Despús-ahir, dijous, s’escenificava a la Casa Bardín, seu de l’Institut Alacantí de Cultura Juan Gil-Albert, la donació del llegat del novel·lista, assagista i poeta Rafael Azuar Carmen (1921-2002). Els fills d’aquest estimable escriptor (Gemma, María Jesús, Pilar, Julia, Rafael i César Azuar Ruiz) n’han volgut confiar a la institució alacantina el llegat literari. I una furgoneta descarregava el passat 31 de gener, al número 44 del carrer Sant Ferran, 42 voluminoses caixes amb la documentació corresponent a aquest llegat.
Entre aquell 31 de gener i el passat dijous, 30 de maig, hi ha hagut un treball intens, desapercebut i invisible als ulls de l’opinió pública, que, tanmateix, és el que personalment valore més interessant, admirable i productiu: el d’organització, classificació i inventari dels fons conservats i aportats per la família. Perquè dins de les 42 caixes de cartó arribades a finals de gener al Gil-Albert hi havia, a més d’uns 2.500 llibres (alguns centenars dels quals dedicats pels respectius autors), una festa de fotografies, manuscrits, cartes, documents... En definitiva: retalls de vida transposada en una posteritat de papers.
Cristina Llorens, subdirectora de Documentació en el Gil-Albert, i màxima responsable dels treballs inventarials, encertava a resumir-ho despús-ahir, en l’espai sempre constret d’un tuit, deixant traspuar una lògica sensació de satisfacció per la missió acomplerta: «Es diu: “La família dóna el llegat de l’escriptor ...” I un pensa en caixes plenes de papers i llibres. La fortuna dels qui les obrim, ordenem i inventariem és trobar-hi un home, una dona, una experiència vital.» Només qui ha experimentat l’emoció de consultar o catalogar un arxiu encara no explorat ni inventariat en pot comprendre l’emoció. I en aquest cas «la fortuna» dels qui han obert les caixes del fons Rafael Azuar ha correspost a un equip que, dirigit per la incansable Cristina Llorens, ha estat integrat per Pep Rubio, Carolina Martínez i Macarena Palma: tot, naturalment, amb la supervisió última del director de l’Institut, José Ferrándiz Lozano, responsable, de més a més, dels contactes i totes les gestions amb la família Azuar.
Completat el treball de catalogació, després de quatre mesos d’ordenació i inventari de veritables muntanyes de papers —el treball potser admetria la comparació amb el dels arqueòlegs, que de vegades han de remoure acuradament tones i tones de terra per a trobar aquella moneda preciosa, aquesta punta fletxa, aqueixa peça de ceràmica sorprenent—, dijous, per fi, se’n donava a conéixer el resultat en una multitudinària conferència de premsa. I, entre altres coses, es posava l’accent en la troballa de cartes manuscrites adreçades a l’autor alacantí per personalitats tan rellevants en les lletres del segle XX com Jacinto Benavente, Vicente Aleixandre, Alonso Zamora, Joan Valls, Carmen Conde o Concha Espina.
—Mira, Joan —em diu Cristina Llorens—. Ací hi ha, també, una carta de Josep Pla.
I en efecte: Cristina em mostrava un fullet solt, vertical, d’un terç de foli aproximadament, atapeït amb la lletra neta, decidida, inconfusible, diminuta i ecològica —pel que devia significar d’estalvi de paper!— del senyor Josep Pla i Casadevall.
—Ostres! Quina passada! —deixe anar, instintivament, i m’hi acoste a examinar-la.
—Sabia que t’agradaria...
Amb Carolina Martínez al nostre costat comencem a llegir-la. La dimensió de la lletra de Pla —pròxima a això que se’n diu una lletra de puça— ens posa a prova la vista. Però a poc a poc aconseguim anar desxifrant aquella «lletra menuda, enrevessada i tot inclinada cap a la dreta, com si fos pentinada per la Tramuntana que tan sovint ventava el seu món de l’Empordà», segons descripció del periodista Víctor López. I tots tres coincidim que el contingut no deixa de ser sorprenent, curiós, interessant, incitant i tot. Tant que no ens estem de transcriure-la íntegrament, perquè sospesem que ben mereix ser donada a conéixer:
Mas Pla. Llofriu (P. Gerona) 1-7-70
Sr. Rafael Azuar, en Alicante.
Muy apreciado Sr. Azuar: Ha tenido Vd. la amabilidad de mandarme su libro Modorra, que le agradezco muchísimo.
