Turisme a terres valencianes, mites i realitats

Ara que la temporada alta per excel·lència arriba al seu fi al sector turístic, pot ser pague la pena parar-se i analitzar on estem, quina pot ser l’evolució d’aquest sector a terres valencianes i quin tipus de sector turístic ens interessaria desenvolupar a la valenciana gent.

Es tracta d’un sector que actualment genera al voltant del 14% del PIB valencià i ocupa a prop del 15% de les persones ocupades. Així, alguns actors representatius del sector han començat a fer balanç de la temporada alta d’aquest 2018 al territori valencià. Per exemple d’acord amb el que ha manifestat la Confederació d’Empresaris Turístics de la Comunitat Valenciana (CET-CV), per al 77% dels empresaris hostalers la aquesta temporada ha sigut pitjor que la de l’any anterior. Sent la caiguda del turisme internacional d’un 6,9% mentre que per terme mitjà a l’estat ha caigut un 4,9%. Per tant, al territori valencià la caiguda del turisme internacional ha sigut 2 punts percentuals major que la mitjana de l’estat espanyol. En un territori com el nostre eixa xifra és, com a mínim, indicador que algunes coses no van bé.

Tanmateix, alguns economistes com Miquel Puig autor del llibre “Un bon país no és un país low cost” mantenen que per tal de mesurar l’èxit d’un sector turístic no s’hauria d’agafar mai com a indicador el nombre de visitants. Hi estic d’acord pots tenir un nombre de visitants creixent, amb tot l’impacte social i mediambiental que això suposa, i tenir uns ingressos per càpita decreixents.

Aleshores, com hauria de mesurar un territori el grau d’èxit del seu sector turístic? Els indicadors que proposen alguns economistes van en la línia de considerar com a indicadors més fiables la despesa mitjana per turista. Així, un menor nombre de visitants poden produir un impacte econòmic més positiu si la despesa mitjana per turista millora considerablement i a la vegada produir menors impactes socials i mediambientals (les terrasses massificades no deixen dormir al veïnat i per a allotjar a molts turistes en la costa s’han de posar moltes rajoles que es carreguen el paisatge que n’és el principal atractiu). Per tant, ja som bastants els economistes que apostem per menor nombre de visitants, en estades més curtes i amb una despesa mitjana major. L’objectiu, assolir un model de negoci en el que el turisme tinga un impacte econòmic positiu en els habitants del territori valencià mentre es minimitzen els impactes negatius a nivell social i mediambiental.

Anem a les dades de l’estiu 2018 a terres valencianes, segons aquestes dades fetes públiques per la CET-VC, la despesa dels turistes internacionals ha baixat un 3,2% mentre que el descens mitjà d’aquesta a l’estat espanyol ha sigut d’un 0,9%. Ens interessa fixar-nos en la despesa dels turistes internacionals perquè els que visiten les nostres terres solen tenir més poder adquisitiu (més capacitat de compra) que el turisme de la resta de l’estat. Tot i això és revelador que, segons la Federació d’ Empresaris d’Hostaleria de València (FEHV), la despesa mitjana per turista ha pujat un 7,3% a València degut principalment per una millor evolució dels restaurants de tipus mitjà-alt que atrauen a un perfil de turista amb major poder adquisitiu. Aquesta tendència ens està indicant el camí d’un canvi de model de negoci turístic que és tan urgent com inevitable si volem sobreviure amb èxit, l’aposta clara per una especialització en nínxols de mercat amb un poder adquisitiu mitjà-alt que no busquen només pipes i el “vuelta y vuelta” en la platja i en canvi si que aprecien formes d’oci relacionades amb els factors diferenciadors de la cultura local. Això implica cuidar molt la imatge de marca pròpia i diferenciar-nos d’altres destinacions de l’estat, cosa que significa que NO s’haurien de vendre vestits de flamenca i similars a llocs com la Plaça de l’Ajuntament de València. A la ciutat del Túria, per exemple, la cultura local són els vestits de falleres i això ens dona una imatge diferenciadora de la nostra destinació.

Dels efectes del turisme massiu per a la població local en trobem una mostra donant-li una ullada a les dades de l’Instituto Nacional de Estadística (INE). El PIB del territori valencià ha crescut prop del 23% des de l’any 2000, però el PIB per càpita (per habitant al territori valencià) ha disminuït un 5% en el mateix període, tot i ser un dels territoris on el PIB ha crescut per damunt de la mitjana de l’estat. Dins del territori valencià, són les comarques alacantines on més pes té el sector turístic les que pitjor evolució del PIB per càpita han tingut perdent més d’un 10% d’aquest des de l’any 2000. Això explica perquè la pobresa (també la infantil) i l’exclusió social es manifesten amb més duresa a les comarques alacantines.

El mateix patró s’ha repetit a altres territoris molt turístics de l’estat com les Illes Balears que ha passat de ser el tercer territori més ric de l’estat (PIB per càpita) l’any 1996 a ser la setena actualment. Balears ha perdut més d’un 10% del seu PIB des de l’any 2000.

Altra cosa que tenim en comú Balears i valencians són les altes taxes d’abandonament escolar que en bona part s’expliquen per l’existència de llocs de treball en sectors productius intensius en mà d’obra i que no requereixen de molta qualificació. Això des-incentiva que la gent opte per formar-se atès que hi ha una alternativa ocupacional que no requereix de formació. Però eixe turisme low cost paga salaris baixos i és molt intensiu en mà d’obra. Això explica l’increment de la població, els baixos nivells de productivitat i el descens del PIB per càpita d’ambdues economies.

 En definitiva el model de negoci turístic que ha predominat fins ara es demostra esgotat i necessita d’una re-definició i una nova especialització que permeta pagar salaris més alts de manera que el PIB per càpita seguisca la mateixa evolució que el PIB en valors absoluts. S’ha de canviar el xip d’un turisme low cost a un turisme basat en la diferenciació, la sostenibilitat i l’alta qualitat. Anem tard o reaccionem o el mercat ens posarà les piles, ja ens ho està avisant enguany.