Valencia o València, com s'anomena la meua ciutat?

VALÈNCIA. De sobte, un accent, una ratlleta xicoteta sobre una "e", enceta la polèmica. Com si d'una fallera major a les 2 del migdia es tractara, eixa ratlleta ha fet que el senyor pirotècnic comence la mascletà. Una titla que funciona perfectament com una cortina de fum, que no deixa vore el que hi ha darrere i desvia l'atenció d'altres temes més importants.

En un moment en què estem sobreexposats a la informació, en què la premsa tradicional cada vegada és més subjectiva, i en què els escàndols se succeïxen a una velocitat tan alta que és complicat escandalitzar, el que més polèmica genera són les senyes d'identitat: noms, banderes, tradicions, llengües i festes, per a ser més concrets. Uns debats enverinats que toquen els sentiments, i que per a moltes persones es convertixen en fonamentals. En certa manera funcionen com el futbol, un esport que apel·la a sentiments i que aconseguix que la gent deixe de sopar o de dormir per culpa d'ell.

El que passa amb el nom de València és molt habitual a tot el nostre territori. Al meu poble també tenim una polèmica pareguda, Benifaió s'ha escrit durant molts anys com Benifayó, i hi ha gent que encara defensa eixa grafia. De fet, hi ha algú que té una afició molt curiosa, es dedica a pintar tots els cartells i canviar el nom oficial a les carreteres pel que li agrada a ell. Hi ha qui va a pilates o a spinning, qui fa crossing, o qui va al Musical a jugar a les cartes amb els amics, i al meu poble algú té l'afició de pintar els cartells de la carretera: hi ha gent pa tot.

Sense entrar en la necessitat o la superfluïtat que hi havia de canviar l'accent del nom de la ciutat, del simbolisme que amaga la decisió i de l'enfrontament que genera una titla: els noms van evolucionant al mateix ritme que evoluciona la societat. De l'inicial Valentia Edetanorum la ciutat passà a anomenar-se només Valentia, en l'ocupació àrab el nom era Balansiya i amb l'arribada de Jaume I ja quedà establert el nom de Valencia. Durant el segle passat la població de la ciutat es va multiplicar pràcticament per quatre, el nombre d’habitants es va incrementar d’uns 200.000 a quasi 800.000, i amb el creixement poblacional i la dictadura pel mig el valencià va passar de ser la llengua vehicular del 80% de la població a ser-ho d’aproximadament el 20%. Així que no és cap ximpleria pensar que si la decisió d'accentuar s'haguera pres fa 100 anys, no hauria causat cap polèmica. Com tampoc ho és pensar que en la dictadura s'hauria tornat al nom més castellà, sense accent.

Perquè hem vist com els noms fàcilment castellanitzables, com Torrent, Calp o Crevillent, passaren a ser Torrente, Calpe i Crevillente. Pobles que ja han tornat amb consens a la seua forma original. Mai varen canviar de topònim localitats amb noms més complicats de traduir com ara Benidorm, que ja és un destí amb molts hotels sense anomenar-se Beniduerme; Estivella, que té una traducció prou pessimista, Estoyvieja; Cullera, poble de gran cultura paellera sense necessitat d'anomenar-se Cuchara; o Massarrojos, que en castellà seria DemasiadoRojos. Un destarifo. Com tampoc ens ha pegat per valencianitzar noms com Silla per cadira, o Ollería per peroleria.

Però la toponímia ha sigut sempre complicada per ací, i com a exponent màxim d’eixe fet trobem el poble de Villanueva de Castellón (denominació actual), que ha canviat 7 vegades de nom en els últims 35 anys. Vilanova de Castelló, Castelló de la Ribera, i l'actual Villanueva de Castellón enfronten els veïns del poble des de temps immemorials, i van alternant-se a ritme de sentència judicial.

Pel que s'ha optat habitualment a Espanya és per mantenir els dos topònims. Tenim exemples al País Basc i Galícia principalment, on ciutats com San Sebastián, La Coruña o Álaba, tenen oficialment el nom en la seua llengua pròpia, Donostia, A Coruña i Araba, però mantenen el topònim castellà com a recomanable quan es parla en castellà. Però també el nom oficial de Ibiza és Eivissa i la gent continuarà utilitzant majoritàriament la forma castellana. Que és el que supose que es continuarà fent amb el nom de València, que la gent mantindrà en castellà la grafia sense accent.

Perquè això com ho han de controlar? En els documents oficials i els senyals de trànsit és fàcil de canviar, però es contractaran "accentòlegs" que es dediquen a posar titles als llibres, correus electrònics, whatsapps o factures que s'envien cada dia? Parlaran amb els senyors Apple i Microsoft perquè el Word ens marque com a falta d'ortografia Valencia sense titla? Multaran els funcionaris rebels que es neguen a posar la ratlleta?

Al remat el que passarà és que la majoria de la població continuarà, com diu l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, pronunciant la "e" de la discòrdia de forma tancada. Per tant, debatre sobre la ratlleta oberta de València serà "bufar en aire gelat", totalment improductiu, perquè, a més, tots tenim la sensació que esta serà una decisió temporal, que durarà el temps que dure este govern a l'Ajuntament.

Sembla que la decisió no costarà pràcticament res als valencians, i tot i que és impopular per a part de la població i que tampoc era una demanda social, no podem caure en la trampa de la cortina de fum. Eixa que utilitza les qüestions secundàries que apel·len als sentiments per amagar les matèries importants per al dia a dia. Cortines de fum que tant utilitzen Donald Trump, Marine Le Pen i tants altres moviments que aprofiten els sentiments per fer política. Perquè la llengua és cultura, la toponímia és tradició i fer política moltes vegades es confon amb utilitzar la cultura i la tradició en benefici propi, per gent de tots els partits