigo i Madrid, i després durant molts anys a Brussel·les. La tardor eterna belga i el desig d’un entorn més semblant a l’italià però amb la positivitat i energia espanyola em van portar fa 8 anys a Alacant».

Poc després d’instal·lar-se, va obrir la pàgina d’Instagram Urban Ideas Alicante. «Crec que la vaig crear ja en el meu segon any d’estada. Encara que no he estudiat arquitectura o urbanisme, sempre m’ha fascinat el tema i he llegit molt al respecte; des de sempre he seguit pàgines d’aficionats, tant a Itàlia com a Bèlgica. En arribar ací, fascinat per Alacant i, sobretot, pel seu potencial encara no completament explotat, vaig sentir la necessitat d’expressar-me i compartir les meues visions i inquietuds amb altres persones que tingueren les mateixes preocupacions».

La motivació era clara: canalitzar les seues idees i rebre respostes. «La meua filosofia és: si encara que només una de les meues idees pot ser copiada i utilitzada com a inspiració per millorar la ciutat, ja val la pena compartir-la. I tinc la sensació que, a vegades, ha ocorregut». El compte es va convertir en un punt de trobada on «moltes personalitats locals, tant de l’àmbit municipal com de la societat civil i política» participaven o, almenys, seguien de prop les seues propostes.

Barbieri recorda amb nitidesa la seua primera impressió de la ciutat: «Recorde les palmeres, el Castell de Santa Bàrbara dominant la ciutat, el passeig marítim del port amb buguenvíl·lies florides, en aquell temps, la llum, la mar, i la vida vibrant i plena d’energia als seus carrers. Em vaig sentir com a casa, i la meua atenció es va centrar només en allò bonic: els ficus majestuosos, el nucli antic, el mercat...». Però amb el temps, diu, «vaig començar a notar més el que no era harmònic o funcional. Però la sensació que, en general, és una ciutat bonica amb molt de potencial i que només cal visió i voluntat per millorar-la, sempre m’ha donat entusiasme».

El creador d’Urban Ideas Alicante no deixa de fer autocrítica sobre el contingut que publica: «Sovint se centra en aspectes que poden semblar un poc superficials, com la millora estètica i funcional de la ciutat, i potser no aprofundeix en altres temes més socials o essencials, com habitatge digne per a tots o la qualitat de vida als barris perifèrics». Malgrat això, manté la seua línia editorial: «Aquesta pàgina va nàixer com un desfogament personal i intercanvi d’idees sobre novetats urbanístiques i arquitectòniques».

Sobre el futur de la ciutat, considera que «Alacant encara no té una marca o imatge internacional clarament definida». Creu que cal respondre a dues preguntes clau: «Què volem que siga Alacant en el futur per als seus ciutadans? I com volem que siga percebuda pels visitants?». Les respostes, diu, «determinaran el futur de la ciutat i, per tant, del seu aspecte urbanístic».

No oculta la seua preocupació pel patrimoni: «Se segueixen enderrocant els pocs edificis històrics restants, i sembla que a ningú li importe la tragèdia per a la imatge futura de la ciutat». I afegeix: «Hi ha bellesa i potencial, però es confonen amb la mediocritat d’edificis anònims i carrers poc harmònics. Sempre he pensat que el nucli antic està en general completament abandonat i subestimat. Crec que és una cosa cultural valenciana, perquè, llevat d’alguns casos, ho he vist també en altres ciutats. És com si els ciutadans i les autoritats l’associaren amb alguna cosa decadent, per la qual cosa no val la pena viure allí o passejar pels seus carrers. Això és molt diferent dels centres històrics italians, que sempre estan plens de vida i comerç local».

En política urbanística, reconeix que hi ha hagut etapes més dinàmiques: «El meu entusiasme va créixer especialment durant el període d’Adrián Santos en Urbanisme, que va aportar energia, creativitat i projectes nous. Ara, malauradament, sent un letarg creatiu i que l’Ajuntament està en pilot automàtic». Per a ell, la planificació és essencial, però també ho és «veure millores a la ciutat ja, fins i tot en les coses xicotetes». Barbieri admet que la seua mirada se centra molt en el centre històric i els barris pròxims, ja que li agrada recórrer-los a peu, amb bici o en cotxe «pel gust de veure què canviaria o milloraria i per comprendre millor la naturalesa mateixa d’una ciutat tan complexa».

«Hui en dia, ningú s’anima a continuar des del Parc de Canalejas cap a Casa Mediterrani i més enllà, o des del Postiguet cap a l’Albufereta: dóna la sensació que no hi ha res més que valga la pena. Celebre les transformacions a la Platja de l’Almadrava i s’està, a més, considerant un observatori ambiental a l’àrea abandonada ‘Puerto Amor’. Jo més bé hauria construït un icònic museu de la mar, aprofitant a més la història de la pròxima Lucentum, amb una zona de bar i transport públic en vaixell des d’Alacant, generant noves experiències i descentralitzant el turisme, a més de fer la zona més pròxima i utilitzada per la ciutadania».

«Si ens quedem al centre —no per elitisme, sinó perquè és el cor bategant i històric de la ciutat, tant per a visitants com per a veïnat—, i només per donar alguns exemples, no és normal que Maisonnave, Alfons el Savi o la Rambla estiguen en tals condicions de degradació, tant estètica com funcional. Maisonnave, a l’estiu, és un forn que no convida precisament a anar de compres; el seu aspecte està degradat i antiquat, amb massa carrils per a cotxes i sense un sol carril bici. Les altres dues presenten els mateixos problemes: carrers molt transitats per vianants però amb mobiliari urbà envellit, voreres insuficientment amples i un domini excessiu del cotxe i, per tant, del trànsit».

Però també observa la ciutat en conjunt: «Alacant és una mena de formatge Emmental, ple de forats, amb moltíssims solars abandonats que sovint s’han convertit en aparcaments improvisats». Per a aquest italià enamorat d’Alacant, el repte està clar: «Si aconseguim que més gent parle de com és i com vol que siga Alacant, ja haurem fet un pas important».