Valor

En una de les moltes converses que he tingut el privilegi de mantenir amb el senyor Enric Valor Hernández, fill primogènit de l’escriptor Enric Valor i Vives, vaig sentir d’una manera especial la sensació inefable d’un camí de formigues recorrent-me l’esquena. Va ser en un programa de ràdio, en directe, davant d’un públic universitari —ben bé un centenar i mig de persones— àvid de paraules, emocions i fantasies. Era un programa especial de Café Montcau, per a Ràdio Altea, amb motiu de la primera edició del Curs de Literatura Popular. Havíem començat l’emissió poc més tard de les quatre de la vesprada del 17 d’abril de 2015. Feia a Altea un dia esplèndid de primavera. L’acumulació de joves semblava cosa de no creure: més encara des de la perspectiva del temps actual, determinat pels profilàctics distanciaments interpersonals. No hi cabia ni una agulla, aquella vesprada, a la Casa de Cultura d’Altea. Els «cafeïnòmans habituals» havíem decidit eixir de l’estudi i fer un programa en directe i amb públic, en honor a la memòria d’Enric Valor, en el marc d’unes jornades universitàries que se centraven, precisament, en «Les Rondalles valencianes a l’escola». Els nostres «convidats excepcionals» eren l’editora Rosa Serrano, Joan Senent Moreno (fill de Joan Senent Anaya, l’empresari, editor, valedor i amic íntim d’Enric Valor), i el ja referit senyor Enric Valor Hernández, fill de l’escriptor.

Amb la jovialitat, la loquacitat, la vitalitat i la vehemència que el caracteritza, Enric Valor (fill) rememorava el moment en què, després de més de dos anys de presidi, va anar a recollir Enric Valor (pare) a la «Carcel Modelo de Mislata». La coherència intel·lectual, la fermesa en els valors democràtics i l’insubornable amor a les paraules —i a l’art de les paraules, que és la literatura— no solament li van costar al senyor Valor més de dos anys de presó: també el patrimoni familiar, que va ser penosament incautat i subhastat pel règim franquista. Vint-i-vuit mesos. Vint-i-vuit mesos —es diu fàcil— va haver de passar Enric Valor reclòs dins d’aquell centre de reclusió, en presó preventiva, sense intermediació de cap judici ni cap sentència. Fins que la vergonyant situació, incòmoda fins i tot per als mateixos jutges, es va poder resoldre amb l’establiment d’una finança, que l’amic i mecenes Joan Senent Anaya no va dubtar a atendre solidàriament.

Enric Valor Hernández, fill de l’escriptor Enric Valor i Vives, era advocat de formació. Per això podia visitar regularment son pare. I per això va ser ell qui, depositada la fiança, es va personar finalment per traure son pare de la Modelo. Aquella vesprada del 17 d’abril de 2015, ho recordava així a Altea: «És curiós... Jo me’n recorde —i també és una vivència... Quan va eixir mon pare de la presó vaig anar jo per ell. Ton pare [mirant al senyor Joan Senent Moreno i referint-se, per tant, al senyor. Joan J. Senent Anaya] li va signar per fi una fiança. Perquè els jutges tenien —com et diria— una patata calenta a la mà que no sabien com traure-se-la de damunt. Perquè eren unes persones decents [...] Quan va eixir de la presó, després de dos anys, pràcticament, d’estar allí, la primera cosa que li va sobtar a mon pare va ser que, davant mateix de la presó —a uns quants metres de la presó— hi havia un bancal d’alfals. [...] I es va quedar sobtat mirant el verd. Perquè feia dos mesos... Dos anys —perdó!— que només veia passar els avions. I tot el que veia era grisor: el gris de les parets, tant de la cel·la com del pati, com de tot. I a l’eixir i vore el verd es va quedar parat. Es va quedar parat –tal com us ho dic!—, es va quedar parat... “Xe, el verd! Feia tant de temps que no veia el verd!”»

