Alerta contra futur

“Nostàlgia de futur”. Així es com va definir el cartellista valencià Josep Renau el seu sentiment al retorn a València després de quatre dècades d’exili. El llarg pes del franquisme havia estat capaç no només de bloquejar el present sinó també de la capacitat d’imaginar el futur, marcat sempre per una emergència.

A casa nostra portem molts anys encadenant situacions d’alarma i emergència. Primer, per la necessitat peremptòria de fer fora el PP i la corrupció de les institucions, però això també ha tingut un revers: no és un secret per a ningú que el programa del primer Botànic i els seus correlats municipals va ser de revertir, recuperar i reconstruir tot allò que s’havia desfet o deixat passar en els anys del silenci, la turborajola i l’eixida de la crisi 2008 amb l’Íbex 35 com a únic actor victoriós.

I així hem aterrat en l’alerta dels incendis, de les gotes fredes que ara són DANA, d’inundacions i temporals, l’hecatombe climàtica; l’alerta humanitària dels refugiats en alta mar; l’alerta feminista i últimament també la de l’auge de l’ultradreta. Als municipis, a la Generalitat o a l’Estat sempre pensem en clau de rescat, d’emergència, d’alerta. La dinàmica política i institucional ens fa viure al dia, però probablement, com es queixava amargament Renau hem disminuït la capacitat d’imaginar el futur, un horitzó millor o il·lusionant.

Així estant, ens ha caigut al damunt una nova alerta de proporcions no vistes fins al moment. Hi juguen uns quants elements decisius: la contraposició entre salut i economia financera, les llibertats individuals i les col·lectives; serveis públics vs privats, les aliances internacionals tradicionals contra les noves. Del Govern de l’Estat i els mitjans de Madrid, però, només sentim una retòrica d’unitat, de guerra: hem d’estar tots units, no hi ha espai per a la dissensió o el debat polític, fent-nos creure que a la resta de països afectats no hi ha debat públic sobre la política o les mesures a prendre.  I sí que n’hi ha, i es pot triar. França suspèn pagament de factures d’aigua i electricitat, hipoteques i lloguers, i dóna permisos directes a les famílies per a la conciliació; Itàlia prohibeix acomiadar treballadors, i a banda de suspendre hipoteques i lloguers atorga ajudes directes a famílies i autònoms. Això per no entrar en el que fan a Dinamarca o Noruega. Més important encara és el debat sanitari, on hi ha consens internacional que s’ha actuat tard i que el no confinament de Madrid fa quinze dies ha agreujat i molt la situació.

Ací, per contra, i sota la retòrica de la guerra i la unitat nacional, no només hem assistit a una recentralització de competències contrària al que recomana l’Organització Mundial del Comerç i la pròpia UE -regionalitzar el més possible les decisions en cas d’epidèmia i crisis sanitàries- sinó que el gros dels recursos públics van massa adreçats als de sempre: a pagar ERTE perquè grans empreses amb beneficis no hagen de fer cap sacrifici perquè al final queden sous d’una mitjana de 800 euros i sense compromís de mantenir els llocs de treball més enllà de sis mesos; i el plat fort: una mobilització d’avals perquè la gran banca es lucre a costa d’empreses i professionals. Una banca a qui ja hem rescatat fa pocs anys, que aconsegueix diners a cost zero del Banc Central Europeu i ara rebrà ajuts i avals públics perquè puga cobrar interessos -i per tant fer benefici- a l’economia productiva; a unes empreses i professionals que al remat quedaran més endeutats que abans.

L’aplaudiment diari als professionals de la salut, que també ho és implícitament a totes i tots aquells que mantenen la nostra societat en funcionament -cuidant els majors, netejant, venent i transportant aliments i un llarg etcètera- no ha d’entendre’s com un aplaudiment acrític a la tasca dels governants i a la política existent. El moment d’exigir responsabilitats per com s’ha gestionat la crisi sanitària i la major o menor previsió ja arribarà. No tinc dubtes: les Administracions competents fan el possible per salvar el màxim nombre de vides i ho fan amb recursos limitats. Però la política i l’abast del possible, la gestió del mentrestant i sobretot del dia després, està, per més que semble el contrari, oberta de bat a bat. Polítiques públiques d’inversió que eren inimaginables fa dues setmanes són ara el consens entre tots aquells comentaristes i experts que despús-ahir ens titllaven de bojos per imaginar coses diferents. El mateix està succeint amb l’emergència climàtica. Valga d’exemple la monarquia: hi ha prou amb un dia de titulars a l’estranger i comunicats perquè quaranta anys de silencis i negocis bruts es tornen una cassolada transversal i atronadora.

Després d’això tot canviarà, haurem de fer política més que mai, deixar de creure ingènuament que podem tornar a una societat d’ultraconsum a colp de talonari d’ajudes al servei d’uns quants. Els poderosos de sempre i els seues satèl.lits de sempre s’aferraran de forma estèril al que quede, sense obrir la porta a la búsqueda d’oportunitats.

Ànim a totes i tots, perquè fins i tot en estos moments difícils no hem de renunciar a la tasca més necessària: seguir imaginant el futur.