He leído su libro, que me ha parecido muy bueno. Es un libro que si se lee lentamente es de gran categoría y de mucha profundidad, con una gran cantidad de problemas literarios resueltos. La transposición visual de la realidad al lector pasando por su pluma está siempre admirablemente resulta. Esta transposición les produce mucho trabajo o les sale espontáneamente de la punta de la pluma? Las anécdotas son claves y muy bien escogidas. La adjetivación es modesta y perfecta. Da Vd. la impresión de que no escribe Vd. nada al azar, ni a boleo, es decir que lo tiene Vd. todo en la cabeza. Le pido que se sirva admitir mi felicitación más cordial y sincera.
Desde el punto de vista del paisaje, su libro me ha parecido más profundo que la literatura levantina de Azorín que tiende demasiado al cromo y al lugar común. Yo no sé cuál es su lengua materna. Si es el catalán-valenciano y se decide Vd. a probar fortuna en este sentido, el resultado todavía será más profundo, me parece.
Le pido por favor, no hacer alusión a mis escritos, que no tienen la menor importancia ni una cualquier categoría. Me gustaría enviarle uno de mis libros para corresponder a su amabilidad. Cuál desea Vd.? Es de Vd. aft.
Josep Pla
El document no deixa marge a dubtes: el senyor Pla no solament havia llegit l’exemplar de Modorra que Rafael Azuar li va enviar (editat, precisament, per l’Institut d’Estudis Alacantins, aquell mateix any 1970), sinó que es va prendre la molèstia d’escriure-li, per fer-li’n arribar —tal com s’hi pot comprovar— «la felicitación más cordial y sincera». I no es tracta, precisament, d’una simple nota de cortesia, no. Perquè aprofitant l’avinentesa, Pla hi vessa valoracions i judicis de valor que no poden deixar indiferents el lector actual: en l’elogi a Azuar pel tractament del paisatge, Pla troba pertinent estimar el treball d’Azuar molt per damunt de —cal agafar-se fort!— «la literatura levantina de Azorín que tiende demasiado al cromo y al lugar común.» N’hi has coca! De xavo calbot inopinat de Pla a la prosa d’Azorín! Cau, recau i sant Vicent!
—Que fort, no? —comente amb Cristina.
—És el problema de la comparació: que sempre hi ha algú que n’ix malparat! —reflexiona ella. I de seguida afig, amb la propina d’una rialla picardiosa:— Veus? A mi em passa sempre amb Claudia Schiffer!
—Xe, sí. És veritat —admet, jo, badant-me de riure—. I amb mi amb Leonardo... Di Caprio!
Tanmateix, al senyor Azuar, autor de Modorra, no li passava: era ell qui n’eixia ben parat, en la comparació amb un primer espasa com Azorín, als ulls del senyor Pla! I val a dir que Pla, Josep Pla —poca broma—, no deixa de ser, per al meu personal gust, indiscutiblement (les preferències subjectives son sempre indiscutibles!), el millor prosista europeu del segle XX.
L’anècdota d’Azorín en aquesta carta de Pla a Azuar és curiosa, perquè Josep Pla sempre havia elogiat Azorín en públic. «Azorín. És un gran escriptor; he llegit bona part de la seua obra. És delicat, sensible, fabulosament elegant. La seua manera d’escriure és senzilla, clara, diàfana. No té cap mai caiguda en el recargolament de la frase tradicional castellana —en la voluta castellana», havia escrit en El quadern gris (1966, 633). I s’hi ratificava en El passat imperfecte (1977, 22): «ara, un quart de segle després, he tornat a obrir aquests llibres i me’ls he tornats a empassar com en aquells tristos dies de la primera joventut. I bé: al meu modest entendre —ja està dit— fora d’algunes pàgines dels primers llibres que cauen una mica de vegades per prodigalitat en el lèxic, de vegades perquè la preocupació de la delicadesa les amanera, l’obra de l’escriptor es manté ufanosa i fresca com el primer dia [...]. Articles magistrals, cabal inesgotable de notícies i de novetat, vivificació de la història que en els manuals apareix completament morta, punts de vista nous, personals, generalment —al meu modest entendre— convincents. [...] Quina Història de la literatura no es podria confegir amb els judicis d’Azorín sobre els escriptors?»
Antològica, de més a més, va ser la valoració del vell i lúcid Pla sobre Azorín en la memorable entrevista concedida a Joaquín Soler Serrano, l’any 1976, per al programa A fondo de Televisió Espanyola: «Excelente escritor! Lo que pasa es que no sabía el castellano. Escribía en catalán. Decía: “La puerta es verde.” Y punto. “El cielo es azul”. Punto. “Ese señor tiene la nariz grande”. Punto. Eso no es castellano. El lenguaje castellano es la frase larga que se termina generalmente en cola de pescado.» Pla acompanya la paraula amb un somriure complagut i el moviment sinusoïdal del dit índex de la mà dreta, prim i corbat per anys de vida i escriptura compulsiva. I l’entrevistador, una mica desconcertat, s’hi fa eco, com incrèdul: «En cola de pescado?» Però el senyor Pla s’hi ratifica —de paraula, gest i pensament—: «En cola de pescado! Usted me comprendre?». I el somriure, en un primer pla de càmera, ja val l’entrevista sencera. I potser tota la carrera periodística del senyor Joaquín Soler Serrano!
