VALÈNCIA. “I slept with Dylan first!”
Divendres després de l’informatiu tocava ficar Telecinco en el televisor Philips o Telefunken per a vore Sensación de Vivir, la traducció espanyola de Beverly Hills 90210. Si la sèrie la feren ara en À Punt s’anomenaria “Sants Patrons 46600” perquè, no sé si ho sabeu (a mi em va costar prou assabentar-me’n), però 90210 era el codi postal de la zona on vivien els rics protagonistes de la sèrie. I no sé tampoc si ho sabeu, però eixos grafitis que hi ha per la carretera amb el número 46600 fan referència al codi postal d’Alzira, que alguns alzirenys duen en orgull inclús tatuat a la pell.
En foren 10 temporades, no sé si les emeteren totes en Telecinco o no. Jo recorde que quan va tornar Dylan a la sèrie vaig deixar de vore-la, això ja no tenia trellat. Així com també vaig deixar de vore Melrose Place, un “spin-off” de la mateixa Sensación que no deixava de ser un altre fulletó per a adolescents “un poc més madur”. Les dos sèries creades pel productor més prolífic de la història de Hollywood, diuen, Aaron Spelling, qui també va produir, entre d’altres, Charlies Angels, The Love Boat (Vacaciones en el Mar), Dynasty o Los Hombres de Harrelson. Esta sèrie en anglés s’anomenava S.W.A.T i com que “Armes Especials i Tàctiques” quedava molt llarg, feren esta traducció lliure. Això de les traduccions no sé si ho trobe a faltar o no, tinc el cor partit. Perquè per una banda Stranger Things podria ser Coses Estranyes i no passaria res, però traduir coses com Die Hard com Jungla de Cristal, tampoc sé si és positiu.
El cas és que ara torna Sensación de Vivir. Enmig d’esta falta d’idees generalitzada de la indústria de l’entreteniment nord-americà, en què refan Dumbo, El Rei Lleó i ara tornaran a fer La Dama i el Rodamón, li ha tocat també a la sèrie més finolis dels 90. Però encara que tornen les oronetes que deia Bécquer en aquell poema que tant llegírem a escola, els debats estèrils sobre la sèrie als parcs on menjàvem pipes amb arrogància en la nostra adolescència, eixos no tornaran.
Ara ho arreglaríem més ràpid fent una enquesta a l’Instagram. Els actors són els mateixos, aquells que sembla que estaven maleïts i no trobaren grans papers després de la sèrie. A excepció de Dylan: l’actor Luke Perry va faltar recentment i no ha pogut tornar amb la colla a les les colines més exclusives de Los Angeles. De fet en el primer capítol que va ser de nou nº 1 als Estats Units, li van retre un sentit homenatge.
Beverly Hills ens va obrir les portes al luxe i als problemes banals dels adolescents nord-americans amb cartera alegre. Així com Will Smith i el seu príncep ens va entretindre en un altre barri exclusiu de L.A, Bel Air. En Two and a Half Men descobrírem la platja de Malibú, i en Big Bang Theory la part universitària d’eixa ciutat a la que sempre ha volgut anar Loquillo. De fet, si ens parem a pensar en totes les sèries i pel·lícules que s’han rodat en Los Ángeles, podem concloure que coneixem millor la ciutat del cine que Sevilla (per dir alguna ciutat espanyola similar en importància). Californication, A-Team, Los Vigilantes de la Playa, Saved By the Bell, que recentment complia 30 anys i on també apereixia Tori Spelling, Donna en Sensación de Vivir i filla del multimilionari productor, o fins i tot Alf. Que parlant d’Alf, Max Wright, l’actor que interpretava a son pare, fa faltar el passat mes de juny.
