Tesa: “Disfrutem, no vull estar sempre queixant-me”

VALÈNCIA. A Tesa (1985), la rapera que es va proclamar khaleesi, és millor anar a buscar-la als seus dominis. “A mi no em traus d’Almussafes”, estableix mentre dispara el fotògraf. Va haver-hi una època que no pensava el mateix, clar, però que alce la mà qui pensara el mateix amb vint anys. “Les meues amigues diuen que estic enamorada del poble però vaig ser la primera a anar-me’n. De jove volia conéixer altres coses, però per a fer vida… ací tot és més còmode”, es justifica.

Amb 33 anys, la rapera s’ha escarxofat a la llar.

La paradoxa és que ho ha fet just quan la seua rutina ha esclatat. Als matins és professora de Formació Professional a l’Eliana, a les vesprades grava el programa Sessió Golfa d’À Punt i els caps de setmana defén el seu estatus d’emperadriu valenciana del rap. “He sacrificat l’estudi d’oposicions”, es resigna. Sempre hi ha un cadàver al camí que porta al cim.

Començant pel final, el salt a la ràdio va arribar després de tentacions de la televisió que no podia combinar amb la seua tasca docent. L’equip que lidera Korah li ha trobat lloc a l’agenda i un rol on desenvolupa el seu caràcter àcid i desplega les seues rimes improvisades. “Ha sigut una passada”, concreta la rapera, “aconseguir passar-ho bé en una feina és un luxe”, resumeix de la seua última evolució.

Vist en perspectiva, esta és una estació més del camí de popularitat que va començar amb la publicació del seu primer disc en solitari, Al-Tesa (2017). El seu rap en valencià i feminista va ser saludat amb entusiasme pel públic d’una escena assedegada de propostes noves. A més, l’imaginari de les seues cançons s’arrela en un territori fàcil de reconéixer per gran part de l’audiència i el va resumir ella mateixa en un vers d’una col·laboració amb el grup Arrap, a 2014: “Com vaig a parlar del Bronx si soc d’Almussafes?”.

“És molt fals agarrar alguna cosa preparada i fer-ho teu”, es reafirma anys després, quan la seua identitat ha sigut cristal·litzada en un segon LP que es titula amb una declaració d’intencions: Rural (2019). “No compre un rap molt gàngster quan no he vist una pistola en ma vida. Si m’ho crec, tot està bé, però m’ho he de creure. El rap és molt personal, el raper té molta presència, hi ha molta lletra on es parla d’u mateix”, raona.

Diu que la seua música ha evolucionat amb els anys, però no el missatge.

Recorda la seua primera última croada: “La primera cançó de la meua vida la vaig fer contra els nazis”. Aleshores Tesa tenia uns 20 anys. Havia anat a viure a València, havia deixat els estudis i havia tornat a ells per a ser psicòloga. Estava tastant la vida, bevent a glops llargs. Un dia, qui seria el seu company al primer grup, Jacal, va arribar amb una lletra per a un rap. “Ell i un altre amic s’enganxaren a escriure i jo vaig animar-me amb una lletra. Vaig escriure molt en castellà abans de la primera en valencià”, recorda.

En eixe període va viure a Brasil, també a Irlanda. El rap ja estava ahí, ocupant un espai important del seu disc dur, tot i que havia sigut una revelació tardana: “M’he criat escoltant punk i tecno. I Sva-Ters, La Gossa Sorda, els concerts de música en valencià, les raves… No he crescut fonent discs de rap”. Amb uns fulls plens de lletres i algun esbós de cançó gravat en casset, va adonar-se que podia albirar un camí als escenaris. Ho va decidir al seu periple irlandés: “Vaig fer amistat amb un raper, em van convidar a un festival i vaig sentir la vergonya de no tindre res gravat per a ensenyar a la gent”.

Quan va tornar a casa va posar en marxa la maquinària d’un primer disc. El va registrar amb la seua primera formació, El Delito, i es va titular Modo Fucker (2015). Però la mateixa rapera es va avançar al seu debut, publicant un disc en col·laboració amb altre raper, Vent de Ponent. Tot, sembla, s’estava accelerant. I això que no s’havia produït l’esclat.

“Este any ha sigut una bogeria”, resumeix.

“Només he tingut temps per a treballar, menjar i dormir”, desenvolupa un poc l’artista. Porta tres gires des que va iniciar la seua carrera en solitari i des del primer moment no van faltar les propostes. “Vaig flipar, no m’ho esperava. Hi ha gent que triomfa més, però no parar d’actuar és molt difícil”, emfatitza. Ha comptabilitzat 56 concerts en 2018 i admet que necessita baixar el ritme: “M’agradaria tindre un poc més de temps, viure un poc més. Perquè si una persona no viu, què collons cantarà? Has de viure per tindre coses que contar”.

I el rap, insisteix, és un assumpte delicadament personal, un relat que combina la vocació de cronista i la introspecció. Un no parar de parlar. Tesa ha trobat el seu discurs entre la reivindicació de la seua identitat valenciana i rural, i la crítica social amb dosi extra de feminisme. En les seues rimes hi ha un altre verí: el sentit de l’humor. “És important i amb ell es poden dir coses serioses. A mi m’ix natural, m’agrada fer broma; disfrutem, no vull estar sempre queixant-me”, argumenta.

En eixe sentit ha trobat un referent perfecte en la rapera britànica Lady Leshurr qui, entre altres hits, va apuntalar el seu missatge amb una sèrie de temes on repassa l’actualitat, els Queen’s Speech. El número 4 d’eixos discursos va rebentar els índexs d’escoltes i ella mateixa contava que el va fer com a reacció a uns tuits on l’insultaven. Li va pegar la volta al discurs. “Això les dones ho hem fet no només en la música”, repara Tesa.

Quant a la càrrega social de les seues cançons, també ha tingut mestres. “La primera vegada que vaig vore Violadores del Verso va ser a la sala Repvblica”, recorda sobre els seus primers descobriments al gènere. “No havia vist mai una foto d’ells, tenia la cinta que no era original; els havia sentit i quan els vaig vore les cares em vaig quedar flipant”, rememora.

Afirma que grups com ells la representen. L’old school del rap espanyol, pioners que carregaven les lletres de crítica. “Em dóna malícia quan dius que eres rapera i pensen en delinqüència, vacileo, masclisme… I resulta que hi ha una dotzena de rapers encausats. No només es tracta de gent que està mesurant-se l’ego”, reflexiona.

Per altra banda, també creu que el rap s’ha suavitzat en la seua conquesta del mainstream. No diu domesticat, perquè encara pensa que “el rap és social”, però si ha polit les seues arestes. Per altra banda, ha guanyat espai: “Crec que encara és crític i eixos missatges arriben a més públic. Cançons que no sonarien en la ràdio tenen milions de reproduccions”.

Ella, per cert, vol mantindre el seu camí. De fet, pensa en un nou disc on concentre la seua essència, un treball conceptual. Mentrestant, es pot contrastar l’acidesa de la seua proposta en concerts com el de Vivers. Serà el pròxim dissabte, 6 de juliol, compartint cartell amb Miss Bolivia, Amparanoia, Tremenda Jauría, Ses i Poder Bimenstrual DJ.

Cal escoltar-la ara, sobretot perquè no sap si es quedarà sempre dalt l’escenari: “Ara mateix m’apeteix dedicar-me a la música, però la vida és molt llarga i la música molt pesada”.