Tanmateix, en la carta de l’1 de juliol de 1970 a Rafael Azuar, Pla troba més profunda i substanciosa la prosa de Modorra, i més superficial «la literatura levantina de Azorín que tiende demasiado al cromo y al lugar común». L’observació, aparentment sorprenent, invita a revisar amb millor detall els textos de Pla sobre Azorín. I en El quadern gris —això és Pla!— prompte trobem, una mica després del fragment ja citat, una valoració final que dota de sentit i coherència l’aparent contradicció entre les diferents crítiques. I és que Pla, d’una banda, troba excel·lent i admirable l’excepció d’Azorín enmig del retoricisme freqüent de la literatura castellana, però no en queda precisament seduït, fascinat i convençut en el tractament dels paisatges, que qualifica d’estàtics: «Ara: si Azorín, no és un escriptor retòric, és en canvi un escriptor estàtic. Les figures, els paisatges que ha donat, són estàtics. Són figures, són paisatges, embadalits en ells mateixos, immobilitzats» (El quadern gris, 1966, 634). «Massa propensos al cromo i al lloc comú», sabem ara que hi hauria pogut afegir...
El detall té la seua curiositat afegida si atenem una anècdota que l’omniscient Cristina Llorens encara em va observar ahir al mati, per WhatsApp: «Mira, Joan! En la solapa de l’edició de Modorra en Aguaclara, de l’any 1990 se citen algunes frases de la carta de Pla», observa la meua bibliotecària i arxivera de guàrdia. I me n’envia la foto. S’hi poden llegir, al final, en efecte, les ja familiars paraules de Josep Pla: «Da Vd. la impresión de que no escribe Vd. nada al azar, ni a boleo. […] Desde el punto de vista del paisaje, su libro me ha parecido más profundo que la literatura levantina de … que tiende demasiado al cromo y al lugar común». Però resulta que en aquella citació de la solapa d’Aguaclara el nom d’Azorín no apareixia! Era púdicament censurat i substituït per tres punts suspensius!
Podem suposar que el senyor Rafael Azuar, per modèstia, prudència, honestedat i pudor, el 1990 va facilitar a l’editor la citació extreta de la carta de Pla (mort nou anys abans, el 23 d’abril de 1981), però estalviant als lectors aquesta dada rellevant: que l’objecte de comparació (l’autor d’una «literatura levantina que tiende demasiado al cromo y al lugar común») era el mateixíssim Azorín! L’anècdota, no cal dir-ho, és de les de sucar un pa en oli...
A
Però Azorín i el seu suposat tractament estàtic i immòbil de figures i paisatges no és l’única perla de la carta ara inventariada en el fons Rafael Azuar. Hi ha altres referències literàries que són veritables joies, venint de qui vénen. I que, ben mirat, podrien articular tot un discret temari per a cursos, escoles i tallers literaris. Per exemple: el requisit de llegir «lentament» segons quin tipus de literatura si se’n vol copsar la «categoria» i la «profunditat»; o la concepció de la literatura com un repte de la comunicació que formula problemes, i que, per tant, exigeix càlculs, tècniques, respostes, resolucions. O la formulació de la literatura com una facultat humana que permet, amb l’habilitat necessària, «la transposició visual de la realitat al lector». Que és tant com dir: la possibilitat de viure, en la que tenim, altres vides de propina. Igualment, Pla aborda, en la carta a Azuar, la qüestió del treball i l’espontaneïtat com a alternatives disjuntes en el procés de creació literària. I no deixa d’insinuar, tampoc, la importància de les anècdotes (que han de ser «claus i ben escollides») per a l’astuta planificació d’un text. I és que la partida de la comunicació difícilment es guanya escrivint «a l’atzar o a burro-barra» (amb perdó per l’opció elegida per a la traducció anostrada): sinó per mitjà d’estratègies que tenen, en l’adjectivació, una de les armes decisives —per a l’èxit, o per al fracàs. Costa imaginar, per això, un elogi més extraordinari i valuós, per a una obra del segle XX, que el del senyor Pla reconeixent als senyor Azuar que l’adjectivació de Modorra és «modesta i perfecta».