Supose que este exercici de recordar les coses que ens passaren en la nostra adolescència el fem tots arribats a certa edat, per això la nostàlgia ven tant i hi ha gent que es gasta molts diners en vinils, polaroids, telèfons de baquelita o en una Lambretta dels anys 60. Fins al punt que fins i tot Tarantino en el seu últim film Once Upon a Time in Hollywood fa este exercici, on simplement la presència de Brad Pitt i Leonardo DiCaprio, potser els actors més desitjats per les adolescents dels anys 90, és ja un exercici de nostàlgia màxim.
De fet, DiCaprio va eixir en altra sèrie molt mítica de finals dels 80 i principis dels 90, Growing Pains, traduïda encertadament com Los Problemas Crecen i on apareixia un d’eixos actors que també enxisaven la joventut, Kirk Cameron, que tampoc va tindre la carrera que sí que va tindre DiCaprio. Perquè ser un actor d’èxit en la teua adolescència difícilment et garantix ser-ho també a posteriori. Alguns ho han aconseguixen com Miley Cirus, que ha evolucionat molt des del seu paper de Hanna Montana. O un camí paregut va tindre una altra icona dels 90, Drew Barrymore que també ha aconseguit refer-se tot i la seua etapa de drogaddicció decadent. Molt a l’estil de la protagonista d’Euphoria, Zendaya, que d’ací unes dècades comprovarem si és un joguet trencat o una actriu tan bona com ha demostrat en esta sèrie d’HBO.
Uns altres com Jeremy Jackson, més conegut com Hobie Buchannon, el fill del vigilant de la platja més famós del món David Hasselhoff han passat a eixe racó de la memòria al qual, quan li espolsem la pols, sembla que tot era lluent. En canvi ni tot era tan meravellós i tot és ara millor que en aquella època. El que sí que ha evolucionat prou són els nostres ulls, els nostres gusts, i la nostra manera de consumir televisió. Així que si voleu submergir-vos amb Pamela Anderson en les platges de la Malibú dels 90, o si voleu recordar com la mare de Brenda i Brandon i la mare de Kelly eren com la nit i el dia, avant. Total, poca cosa ha canviat en algunes sèries per a adolescents actuals com Élite o la venerada de principis d’esta dècada Gossip Girl. Amor, sexe, traïdoria, triangles amorosos, lluites de poder, problemes econòmics i molta enveja. Ara bé, les drogues i el sexe són ara molt més explícits, i el ritme actual de les produccions i els mitjans tècnics a l’abast dels directors, fan que quasi totes les sèries dels 90 hagen envellit pitjor que Brad Pitt.
Encara que d’altra banda és normal envellir pitjor que Brad Pitt o que Julia Roberts, que protagonitzaren històries d’amor que mai passaran de moda. I sembla que entre eixe ventall de coses que mai passen de moda, com els programes de preguntes de cultura general, i les teories conspiradores sobre els ovnis, estan els drames adolescents. Per cert, també torna Matrix, però això ho deixarem per més avant, que només de pensar a triar pastilla va prenent forma el nom d’esta columna: Generació Avariada.
*La generació avariada és la que va créixer amb la “Bruja Averia” i que hui visita festivals de música per a vore cantar aquella bruixa. Els nascuts a finals dels 70 i els 80 no som milènials ni tampoc de la Generació X, som part d’una generació pont que va viure els 90 i tots els canvis que es produïren en plena efervescència adolescent. La nostàlgia dels 80 ens queda lluny però sabem contar en pessetes i, d’eixa nostàlgia amb olor de Farala i sabor de Tang, en parlaré en Generació Avariada.
Mejor que cualquier serie de Netflix o HBO son las entregas del programa Imprescindibles de RTVE y, en su plataforma, hay como doscientos episodios listos para ser vistos. Uno de los últimos, sobre Carlos Tena, nos descubre a un periodista musical difícil de ver hoy. Enfrentado con y contrario a los dictados del mercado, abierto de mente y ecléctico, con interés en lo antiguo tanto como en lo moderno. Un personaje singular que puso su granito de arena para que la explosión musical española de finales de los 70 fuese como fue