El camí de les formigues que en aquell moment em va recórrer l’esquena era un camí que travessava tots els verds d’aquella primavera com una idea de frustrada llibertat. Perquè l’anècdota —em sembla— era prou eloqüent per a descriure la situació personal d’aquest intel·lectual que, a pesar de la pètria fermesa cívica, no podia deixar d’enyorar anímicament tots els colors del verd del país dels valencians. Molt particularment, els verds de «la majestuosa serra de Castalla», «el cor de les muntanyes de Penàguila», «el pregon riu Frainos», «la Torre de les Maçanes», «el petit poble de Tibi», «els impressionants precipicis de la Penya Roja», «les muntanyes del port de Biar», «els rumbosos masos de la Canal d’Alcoi, els abismes i timberes del Rontonar, els verds altiplans de Penàguila, els avencs i el crestall suprem de l’Aitana», «l’enlairada muntanya del Puigcampana, a Finestrat», «la devesa del Carrascal d’Alcoi», «l’Ull del Moro i el barranc del Cint», «les serres d’Aitana, Serrella, Benicadell i Mariola», «l’alta, silenciosa i gelada Banyeres», «el crestall enlairat del Montgó», «Bèlgida de la meua vida», «la dilatada Vall d’Albaida», «les planes de Muro i Cocentaina», «els Vedats Reials Alfafarencs» (a Alfafara), «la contrada de Vilian» (Villena), «els colors de Bucària» (Bocairent), «la senyorívola població de Monòver, amb les seues hortes, els seus pujols empolsegats, les seues amples rambles i la serra de la Safra, pinosa i solitària», «el naixement del riu de Petrer», «aquella vila d’Alcoleja», «la ribera del Xúquer», «el pintoresc poble de Petrer, aquell que es reclina graciosament en un enlairat turó entre les dues grans muntanyes del Cavall i de la Cilla, i té a les seues envistes, com qui diu als seus peus, l’arredonida vall d’Elda, tan delitosa», «el camí de Novelda, les planes que van cap al Pinós», «Crevillent, bona terra i millor gent», «Les terres de regadiu de Callosa», «els barrancs de Gulatdar», «els termes de Benimantell i Guadalest, i els de la Nucia, Xirles i Polop», «la bellíssima badia d’Altea», «el poble d’Agost», l’«ombrós oasi de més de vint mil palmeres», «el Camp d’Elx», «la nostra Alacant», «les delitoses hortes del riu Montnegre», «el poble de Mutxamel»... Perquè aquesta i no una altra és, precisament, la geografia protagonista de la seua obra literària.

«El verd, fill meu, el verd. Feia tant de temps que no veia el verd!», s’exclamava el senyor Valor. Esborrona, l’exercici de posar-se en la situació d’aquest «senyor escriptor» represaliat amb més de dos anys de reclusió penitenciària. Per això, un dia, per pura curiositat, vaig voler indagar com opera el camp semàntic del color verd en les Rondalles valencianes escrites a la presó. Perquè és cosa poc sabuda i explicada que la meitat de les cèlebres trenta-sis Rondalles valencianes d’Enric Valor —«la meitat, la meitat, o siga divuit», recordava el gramàtic, lexicògraf i novel·lista de Castalla en una entrevista— van ser redactades «en aquella trista oportunitat» del presidi a la Modelo de Mislata.

No és poc curiós que el color verd apareix abundosament en les sublims descripcions que trobem en rondalles com «Joan-Antoni i els torpalls», «Comencilda, secundina i acabilda», «Abella», «La rabosa i el corb», «El gegant del Romaní», «Esclafamuntanyes», «L’albarder de Cocentaina», «El jugador de Petrer», «Don Joan de la Panarra», «El llenyater de Fortaleny», «La Mare dels Peixos», «El Castell del Sol», «Els guants de la felicitat», «L’envejós d’Alcalà», «El ferrer de Bèlgida», «El rei Astoret», «La mestra i el manyà», «L’amor de les tres taronges», «El príncep desmemoriat», «Llegenda del palleter», «El darrer consell». I entendreix constatar que, d’aquestes vint-i-una narracions que recreen el camp semàntic del verd, excepte les cinc primeres, les altres setze corresponen al temps en què va estar escrivint dins de la presó (on també va escriure les narracions, «Nabet» i «El pollastre de festes», que són les dos úniques del captiveri en què no apareix el camp semàntic del verd). Segons explica el fill, l’escriptor solia dir: «Escriure les rondalles era la manera que tenia jo d’eixir fora: de sublimar el patiment del presidi. De trencar l’enclaustrament; d’expandir-me fora de la presó.»

El testimoni no pot ser més impactant. Continua contant, el senyor Enric Valor Hernández, amb un ànim admirable no exempt d’amor filial: «Jo recorde que, al principi, anava tres voltes a la setmana, a veure’l a la Modelo aquella de Mislata, en uns quartets que hi havia per als advocats. Amb una reixa molt gran. Jo tenia una taula d’aquelles de l’any de la picor. I una cadira de boga. I a l’altra banda entraven els presos. A través de la reixa ens parlàvem. Comprens? A través del reixat. Que no tenien ells ni una cadira per a seure! Havien d’estar de peu. Tal com t’ho dic: tal com t’ho dic.» «I tu no podies fer-li una abraçada ni un res a ton pare, clar! Com que hi havia la reixa...», li preguntem. I ens respon: «No. Clar que no. Donar-li la mà. Això podia fer: donar-li la mà, a mon pare. Com si fora un desconegut.»