Ens emborratxaríem, encara més, en el comentari d’aquesta molt curiosa carta de Josep Pla a Rafael Azuar si atacàvem la qüestió de la «profunditat» en la literaturització del paisatge segons s’escriga (o no) en la llengua pròpia d’aquest paisatge: de la gent, i la història, i la quotidianitat, i la identitat, i la percepció vital del país en qüestió. «Yo no sé cuál es su lengua materna. Si es el catalán-valenciano y se decide Vd. a probar fortuna en este sentido, el resultado todavía será más profundo, me parece», li deixa caure el senyor Josep Pla, al nostre Azuar. I sembla que l’olfacte no li falla, al senyor Pla, després d’haver llegit Modorra —tan neta, mesurada i pulcra, estilísticament, quant a les «cues de peix»:
—Clar que sí! —em confirma per telèfon l’amic i reputat doctor en Arqueologia Medieval Rafael Azuar Ruiz, fill de Rafael Azuar Carmen—, amb el seu desimbolt i preciós valencià d’Alacant. Mon pare, clar que parlava valencià! Els meus iaios eren els dos valencianoparlants! A casa es parlava naturalment valencià. Però, clar, la seua llengua de formació va ser el castellà. I escrivia en castellà. En aquell temps, ja saps... Ma auela l’havia d’advertir: «No parles en valencià, que això és de poble!» Però sí: la seua llengua materna era el valencià.
Va arribar a sospesar, el novel·lista Rafael Azuar, la possibilitat d’atendre el suggeriment de Pla, de «provar fortuna» a escriure en la llengua pròpia? Quin paper hi hauria pogut arribar a exercir, en el joc de la comunicació, la llengua pròpia a l’hora de literaturitzar el país, en un cas com el d’Azuar? I en termes generals? Podria ser que, sense el valencià —sense la llengua pròpia dels valencians—, la literatura que vulga apostar per «la transposició de la realitat» valenciana no puga tindre trellat? I ja més concretament: va arribar a contestar Rafael Azuar la carta de Pla? Li va demanar el llibre ofert pel palafrugellenc? Quin degué triar? Per què? Li’l va enviar, potser dedicat, Pla? Es conserva, en el fons Azuar ara depositat i consultable en el Gil-Albert? Van tindre més contactes? Es van conéixer en persona, després, entre 1970 i 1981, el novel·lista d’Alacant i el de Palafrugell?
No en les respostes, sinó en les preguntes, hi ha el plaer —el delit i el secret— del coneixement. I el terç de full manuscrit per Pla i localitzat ara en el fons Azuar que el Gil-Albert acaba de presentar —ja ho veuen—, en pot despertar un niu, de preguntes. No puc, per això, sinó donar-li plenament la raó a Cristina Llorens, arxivera i bibliotecària sempre de guàrdia, quan m’apunta en un nou WhatsApp: «Estem convertint el Gil-Albert en una cova de tresors. Crec que és un treball impagable i un regal per al futur que ha aconseguit Pepe i tot l’equip.» Li responc, immediatament, en calent, sense parar a pensar-hi: «I la teua capacitat de faena, Cristina, hi ha estat la pedra de toc! Felicitacions i tot el meu reconeixement, etc. Ah! I l’enhorabona també a Pep, Carolina i Maca!»
Tanmateix, comprenc ara, a la vista del text de Pla, que la contestació que li havia d’haver fet era tota una altra. És veritat que en les comparacions sempre hi pot haver qui guanye, i algú que n’isca malparat. Azorín, sobre ser Azorín, quedava malparat, als ulls de Pla, al costat de la profunditat en el tractament del paisatge en l’obra de Rafael Azuar. Les grans llengües com l’anglés, el castellà, l’alemany, el francés o el xinés —amb les corresponents literatures— potser podrien quedar malparades al costat del «catalán-valenciano» a l’hora de literaturitzar els paisatges i les vides dels valencians: amb la deguda profunditat i amb un pessic de trellat. Aquesta és, per tant, la qüestió: que en les comparacions, si bé es mira, tot depén de l’angle de visió, de les qualitats que es vulguen considerar, de les preferències de l’ull que observa i, per descomptat, del context i les circumstàncies de la comparació. Per això, el WhatsApp que ahir havia d’haver fet a Cristina i no vaig encertar a fer és —amb el cor a la mà— aquest altre: «T’equivoques moltíssim, Cristina. No hi ha color: al teu costat, la Claudia Shiffer, sobre ser Claudia Shiffer —pobra!—, sempre quedarà malparada. ;·)»
L’apunte ací, per si de cas llig l’article, juntament amb «la felicitació més cordial i sincera» a la família Azuar: perquè tinguen constància —la una i els altres— de l’agraïment per tanta generositat exhibida. I per tant de trellat demostrat. Xe! Que ni Claudia ni Leonardo: Cristina i els Azuar!