Un castell de fantasies

Els descobriments més emocionants, sorprenents i espectaculars sovint es produeixen dins de la casa pròpia. Un dia qualsevol, inopinadament, ens adonem que davall de l’estora del saló hi ha potser una irregularitat al terra. L’apartem una mica i advertim que, justament allí, hi ha com una mena de trapa. L’obrim. I ens meravellem que desamagar un buit, una escala i una mena de passadís que porta a una enorme estança subterrània. I resulta que aquell espai —que sempre havia estat allí, ocult— és ple a vessar de tresors: obres d’art, documents inèdits, joies, incunables, diamants, monedes de plata i or... Un castell de fantasies! De seguida afegim, a l’emoció del descobriment, una estranya i natural satisfacció derivada de l’atàvic i intuïtiu sentiment de la propietat. Amb l’esperit i els ulls oberts com taronges, exclamem atònits: «Oh, Mare de Déu, Senyor! I damunt tot això és meu, ben meu!»

La quotidianitat és plena de mons que no coneixem i que ni tan sols no arribem a sospitar. Discretament coexisteixen amb nosaltres dins de la nostra casa, el nostre poble, el nostre barri o la nostra ciutat. Aquesta mateixa setmana, sense anar més lluny, he tingut la sort de trobar-me’n un, de món insospitat, immediatament pròxim, ple de tresors que fins ara ignorava: el dels onze confrares que cada any planifiquen, organitzen, gestionen i fan possible un dels espectacles més extraordinaris que l’estiu ofereix al nostre racó de Mediterrània: el Castell de l’Olla d’Altea.

Efectivament: tots coneixem, admirem i fruïm aquest singularíssim esdeveniment —el corprenedor espectacle pirotècnic que la mar i el cel d’Altea multipliquen fins a l’infinit pels voltants de la festa (i les llàgrimes) de Sant Llorenç. Tanmateix, poca gent deu saber que aquest sensacional espectacle tel·lúric —alquímia de foc, mar, aigua, terra i fantasia— l’organitzen onze persones comptades que tenen en la Confraria del Castell de l’Olla un sentit de vida; un nord, un delit, una passió; un pretext per a l’emoció, l’agermanament i l’alegria. El passat cap de setmana vaig tindre l’oportunitat de compartir amb ells arròs, vi i —sobretot— il·lusions, amb motiu de la presentació del cartell i del text que anunciaran la present edició de 2017. I vaig quedar senzillament encantat amb la convivència: absolutament admirat per la palpitant devoció que unívocament manifesten —i contagien—, des de fa més de trenta anys, al voltant del projecte del Castell de l’Olla.

«Au, vinga! Anem, que ja és l’hora.» «Necessitem una tela, per a tapar el cartell i que l’artista el descobrisca.» El president de la Confraria, José Pérez, Pepe el Picarraco, entra a sa casa i en trau un llençol menut, que sembla fet a mida per al cartell. «Saps? —em diu amb confidencialitat i orgull—. És el llençol del llitet de la meua néta. L’altre dia em van vaticinar que, de major, serà ella la presidenta de la Confraria del Castell.» «I a tu et cau la bava, només de pensar-ho!», li suggerisc. «Ai!» Se li riuen els ossets, a Pepe el Picarraco. I amb la llum dels ulls contesta que sí: que res li faria més goig que la néta poguera seguir la tradició, i que visquera el Castell com només ell l’ha pogut viure: amb una tal dedicació que —ai!— un any quasi li costa la vida...

Baixem en comitiva, amb el cartell, cap a l’era del Cranc per a l’acte de presentació —a la mateixa voreta de la mar, amb l’illa d’Altea i el blau de la mar com a fons efectista i privilegiat. Pel camí, en haver travessat la carretera el para un home amb un aire d’inconfusible genuïnitat. «Pren, Pepe, encara no havíem coincidit: per al Castell.» I aquell home, amb discreció, li posa un paper a la mà. «És R. M. —em diu Pepe—. És de Callosa, però fa nou o deu anys que viu ací a l’Olla. Tots els anys em busca i fa una donació per al Castell. I com ell, la majoria dels veïns...»

Enguany el cartell és obra de l’artista de Llombai Martín Forés. A més d’un cartellista excepcional es revela com un home d’una extraordinària amenitat. «A una hora de camí es veu que és bona gent.» «Ja ho crec!» Quan destapa el cartell es produeix un aplaudiment convençut i espontani. És un cartell colpidor, fresc, senzill, efectista i molt acolorit. Un cartell cartell. Sobre un fons blau fosc deixa veure de seguida, en la primera impressió de la retina, la illeta d’Altea i una enorme balena amb una espectacular eclosió de colors: onze braços d’una palmera que simbolitzen —cadascun amb una tonalitat i un animal marí distint— els onze confrares protagonistes del Castell: José Pérez Gorgoll, Antonio Berenguer Aznar, Felipe Jorro Moltó, Luis González-Albo Serrano, José Alvado Ausías, Pedro Cortés Perles, Rafael Ramón Llorca, Jaime Cortés Llinares, Antonio Pamies Valero, Ángel Rodríguez Sánchez i Nicolás Bugeda Cabrera.

Acabem la presentació del text i del cartell. I al final de l’acte el fill de Martín Forés, David Forés, es marca un rap farcit d’enginy que fa les funcions de cirereta divertida i festiva per a l’ocasió. El secretari general de la Confraria, José Alvado, Pepe l’Estudiant —amb qui feia massa temps que no tenia l’ocasió de coincidir—, amb exquisida amabilitat em felicita: «Xe, Joan! M’has emocionat... Te la dec. Te la devem! Confie que el dia del Castell te la podrem tornar. I que et podrem emocionar nosaltres a tu!» Em vaig limitar a donar-li les gràcies, pel gest de la felicitació. Però li hauria pogut dir la pura i estricta veritat: que servidor ja ha quedat ben pagat amb l’altruisme que els membres de la Confraria i els veïns de l’Olla demostren; que la il·lusió que demostren ja és, en si mateix, un pou d’emocions: com un castell de fantasies descobert dins mateix de la casa pròpia. Meu, ben meu... I dels més de 50.000 espectadors que previsiblement el podran admirar dins d’un parell de dissabtes.

Per favor, apunteu-vos-ho en un paperet d’estrassa. El dissabte 12 d’agost Altea oferirà, al paratge de l’Olla, la festa del foc, la llum, el so, la nit, el cel, els llamps, la mar... Declarat pel Consell Valencià de Cultura Bé Etnogràfic d’Interés Cultural. Potser, un dels descobriments més emocionants, sorprenents i espectaculars que es poden imaginar. I, com qui diu, sense eixir de casa. Això: un castell de fantasies.