Aquell home que no podia abraçar el fill a través de la reixa de la presó, quan la visita acabava i havia de tornar-se a la cel·la, recreava un món delitós de fantasies poades de l’imaginari popular valencià, i anava confegint un dels projectes literaris més extraordinaris que conec. Per això, quan la vida m’ha regalat el plaer immens d’explicar i comentar les singularitats de la veu narrativa d’Enric Valor en àmbits filològics internacionals —em ve ara al cap que he pogut parlar de l’obra literària d’Enric Valor, per exemple, en universitats com les de Varsòvia, Torí o Belgrad—, mai no he volgut estalviar a l’auditori l’exercici d’imaginar l’escena del senyor Valor redactant les seues (i nostres) Rondalles valencianes, amb la seua màquina d’escriure «clic, clic, clic, clic...», dins d’aquella depriment presó de Mislata, envoltat de papers i diccionaris. Crec que és la viva, exacta, simbòlica i colpidora imatge que defineix una obra, una personalitat, un temps, un país, una literatura, un règim i unes vicissituds culturals. Amb fermesa, confiança i tenacitat heroiques, Enric Valor va continuar fent progressar la seua obra segurament més destacada: les Rondalles valencianes, amorosament concebudes al llarg de vint-i-sis anys, entre 1950 i 1976. Ens va llegar, així, un bellíssim monument literari a la meravella, la màgia i la fantasia de la cultura popular valenciana: una obra canònica que a Europa ostenta una posició destacada dins de la noble tradició que defineixen els germans Wilhelm i Jacob Grimm a Alemanya, Peter Christen Asbornsen i Jorgen Moe a Noruega, John Francis Campbell a Escòcia, William Butler Yeats a Irlanda, Karel Jaromír Erben a la República Txeca, etc., però que en el cas d’Enric Valor aconsegueix una personal i recognoscible marca distintiva per raó de les estratègies de literaturització i del context històric, de manera que esdevenen una proposta literària fascinant, magistral, absolutament única en l’escenari universal.

Tanmateix, des de la primavera del 2015, gràcies al senyor Enric Valor Hernández, fill de l’escriptor, he començat a comprendre, ultra la importància capital de l’obra literària, també el vessant humà que es derivava d’aquella atípica situació: com d’intens i punyent degué ser, en la claustrofòbica solitud de la cel·la de la presó Mislata, el seu enyor del verd! L’enyor de les serres, dels barrancs, de les planes, dels bancals, de les hortes, dels tossals, de les valls i de les muntanyes del nostre racó de món, que el senyor Enric Valor tant s’estimava; l’enyor del verd de la llibertat...

Sis anys després, en aquesta última setmana d’abril de 2021, a ningú no se li escapa que hem viscut al nostre rodal de món «un Valor especial». Un servidor, per moments, s’ha sentit emocionat davant les reaccions unànimes que s’han produït a tort i dret en defensa de la memòria i la dignitat de l’escriptor de Castalla com un bé transversal, motiu d’orgull i de consens universal al marge d’ideologies i d’interessos partidistes. Si ningú  pretenia —parafrasege el comunicat emés per la Universitat d’Alacant, de la qual Enric Valor va ser investit doctor honoris causa— «situar la seua figura en el centre de decisions polítiques polèmiques que poden menystenir el seu reconeixement», sembla evident que n’ha eixit escaldat i que en el pecat ha portat la penitència. L’amor i l’estima al llegat de l’escriptor alacantí més llegit, reconegut, admirat i estimat de tots els temps s’ha manifestat d’una manera inconfusible, palpable, emocionant. Ha revelat que la nostra és, molt més del que ens pensàvem, una societat «de Valor». Hi ha qui parla, fins i tot, d’un «fenomen Enric Valor» a la manera del cèlebre «efecte Streisand» que s’estudia en les facultats de Periodisme i Comunicació! No ho sé, la veritat... Sé només que, al meus ulls, aquesta setmana «de Valor» ha tingut, per raó de la reacció cívica de les persones i les institucions, una llum especial. Resplendent. Il·lusionant. Esperançadora. Tant, que he tornat a sentir, com ara fa sis anys, un camí de formigues recorrent-me l’esquena. I, per un instant, m’ha envaït la feliç sensació que sí, que és possible: que un dia qualsevol hi pot florir una esplendorosa primavera —amb tots els colors del verd de la llibertat, i de la sensatesa.