Al bell ple del migdia

Durant les hores mortes d’un congrés faig conversa amb l’escriptor, actor, presentador de televisió, investigador, erudit i amic Tomàs Vibot. I el gran Vibot, mallorquí de soca-rel, em relata, inopinadament, el final d’una relació amorosa que va mantenir, amb una valenciana, en els perillosos anys de la joventut: «Anava a casar-me amb ella. Però — encara no sé per què— hi vaig trencar. Sense cap raó. Sense pensar-ho. I vaig decidir tornar-me’n a Mallorca. Em vaig acomiadar del seu germà: “Adéu. Crec que serà l’última volta que ens veurem...” Vaig fer la maleta i vaig pegar cap al port. Mai no oblidaré aquella travessia de Dénia a Eivissa. Quan el vaixell eixia del port vaig comprendre que deixava enrere una vida —una vida sencera— que mai no arribaria a viure. Eren les dotze del migdia.»

Mentre Tomàs prova d’encetar un nou tema de conversa amb un somriure ampli i contagiós, mentalment sospese que en aquest últim «Eren les dotze del matí», aparentment sobrer i gratuït, és on hi ha el secret de la literatura. I el relat —la manera de cloure el relat— m’ha recordat un passatge que retinc en la ment d’una de les Rondalles valencianes d’Enric Valor. Es tracta de l’escena d’«El Castell del Sol» en què —contràriament al trencament, la separació i desamor protagonistes de la remembrança de Tomàs— l’escriptor de Castalla refereix la culminació d’un amor pur, latent, meravellós, llargament covat entre els joves protagonistes de la narració, Miriam i Muhammad:

1. I només passar la ratlla de la gran possessió de Muhammad, cosa d’una hora, aquest baixà del cavall i s’acostà a una font abundant i d’aigua molt freda que brollava al costat mateix d’un riu que ell anomenà Barxell, en els contraforts assolellats de la serra de Mariola. Desmuntà així mateix Miriam, i, després d’haver begut, fou quan Muhammad, amb tota reverència i delicadesa, però ensems amb molta fogositat i entusiasme, la demanà per muller i reina expectant de Benilllup. Era a mitjan matí.

«Eren les dotze del migdia.» «Era a mitjan matí...» Heus ací el prodigi de la narració que s’il·lumina! Tant l’episodi vital oralment recontat per Tomàs com el passatge rondallístic de Valor m’evoquen una vella i memorable classe de literatura contemporània, viscuda ara fa milanta anys en la Facultat. La impartia l’amic Enric Balaguer, que en aquell temps ens feia de professor respectable i respectat, idolatrable i idolatrat. Si no ho recorde malament —amb el temps, la memòria inventa més que no conserva—, Enric ens va proposar per al comentari els coneguts versos del cantautor mexicà Armando Manzanero: «Esta tarde vi llover / vi gente correr / y no estabas tú.» La pregunta que ens hi formulava el jove Enric era, si fa no fa, la següent: «Quin dels tres versos penseu que concentra una major —i més sorprenent— força expressiva? Amb la pregunta, òbviament, ja hi havia implícita la lliçó. Un mestre fa de veritable mestre quan és capaç de formular les preguntes adients: més que no revelant respostes i dictaminant certeses, el magisteri òptim s’exerceix plantejant interrogants que burxen la curiositat; assenyalant qüestions que desperten i provoquen dubtes, pensaments, perplexitats, hesitacions, frisances, amoïnaments...

El cas és que si paràvem a examinar racionalment aquells tres celebèrrims versos de la cançó de Manzanero, havíem de convenir que el vers que devia encloure el secret de la seducció comunicativa  era, precisament, el que a priori menys ho semblava: «vi gente correr». Els altres dos, «Esta tarde vi llover» i «y no estabas tú» són tan melancòlics i existencials com voldrem, però resulten monòdics, previsibles, adotzenats, sabuts, corrents. Tanmateix, «vi gente correr» hi és l’element discordant: una mena d’intrús desconcertant. I és precisament pel contrast dissonant d’aquest inesperat —i aparentment irrellevant— «vi gente correr» que la composició ens punxa els sentits i se’ns arrapa a la part més íntima i sensible de l’ànima. «Vi gente correr», al cap i a la fi, equival discursivament en aquesta cançó l’«Eren les dotze del migdia» del relat de l’amic Tomàs Vibot, o l’«Era a mitjan matí» de la rondalla de Valor.

He portat ací a col·lació el relat de Vibot, la rondalla de Valor i l’evocació de la classe d’Enric perquè aquest matí, quan m’he posat a escriure, m’ha pegat —potser pel canvi de temps, que tot ho trastorna— per ficcionar una notícia. He fet un glop mínim al café del temps, i amb el Pilot he anotat sobre la llibreteta negra de Moleskine que Àlex i Núria em van regalar el dia de la seua boda:

1. En aquell país els ciutadans per fi van comprendre que la diversitat és el més joiós dels tresors. Que el món és fet de veus feliçment diverses. Van guardar els crits, els himnes, les banderes. I van reprendre l’amor, la il·lusió i l’alegria. Se sabien amb el dret d’escriure lliurement el propi futur. Pertot arreu van florir somriures. Els presos polítics van ser immediatament excarcerats. També els exiliats van tornar a casa. La política va ser desjudicialitzada; i la justícia, despolititzada. La llei va servir als homes. I a les dones. La pau va guanyar la pau. Els drets humans van ser exquisidament respectats. La paraula i no la violència, les urnes i no les armes, el coneixement i no la guerra: aquest va ser el camí acordat. Els polítics per fi hi van fer de polítics. I van seure a parlar, i conciliar, i negociar al voltant d’una taula. Serenament. Civilitzadament. Respectuosament. Fins que van anunciar un pacte per a la concòrdia i tota la gent de bona fe va respirar alleujada.

Era al bell ple del migdia.