Tenim la pell massa fina?

VALÈNCIA. Vivim en un moment d'irritabilitat col·lectiva de “corretja curta”, ens hem contagiat els uns als altres el virus de la indignació, i com a societat ens ofenen moltes coses que abans no ens afectaven gens. Els "ofendiditos" no és que siguen majoria, però sí que fan més soroll en xarxes, perquè queixar-se ve d'antic i fer coses per solucionar la queixa, això ja és més complicat. No parlem d'ofendre's per comentaris masclistes, racistes, sexistes o classistes, perquè la impunitat amb la qual s'insultava els col·lectius minoritzats en època d'Arévalo i el Senyor Barragán era totalment menyspreable. Parlem d'ofendre's per coses menors, una dinàmica que malauradament s'ha convertit en habitual. S'ha arribat al punt en què hi ha gent (per no dir gentoleta) que demana a una empresa que acomiaden un treballador seu, per exemple, per tindre una opinió sobre l'empresonament dels xavals d'Altsasu diferent de la de l'ofés.

Recentment, hi ha hagut moltes queixes pels arcs xinesos que es plantaran (els faran artistes fallers) a l'entrada del barri xinés de València. Són fonamentals o necessaris? Òbviament no, però si ja fa anys que pots proposar coses per a millorar el teu barri i després votar-ho, i no ho fas, aleshores tampoc vingues després amb renecs i queixes. Sempre hi ha ofesos per qualsevol despesa pública: que si no era precís este carril bici, que si s'han gastat diners en un menjador per a gats, que si la Fórmula 1, la rotonda Torre Mirador, l'Àgora... és difícil acontentar tot el món. Ara bé, sí que podem distingir despeses menors que milloren la qualitat d'un col·lectiu concret (els amants dels gats, per exemple), amb una despesa multimilionària que hipoteca una ciutat per dècades i la transforma negativament. Passa amb les despeses públiques com amb la política, és una obvietat que no tots són iguals, però és més fàcil criticar el col·lectiu sencer que fixar-te en el treball individual de cadascú d'ells.

Però jo volia parlar del nivell de pellfinisme dels valencians. Perquè el cas és que ara, un vídeo humorístic del programa La Resistencia va ofendre molts valencians fent ús dels tòpics. Un d'ells molt antic i superat com és el del tunning, un altre molt més cremat com és el fet que som molt festers, i el tòpic dels tòpics quan parlem dels valencians: la paella. Que si tramussos a la paella, que si meló d'Alger a la paella, que si ell li pot dir com li rote a la paella que fa a sa casa... En fi, res nou per eixa banda. És cert que molta gent trau les ungles quan veu a Dabiz Muñoz fer una "Paella Madrilenya" amb molls i caviar. Però estem madurant, i cada volta ens afecta un poc menys, o simplement comentem i contestem per fer la gràcia, no perquè realment ens ofenga que algú faça una paella diferent. La qüestió és més relativa a la frase "paella valenciana tradicional", que ahí en general no ens posem ni tan sols d'acord entre nosaltres sobre si bollit o sofregit, pimentó, sí o no, i ens altera un poquet vore albergínies i xoriç a la paella.

-Disculpeu, m'acaben d'enviar una foto d'una paella amb gyozas, oblideu el que vos acabe de dir, cal cremar el restaurant d'eixe cuiner!!!

Fa no molt, l’orxata va ser l'atacada, i centenars de valencians es van llançar a la jugular dels haters. Ens costa acceptar que no els agrade l'orxata als turistes o visitants, com tampoc entenem que no els agrade sucar-hi fartons. Tal volta hauríem de pensar per què ens ofén molt més que algú critique l'orxata o el fet que alguns supermercats venguen només orxata africana i que el preu tan baix de la xufa local pose en perill el seu cultiu a casa nostra. A mi m'indignen les imatges dels llauradors tirant les llimes a terra perquè no es paguen, i després pagar-les a dos euros el quilo al supermercat, per això és complicat que m'ofenga per un relat humorístic. Perquè això era el que feien a La Resistencia, humor, i dins de l'humor sempre cal que hi haja una part de realitat perquè puga transcendir, per això hi ha dos frases d'eixe monòleg que em varen desquadrar.

