X AVISO DE COOKIES: Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Aceptar Más información

Mar i Muntanya (109) / OPINIÓN

A peu

6/11/2018 - 

Siguem pràctics, no pensem en futuribles i analitzem hores d’ara quina és la realitat quotidiana dels que vivim en aquest trosset de terra que anomenem Marina Alta. Bàsicament i pel que fa a infraestructures podem dir que el grau d’aïllament no millora. Gairebé estem millor connectats per mar que per terra. I sempre, gairebé sempre, pagant.

Potser és aquesta perpètua manca d’infraestructures la que preserva el nostre xicotet espai en el món? Sinceramente ho dubte. Perquè un si vol pot arribar. Qui paga el plats trencats com sempre és la gent. Els que han de dependre del cotxe sí o sí perquè no tenen una altra opció. Perquè el trenet està en ‘stand by’ i el bus ja sabem tots com va. I encara que va…

I les promeses ahí estan. Que si l’autopista gratuïta, que si el Tren de la Costa, que si la connexió amb Gandia… El temps passa, corre, i els fets parlaran per ells sols. Tothom quedarà retratat. I la vida com sempre continuarà….  El rellotge és quelcom que només afecta als humans. 

Paisatges

I tot això per parlar de paisatges, de pobles i d’indrets a visitar. Al final, la sol·lució per descobrir mil i un racons de la terreta potser està en recòrrer a peu el territori, tal i com van fer l’escriptor Josep Maria Espinàs i també el nostre estimat Bernat Capó. Oblidar-nos del temps i de la velocitat. I endinsar-nos en una nova forma de conéixer el que tenim al costat. 

Caminar, entrar als bars, xerrar amb la gent. Escoltar i gaudir el que tenim al davant. Sense presses, deixar-nos portar. Escollir una ruta un dia i començar… Només per viure i experimentar. Gaudir del que hi ha.

Entrar a l’església de Sant Bartomeu a Xàbia i seure amb tranquil·litat. Divisar la costa desde les muntanyes de la Vall de Laguar. Trepitjar pedra i olorar el fum de les ximeneies a la vida rural. I fer un cafenet al casino per veure com encara hi ha qui juga cada vesprada al dòmino. I aturar-se a una carnisseria o a una pastisseria de Xaló. I apropar-se al Penyal d’Ifac i continuar pels senders que voregen els penya-segats fins arribar a un xicotet port. I mirar la mar. I menjar un putxero de polp. I un vi i una mistela de Moscatell. 

Falten camins que ens permetin arribar als llocs sense sortejar la vorera de la carretera comarcal.  O pitjor encara la nacional. Senders on poder perdre’s entre ametlers i oliveres. I passar per davall de ponts. Agafar l’antiga carretera de València i xerrar de bandolers. Caminar dins del riu Gorgos aprofitant que al seu pas per Gata està sec. A peu no costa diners. Es només qüestió de temps. 

Viatjar pel nostre territori és una manera d’aprendre allò que som directament. Excursions en solitari, en família o amb amics. Una manera d’interrelacionar-nos i establir vincles que potser haviem oblidat. Recordar tradicions. Descobrir paisatges i fer caliu, germanor.

Un bon punt de partida per engegar la dinàmica el tenim aprop. El proper cap de setmana es celebra a Ondara la IV Fira Marina Alta que justament enguany posa el seu èmfasi en el paisatge. Així doncs els pobles i les empreses de turiste actiu i cultural de la comarca oferiran als visitants tot un munt de possibilitats. La Mancomunitat Cultural de la Marina Alta (MACMA) a més presentarà el mapa cultural i patrimonial de la comarca que ens permetrà aprofundir si volem en tot el patrimoni que tenim a l’abast.

‘ A camí llarg, pas de pardalet’

‘A poc a poc anirem lluny’.

 

next