VALÈNCIA. Resulta difícil classificar una novel·la com Els erms. Llegint-la vaig recordar el consell que em va donar Mariana Enríquez, després d’una entrevista publicada en aquest mateix mitjà. Li vaig preguntar com s’ho feia per identificar quan un material l’anava a dur cap a un relat o fins a una novel·la. Ella em va dir que té un mètode per a diferenciar-ho: "Si tens la idea, però no els personatges: és un relat. Si tens els personatges, però no la idea: és una novel·la". 

Doncs bé: Els erms, la nova obra de Carlota Gurt, guanyadora de l’11è Premi Llibres Anagrama de Novel·la, és una novel·la de personatges. I quins personatges! Si fora llibreter i haguera de respondre al sempre incòmode «I de què va aquesta novel·la?», li diria que narra la història de dues persones que es busquen sense saber-ho. Ella és Ramona, ell Faust. 

L’una és assagista i conductora d’un exitós pòdcast que passa per un moment creatiu i vital complex. L’altre és el responsable de la presa de Sau, que afronta una sequera molt greu que està buidant el pantà, on cada dia es veuen flotar més i més peixos morts. Ambdós coincideixen la nit d’un 24 de desembre al parador de Sau i ni tan sols intercanvien una sola paraula. Després de la trobada, però, l’un pensarà en l’altre molt sovint. 

—La novel·la s'estructura a dos veus i dos tempos diferents. L'estructura de la novel·la és antecedent a la història i els personatges que la protagonitzen? Com equilibres la forma i el fons d’Els erms?

—Aquesta idea que de vegades diuen alguns escriptors de començar amb un personatge i després va sortint l'altre… En el meu cas tot acostuma a sortir alhora. O sigui, sí que hi ha una mena d'idea inicial. Aquí la idea inicial era «Vull escriure una novel·la sobre la sequera i la vull ambientar a Sau». Però a partir d'aquí, tot es va construint una mica alhora. I és quan m'adono que tinc dos personatges que penso «hauria d'alternar-los».

Diguéssim que no hi ha una preeminència de la forma sobre el fons. Sí que hi ha el tema, i la idea de la novel·la és el primer que ve, però després tot es va construint. També a vegades em pregunten «però primer va ser el Faust o va ser la Ramona?», és que precisament són dos personatges que es construeixen junts i una mica per oposició.

—La Ramona i el Faust són dos personatges molt diferents que, d'alguna forma, s'atrauen però no a través del desig. Com descriuries la seua relació de curiositat mútua? 

—Una cosa que he volgut desactivar ja des del primer moment, pel lector, és la idea que la novel·la serà sobre amor o sobre sexe. Perquè quan tens un personatge masculí i un personatge femení, sembla que el cap inevitablement ja estigui plantejant la hipòtesi de «s'acabaran enamorant, s'acabaran embolicant». I això és una hipòtesi que no volia que el lector tingués en cap moment. Per mi la idea és que, en el fons, les persones ens interessen molt. Més enllà del sexe o de l'amor, conéixer altres persones és una cosa que em sembla molt enriquidora. I en el seu cas, veure que és una persona que d'alguna manera gairebé impensable se t'assembla, et fa sentir molt acompanyat.

Podríem dir que és una mena d'apologia de les relacions entre les persones. Relacionar-nos amb altres persones sense aquesta instrumentalització amorosa o sexoafectiva crec que és molt enriquidor. 

—Faust té 43 anys i Ramona 48. Aquesta xifra pot dur a una lectura diferent de la novel·la: aquesta sensació dels personatges d'estar perduts i, quan més proven de solucionar els problemes més perduts estan. Els erms és una novel·la sobre la crisi de la ‘mitjana edat’? 

—Jo no crec en això de les crisis de la mitjana edat. Els humans vivim en una crisi permanent. L'altre dia parlava amb unes noies que estudien periodisme que estan a la vintena i em parlaven d'una mena de crisi de la vintena. I dius «clar, és que hi ha la crisi dels vint, la crisi dels trenta, la crisi dels quaranta». Potser el que hem d'assumir és que estem en una crisi permanent. I què hi ha preguntes que ens fem tots.

Quan en tens trenta o quan en tens quaranta també et preguntes, «Estic portant la vida que vull? Estic fent el que vull? Puc arribar a fer el que vull?». Potser això de la crisi de la mitjana edat és com una mena de discurs que hem comprat. Crec que el que hem d'assumir és que viure és estar permanentment en crisi, en dialèctica amb el que ets: aquesta discussió interna entre el que ets i el que voldries ser. I això no és només representatiu de la mitjana edat sinó de totes les edats de la vida, crec.

Viure és estar permanentment en crisi, una dialèctica amb el que ets i el que voldries ser

—'Els erms' té un humor molt fi. Pense en el discurs que defén la Ramona sobre els expats i la cultura innocentment colonitzadora. Com construeixes personatges que poden tindre coses teues, però no són mai tu mateixa? Com fas que el discurs no vagi en contra de la narrativa?

—Hi ha algunes opinions de la Ramona o del Faust que poden ser meves, però n'hi ha altres que no. Al final tu construeixes un personatge que és una mena de Frankenstein. Un personatge és algú que està fet de pedassos, de trossos de realitat: té el físic d'aquella persona, té una mania d'una altra. Després hi ha coses que són absolutament inventades, que surten de la imaginació, i alguns pensaments que poden sortir de mi. 

Per exemple, hi ha aquest punt que la Ramona fa una apologia de la mentida, que és una cosa que jo no faria mai perquè no m'agrada mentir, però la gràcia de la literatura és que et fa entendre posicionaments mentals o idees que no són les teves. Et fa entendre la lògica del personatge que l'ha portat a pensar així, encara que tu no pensis així. 

Per mi això és el que importa, com quan algun dels personatges defensa una tesi, com aquell del tren que explica que l'artificiositat és la resposta de tot, que a mi és una cosa que m'esgarrifa. Els personatges discursius m'interessen molt perquè m'interessa que les novel·les han de plantejar preguntes. Últimament, estic una mica farta de les ficcions, siguin literàries o audiovisuals, que et donen el discurs molt mastegat. Et plantegen un tema, te'l resolen i xim-pum. Jo crec que la gràcia de l'art i de la creació és la capacitat de plantejar preguntes i que sigui el mateix lector qui s'ho pregunti. 

És com plantar una llavor. El que és interessant d’escriure és plantar la llavor i que allò fructifiqui. No donar una poma ja processada, podríem dir.