-València és tot extraradi, no hi ha centre.

-Les falles són la pitjor festa popular d'Espanya.

Com arriba algú a la conclusió que a València no hi ha centre?

He pensat que si venen des de Madrid i van a la ciutat de les Arts per la ronda sud... potser tinguen eixa sensació. No em ve al cap una altra explicació per a una ciutat que té un dels centres històrics més grans d'Europa. Qualsevol que haja estat uns dies a València sap que el cercle on estava la muralla medieval és estrictament el centre. Amb un triangle de places que per a mi és el recorregut més cèntric de tots, que et porten des de la plaça de l'Ajuntament, a la Reina-Verge, fins a la plaça del Tossal. Podem dir que hi ha barris d'extraradi lletjos, sí. Que les entrades a València no són la millor part de la ciutat, sí. Que hi ha molts carrers on la barreja d'estils arquitectònics fa mal als ulls, sí. Però que tot és extraradi...? Això sí que no ho he entés. No és que m'ofenga, com tampoc crec que li ofenga al rei Emèrit a estes altures de la pel·lícula que algú li diga que és un lladre. És que em costa arribar a eixa conclusió. I més tenint en compte que a Madrid o Barcelona sí que he tingut eixa sensació d'absència de centre entés com a epicentre de l'activitat. Per diferents motius en una ciutat i l'altra. Però de València, Saragossa, Salamanca o Castelló, per dir-ne algunes, em resulta inversemblant que algú no sàpiga trobar el centre de la ciutat. Un incís, cal dir centre històric o barri vell, això de casc antic és el que portava el guerrer de Moixent al cap. 

Com arriba algú a la conclusió que les falles són la pitjor festa popular d'Espanya?

Segurament desconeixent prou les festes nacionals, tot i que esta afirmació és més comprensible. Si no t'agrada caminar, no t'agraden els coets ni les aglomeracions, ni que et coste tot més car en bars que no donen l'abast, les falles no són per a tu. Si no saps com viure les falles et pots quedar despagat. Pots acabar comprant xurros rancis o paella mixta, mirar la mascletà des d'un carrer on no es veu res i caminar sense trobar-te cap falla d'especial durant hores. És necessari tindre un poc de coneixement del medi, abans d'afrontar unes falles; d'altra banda, si algú t'indica quatre coses per fer i llocs on anar, difícilment passaràs males falles. Supose que és com anar a la Fira d'Abril, que els locals s'ho passen de categoria, i els turistes... queden desencantats. O en San Fermin, que després de tres dies d'aglomeracions per a bufar-te acabes no trobant-li molt de sentit. Les festes són per a qui les paga, no són una atracció turística, així que en este cas si no els agrada als visitants, quasi que millor. Que ací no necessitem ningú per a passar-ho bé. De fet, amb un poc menys d'incivisme per part dels no-fallers, la festa milloraria prou. Tot i que ara, segons estan les coses, ens va bé tot, fins i tot baixaríem a la discomòbil clamorosa a ballar Mayonesa i El Tiburón.

En fi, no sé si som més susceptibles que altres. Algun periodista resident a Madrid ens ha dit "plorons" alguna volta. Es veu que queixar-se perquè no és tan difícil pronunciar Artur, Gemma o Vicent; voler que no empren Levante per a referir-se a un regne més antic que el regne d'Espanya, i reclamar un finançament just o que el corredor Mediterrani passe pel Mediterrani, és ser un ploró. Jo vull pensar que ens estem fent més reivindicatius i menys meninfots, i que la pell la tenim tan fina com qualsevol. El cas és que per sort per a nosaltres, i ara seré molt xovinista, tenim tantes coses que són l'enveja de la resta del món, que és més fàcil que intenten fer burla de totes les nostres virtuts. No vos ofengueu, pobrets, ells no han tingut la sort de nàixer a la millor terra del món.