VALÈNCIA. Si este reportatge fóra un plànol, tindria xinxetes a municipis de diferent grandària. Però cap ni una al centre de la ciutat, afortunadament. Diu Mireia Juan, fundadora de l’oficina amb Alberto Flores i Ana Pérez, que un dels objectius de Makea tu Vida és traure el suc al màxim. Aprofitar els materials, les capacitats, les xarxes, els coneixements i el finançament per canviar els espais que habitem.

Normalment ho fan amb mobles i altres estructures que segueixen la metodologia do-it-yourself (que ací li podríem dir fet-per-tu), és a dir, a l’abast de tot el món. “Els nostres dissenys conviden a generar un canvi a l’entorn, qüestionant com són els espais que habitem, com volem que siguen i com ens relacionem amb els objectes”, explica Juan.

La primera xinxeta la col·loquem a la Punta de València, on tenen el seu taller. A l’altra banda de l’Horta la tardor del 2023 van punxar una altra xinxeta amb un d’eixos projectes que fan gust pel seu llegat. Un encàrrec per a una instal·lació efímera al festival Miradors de l’Horta es va transformar ràpidament en una aula a l’aire lliure per al cicle de producció agroecològica a l’IES La Garrigosa de Meliana. 

El projecte es concreta en la construcció col·lectiva d’una estructura mòbil de fusta que convida a l’aturada, l’observació i la conversa sobre el paisatge agrari valencià. Inspirat en els ritmes i les formes de vida de l’Horta, com les barraques o les ceberes, Tornallom proposa un espai per a la contemplació i el diàleg entre el món educatiu i el territori que l’envolta. L’estructura esdevé una eina pedagògica i crítica, on l’alumnat es va implicar en el disseny i la construcció, i participa en un procés que connecta coneixement, memòria i pràctica.

La tercera i la quarta xinxeta viatjarian a l’Alt Palància i al Racó d’Ademús. L’IVAM va convidar a Makea tu Vida a participar en Confluències, un programa de residències a municipis de menys de cent habitants. A Sacañet i la Puebla de San Miguel, Makea Tu Vida va desplegar el projecte “La _____ del Pueblo”. Lluny de les grans intervencions urbanes, ací l’arquitectura es pensa com un gest modest però carregat de sentit: construir un banc, omplir una plaça, activar una conversa.

El banc instal·lat, fet de fusta reciclada a la nau de la Punta —una biga de fusta de pi basc—, duia una inscripció inacabada: “La _____ del Pueblo”. Un espai en blanc que demana ser completat, interpel·lant a qui s’hi asseu. Què falta? Què hi hauria d’haver ací? És la plaça, la memòria, l'escola, la festa, la vida?

Amb aquest dispositiu mínim —tan senzill com potent—, Makea no només recupera un espai físic, sinó que genera una reflexió col·lectiva sobre el sentit de pertinença, la identitat dels llocs menuts i la necessitat de preservar allò comú. El banc no és el final del projecte, sinó el seu inici: una excusa per mirar-se als ulls, per recordar com volem viure i què ens agradaria continuar anomenant “del poble”. A Saacañet es va instal·lar a l’entrada d’una cova. A la Pobla es va col·locar a la plaça de l’església. I després una tercera part de la gran biga de pi es va instal·lar fins i tot a una de les galeries de l’Institut Valencià d’Art Modern. 
 

Ara l’estudi afronta un projecte molt significatiu en escoles afectades per la DANA. Deu xinxetes distribuïdes per centres educatius amb patis afectats per la barrancada Aquest projecte pretén transformar els patis escolars, habitualment ignorats com a espais educatius, en entorns resilients i sostenibles mitjançant processos participatius amb tota la comunitat educativa de la mà de la fundació Jóvenes y Desarrollo.

L’objectiu és que alumnes, famílies i professorat participen activament en la creació i reconstrucció d'espais d’aprenentatge segurs, confortables i inspiradors, especialment espais de lectura i de seure. “Tot els patis escolars tenen mancances en este sentit, però ací l’emergència és òbvia”, expliquen. Dos fases distribuïdes entre maig i setembre generaran dinàmiques de construcció col·lectiva que ajudaran a afermençar estos coneixements.

La metodologia, que incorpora elements de disseny obert i sostenibilitat ecològica, afavoreix la recuperació emocional després de la catàstrofe, promovent una nova consciència col·lectiva sobre com cuidar i conviure amb un clima cada cop més incert i extrem. Segons Mireia Juan, el més important no és només construir mobiliari, sinó generar capacitats que perduren després: “el projecte ha de poder continuar sense nosaltres”. Així, l’espai es converteix en una eina pedagògica que qüestiona com ens relacionem amb els objectes, amb el clima i amb els altres.