Enguany ho hem tornat a fer. Hem llogat una caseta a Agres, al «cor de la Mariola». I, en família, hem baixat els dies 4 i 5 de gener a la ciutat d’Alcoi, per viure’n les postres d’això que ja s’ha encunyat com el Nadal alcoià. Despús-ahir, per exemple, vam anar al Tirisiti. I vam compartir un any més —hi som addictes— l’absurda i ensucrada meravella del Sereno, Tereseta, els pastorets; la Sagrada Família; l’Auelo, el Sagristà, el Monesillo; Clásico, el Torero Alcoià, els Reis d’Orient; les beates, l’aparició de sant Jordi, les Festes de Moros i Cristians; i, per descomptat, l’inefable Tirisiti... Cada vegada que, amb els fills —a pesar d’aquesta mania que tenen de créixer i fer-se grans—, ocupe una butaca al Teatre Principal d’Alcoi i torne al Tirisiti davall del cel fabulós del genial Alejandro Soler, recorde la reacció de la meua filla menuda quan, després d’haver vist «el més gran espectacle» mil i una voltes en DVD i per Internet, va veure i viure per primera volta la representació directe. Devia tindre dos o tres anyets. Se m’havia assegut als braços. I quan va començar a sonar la música —magistralment adobada pel gran Àngel-Lluís Ferrando Morales, que enguany ha tornat a dirigir la seua Música Vella pels carrers del Nadal d’Alcoi— i es va obrir el teló, la xiqueta es va fer un bolic de nervis: es va portar les manetes a la cara, es va delir d’emoció i va tremolar com tremola un pardalet a la mà just abans de ser alliberat i començar a volar... Va ser increïble. Únic. Irrepetible. Me la jugue que ni la Disney, ni la Pixar, ni la DreamWorks, ni la Warner, ni la 20th Century Fox —amb cap dels seus productes multimilionaris dissenyats per a triomfar en la indústria planetària de l’entreteniment— no podria superar una reacció tan pura, franca, poderosa i entendridora com la que el vell i entranyable Tirisiti, creat i recreat en l’imaginari popular del Nadal alcoià, va despertar en la meua filla.
El cas és que, després del Tirisiti, vam dinar a base de taretes (que és com en diuen, a Alcoi, de les tapes tradicionals) i vam gandulejar pels històrics carrers del centre fins que, ja a poqueta nit, vam acudir a tirar la carta a la Burreta. L’acte del Ban Reial, el dia 4 de gener, com se sap, el protagonitza un emissari de Ses Majestats, que declama uns versos que anuncien i confirmen l’arribada a Alcoi, al sendemà, de Ses Majestats el Reis d’Orient. Aquest Ban —farcit de música, fred d’hivern, color i il·lusió— sempre m’ha semblat, en el calendari festiu alcoià, una espècie de divendres respecte del dissabte i el diumenge que són la Cavalcada i el Dia de Reis. I val a dir que, de sempre, els divendres han estat el meu dia preferit: el dia en què la felicitat suggerida i anunciada es mostra pletòricament incitant i perfecta —més que no durant la festivitat mateixa.
Siga com vulga, el cas és que durant el Ban Reial vam tornar a veure els personatges del Tirisiti, ara en carn i ossos, caminant com si tal cosa entre la gent, carrer Sant Nicolau avall. Vam escoltar l’entranyable «Pastorets i pastoretes» en la versió que el mestre de la Música Nova, Moisés Olcina, va arranjar al seu dia com a «música del poble». Igualment vam sentir l’espectacular Crida i clam per al Bàndol Reial, de Gori Casasempere, a càrrec del grup de metalls i percussió de la Música Vella. I, per fi, vam escoltar l’especialíssim ban reial elegit enguany per a l’ocasió: un text inèdit del poeta Joan Valls, de qui la ciutat acaba de celebrar el centenari del naixement.
