Joan FusterSembra, Onada, Vincle i Publicacions de la Universitat de València, esta última per partida doble, són les editorials que han apostat per reivindicar Fuster des de diferents perspectives
ALCOI. Ha passat un quart de segle des de la seua mort i sembla que encara no hem arribat a copsar del tot la immensitat d’una figura heterodoxa i polifacètica com la seua, d’una profunditat de pensament abismal. 25 anys després, l’ombra de l’intel·lectual encara té la capacitat de definir-nos, per l’efecte d’adhesió o bé pel de repulsa. Joan Fuster va faltar el 21 de juny del 1992 a la seua Sueca natal, però la seua aportació a la vida intel·lectual valenciana encara ressona amb força als nostres imaginaris. Enèrgicament reivindicat des de l’acadèmia, el seu nom sempre s’ha pronunciat amb temor en l’àmbit polític, perquè durant molt de temps Fuster va carregar amb l’absurda responsabilitat d’encarnar tots els mals d’un país. A dia de hui, la seua obra encara ofereix un extens ventall de possibilitats d’interpretació i de discussió.
Cinc llibres publicats recentment amb motiu de la commemoració de la seua mort recuperen el llegat del pensador suecà. Curiosament, cap d’ells se centra en les seues aportacions al nacionalisme valencià ni en el seu cèlebre i demonitzat Nosaltres, els valencians. Ans al contrari, cadascuna de les recents publicacions reivindica Fuster des d’un punt de vista ben diferent, el que posa de relleu, una vegada més, el caràcter polièdric de l’intel·lectual.
Parafrasejant el seu conegut Diccionari per a ociosos, Sembra publica Fuster per a ociosos (2017), una antologia breu i llegidora a cura de Xavier Aliaga. Amb l’acompanyament de les inspirades il·lustracions d’Aitana Carrasco, Aliaga selecciona fragments de l’obra de Fuster i els estructura al voltant de diversos eixos temàtics com la literatura, la mort, la religió o la política. «Un mostrari fragmentat i necessàriament esquemàtic de la vasta producció fusteriana», escriu el periodista xativí al pròleg del llibre, al qual li atorga una transcendent missió: «contribuir a una visió integrada i normalitzada de l'intel·lectual més rellevant que ha donat el País Valencià en els segle XX. D’un dels millors escriptors de la nostra història».
La mateixa consideració sobre la figura de Fuster ha servit com a punt de partida a Salvador Vendrell en l’elaboració d’una altra antologia, Joan Fuster per a joves (Onada, 2017), amb el bust que va realitzar Manuel Boix del pensador suecà a la portada i orientada, com és evident al mateix títol, al públic juvenil. Vendrell, escriptor i professor de secundària (precisament, a l’Institut Joan Fuster de Sueca), estructura el llibre, a diferència d’Aliaga, al voltant de diferents publicacions del conegut intel·lectual, des del seu Diari (1952-1960) a altres obres com Sagitari o Notes d’un desficiós, de les quals selecciona fragments amb dos criteris principals, «la comprensió fàcil i la brevetat. Coses que podem trobar sense dificultats en els llibres de Fuster, perquè el seu propòsit més important era fer-se llegir», com explica Vendrell.
Toni Mollà és un bon coneixedor de la figura del pensador suecà: l’any 1992 va publicar Converses inacabades amb Joan Fuster, el resultat d’una sèrie d’entrevistes que es van veure truncades pel decés de l’intel·lectual. Per això, no resulta estrany que el periodista i sociolingüista haja volgut sumar-se a la commemoració d’aquella inesperada mort. Mollà és l’autor d’Escrits contra el silenci (Vincle, 2017), un volum que recull nombrosos textos sobre Fuster i sobre la manera en què la seua obra cívica ha incidit en la composició del teixit social valencià. «L’èxit o l’eventual fracàs del fusteranisme s’ha de mesurar per la impregnació que ha exercit sobre la major part dels moviments socials i culturals de tall progressista del país. De fet, a hores d’ara, només el blaverisme obscurantista, incloses les seues variants soft, posa en dubte les aportacions fusterianes al pensament social i les propostes de cohesió social», escriu l’extreballador d’RTVV.
Des d’una perspectiva més propera als estudis literaris es construeix Joan Fuster i la ironia (Publicacions de la Universitat de València, 2017), on cinc professors universitaris analitzen el rastre irònic en l’obra de Fuster. Hi participen Pere Ballart (Universitat Autònoma de Barcelona), Jordi Malé (Universitat de Lleida), Marcel Ortín (Universitat Pompeu Fabra), Joaquim Espinós (Universitat d’Alacant) i Gonçal López-Pampló (Universitat de València), en un text coral en què cada autor s’aproxima des d’una vessant diferent la presència en l’obra de Fuster d’una figura retòrica que resulta clau per a entendre els discursos literaris del segle XX. «La ironia és indestriable de la seua manera d’escriure i de pensar», escriuen en el pròleg els responsables de la Càtedra Joan Fuster de la UV.
La proposta més original, i també la que fa servir un to més acadèmic, és El dit sobre el mapa (Publicacions de la Universitat de València, 2017), en la qual el filòleg Daniel P. Grau analitza les descripcions del territori que realitza Fuster en la seua obra i, especialment, en una de les seues publicacions més emblemàtiques, El País Valenciano, inclosa dins la col·lecció Guías de España de l’editorial Destino. Un llibre que va veure la llum el 1962, el mateix any que Qüestió de noms i Nosaltres, els valencians, i que per eixe motiu ha estat sovint menystingut, considerat un text menor enfront de les obres més purament polítiques. No obstant això, Grau reivindica El País Valenciano i aprofundeix en la manera en què Fuster hi escriu sobre el territori valencià, en un sentit ampli: les seues gents, la seua història, el seu patrimoni natural i arquitectònic. Una mostra més que, per a molts, el dit de Fuster encara assenyala el camí.
