Xavi Sarrià: “He descobert que necessite fer cançons; abans no m’ho plantejava”

VALÈNCIA. Durant les últimes setmanes Xavi Sarrià (Barcelona, 1977) ha viatjat una dècada enrere: la rutina trencada per les entrevistes, el seu carot a les pàgines de totes les seccions de cultura, tot és soroll al seu voltant. Torna a estar en el centre de les mirades. No és, però, entusiasme el que desprén la seua veu davant l’expectació. “El meu vertigen és ensenyar-les públicament i ara, en solitari, és la part que menys m’agrada”, confessa a l’altra banda del telèfon. Parla de les tretze cançons que configuren Amb l’esperança entre les dents (Propaganda pel fet! 2017), el disc suposa el seu retorn a l’estudi de gravació, ja sense Obrint Pas.

Diu que ha tornat perquè ho necessitava. No es referix al reconeixement del públic; tampoc parla de l’economia personal. És un impuls més íntim i potent. “La part creativa, vore créixer una lletra, donar-li forma, quan de sobte una melodia es convertix en una cançó… Això m’ompli de vida, és el meu motor, el que sempre he fet i el que més m’agrada”. Així va ser quan, un any després de la separació de la banda i amb una xiqueta de bolquers entre els braços, l’ofici, mutat en una mena d’instint, va brollar de nou. “Van començar a eixir algunes cançons, com la de bressol que està al disc i, quan ja tenia unes quantes, vaig pensar ‘per què no puc fer jo un disc?’”.

Per què no, si és el que havia estat fent tota la maleïda vida?

 Bàsicament, perquè ja no comptava amb la protecció de la manada d’Obrint Pas, ni tan sols de l’altra part creadora del conjunt, Miquel Gironés; i perquè ell havia agarrat un altre rumb, que el va conduir a crear l’editorial Sembra Llibres amb Joan Carles Girbés i a escriure una novel·la: Totes les cançons parlen de tu. Havia baixat de l’escenari, abraçat la maduresa i albirat l’horitzó d’un dolç semianonimat. Però van arribar les cançons per arruïnar-ho tot. “Ara he descobert que necessite fer cançons; abans no m’ho plantejava; estàvem en el grup i féiem cançons i discs i tot era una gran aventura”, confessa, afegint que va ser precisament en deixar el grup, quan s’adonà que només el que li feia feliç era el procés, el que passava abans que tot fóra espectacle.

Així és com en arribar al que semblava un punt final, va trobar un fil cap a nous capítols. De fet, el nou disc va créixer de la novel·la, d’eixe relat sobre la seua generació i les seues lluites, les col·lectives i les personals, que ja s’havien filtrat a la discografia d’Obrint Pas. Però no és que s’haja quedat pres de la malencolia, assegura el músic: “Intente contribuir a eixe relat sobre què hem sigut, reconstruir eixe record, explicar d’on venim, no per nostàlgia sinó per teixir la nostra memòria i deixar constància per a les properes generacions”.

En eixe camí de tornada es va trobar amb un company de viatge, una cara coneguda. Feliu Ventura també havia escrit una novel·la, Com un record d’infantesa, editada també per Sembra Llibres i que compartia atmosfera amb la història de Sarrià. Els dos van acabar pujant junts a l’escenari per oferir al públic l’imaginari d’una època on els músics que cantaven en valencià es van agrupar al voltant d’un terme: resistència. No debades, el disc que ara presenta Sarrià es titula com el llibre de John Berger que reflexiona sobre el mateix concepte. “(A Obrint Pas) ens deien que era impossible quan començàvem. I va ser eixe treball col·lectiu de perseverança el que va fer possible arribar a un gran públic i a gent que no és valencianoparlant o inclús que no entén el valencià. El repte era trencar prejuïns”, rememora l’exlíder la banda.

No es pot dir, per tant, que el músic haguera iniciat una nova etapa per trencar amb el seu passat. Obrint Pas continua present a l’ànima d’Amb l’esperança entre les dents en les lletres i les melodies. No ho amaga Sarrià, qui explica que l’àlbum va sorgir “d’una manera natural”. “El disc és una continuació d’allò que he fet sempre. No pensava fer un disc en solitari perquè fóra diferent. He fet el disc que m’ha nascut ara. Encara que he intentat anar més enllà, créixer fent cançons, superant esquemes mentals”, desenvolupa el músic. El disc s’acosta a l’univers creat per Obrint Pas en cançons com Renaixem o Ingovernables, i Sarrià també compartix temes, entre d’altres, amb Gorka Urbizu de Berri Txarrak o amb la rapera argentina Sara Hebe.

A la cançó que dóna títol al disc, el músic canta: “Som la lluna que assaltàvem a les nostres matinades,/ amagats a les teulades de la nostra vida en flames./ Estimant-nos a glopades de poemes i cerveses; tu recitaves Kortatu,  jo el Llibre de Meravelles”. D’esta manera enllaça amb els elements de l’últim treball de la banda, els mateixos que van guiar la novel·la: un vernís d’enyorança impregnant la manifestació que la lluita que abanderaren no està acabada.

Però a Sarrià, per cert, no li agrada massa estendre’s sobre política.

“A vegades no sé molt bé què dir”, es justifica, deixant escapar un riure tímid. Clar, no és que no hi haja discurs, és que està tot a les cançons. Parlar amb ell sobre el missatge de la seua música és com demanar-li a algú que explique un acudit: ja estava tot dit. Ell mateix no pot amagar cert to de resposta mecànica, on es filtra la sensació que s’espera d’ell una reflexió més enllà del que conta amb la seua música, com si de sobte esdevinguera un tertulià que haguera d’analitzar en tres respostes tota l’actualitat política abans de tornar a parlar de cançons.

Però el seu disc arriba en un moment tan convuls que es fa inevitable una incursió… “És un moment històric. S’estan posant sobre la taula altres models de sobirania popular com a alternativa al règim del 78”, comenta el músic, però aclarix que este treball ha sigut parit durant els últims dos anys.

Sí que reconeix sentir un cert orgull quan mira a casa i veu com ha esclatat el paisatge musical en valencià en mil estils, però advertix que és una paternitat compartida amb els grups i músics que van conformar l’escena de les últimes dècades. No hi ha, sentint les seues afirmacions, cap intenció de reclamar l’avantguarda de cap moviment, de ser icona de res. “Ara faré uns concerts de presentació i una gira i després hi haurà altre projecte. M’agradaria combinar literatura i música”, explica.

El 10 de novembre defendrà el disc en directe a València, a la sala Repvblicca (abans actuarà a l’Apolo de Barcelona), encetant de nou un camí que el portarà fins a Alemanya. Després, ja ho ha dit, tornarà a casa, on va nàixer la primera cançó d’este nou disc i totes les que van suposar l’èxit d’Obrint Pas. A casa, on manté l’aspiració de tancar-se a escriure i després llançar-ho tot a l’exterior com un coet en missió a Júpiter. Mentre ell compon cançons de bressol a la filla, lluny de les llums i de l’escenari.

“Estaria bé”. I torna a riure.