Quan les grans poetes es consoliden: la veu d'Àngels Gregori

VALÈNCIA. Hi ha poetes dels quals podem resseguir la seua trajectòria en una doble i paral·lela comptabilitat de títols i merescuts guardons. Així, en el cas de la valenciana Àngels Gregori (Oliva, 1985), eixa realitat bifront de versos i premis va iniciar-se amb Bambolines (premi Amadeu Oller 2003), continuaria pel Llibre de les brandàlies (premi Ausias March de Gandia 2007), seguiria per New York, Nabokov & bicicletes (premi Alfons el Magnànim 2010) i per Quan érem divendres (premi dels Jocs Florals de Barcelona 2013), fins a arribar al molt recent Quan els grans arbres cauen (premi Vicent Andrés Estellés de Burjassot 2017).

Més enllà dels tòpics i dels llocs comuns on solen refugiar-se les adscripcions més corrents de la literatura, la realitat és que un dels trets diferencials i definitoris de la figura de qualsevol poeta es l'existència d'allò que hem convingut en anomenar una veu pròpia. I en el cas d'Àngels Gregori eixa particularitat imprescindible resulta de les més evidents i distingides dins del més actual panorama poètic valencià. Amb unes traces molt evidents, la potent singularització de les formes i maneres de la poeta d'Oliva és un procés que es va mostrar ja amb claredat en aquell Bambolines, i es consolidaria amb inusual rapidesa en l'excels Llibre de les brandàlies, singularitat que ha travessat sense alteracions essencials la seua obra fins a este Quan els grans arbres cauen (Bromera, 2018).

Emmarcat pel pòrtic solemne i bell del seu títol (i que en realitat és un homenatge a totes les dones i a Maya Angelou, poeta nord-americana de popularitat immensa al seu país i autora  d'eixe vers memorable), Quan els grans arbres cauen és un pas més en la consolidació d'eixa veu pròpia, la constatació de la delicada matèria amb la qual treballa Gregori, del recompte de vida i emocions que s'establix entre l'autora i els afortunats lectors que s'endinsen en les seues pàgines i en els seus versos. Així, en este llibre aquella veu pròpia referma l'aposta per certa naturalitat, la distància (tan d'agrair) cap a una esgotadora tendència a solemnitats innecessàries per reiteratives, el goig senzill i elemental de determinats estats d'ànim o la constatació serena, resignada i sempre amb un punt irònic de les pèrdues, com si en el fons l'autora tinguera el convenciment que la vida és joc, o somni, i no convé prendre-la massa seriosament.

El llibre s'obri amb un poema ('Poètica') que és, com el seu nom indica, tota una declaració d'intencions, la prèvia de bona part del que vindrà: “Cada paraula necessita el seu paisatge, / i escriure és inventar estances. / No dir la pluja, sinó banyar-se. / No el precipici, sinó caure. / Com dir, si no, que habitar-te és cremar-me?”. A Àngels Gregori semblen fascinar-li els mapes, l'ús indiscriminat i venturós d'un vocabulari amerat de sentits geogràfics, perquè entén (o això ens transmet) que cada cos és un país irrepetible, un territori per descobrir o una terra cremada, un terreny on regna la devastació que serà carn per a l'enyor i la nostàlgia, sentiments que són mostrats sempre amb serenitat i fins i tot una certa i perfectament controlada causticitat: aquell joc o somni de la vida.

Però la geografia per a la poeta no és només la metàfora de cossos i dies i passats esplendorosos. També és una obsessió real que batega per davall de quasi tot i evoca de manera més o menys explícita els espais de la memòria, del present, o disquisicions d’un futur que potser mai no serà. Poden ser instants rescatats de la seua natal Oliva, episodis de la Barcelona de la seua contemporaneïtat més estricta, o uns idealitzats Estats Units on cap tot, des de la puresa primigènia de Thoreau (i un desig de boscos i carreteres infinites) a les seues poetes que en estos versos homenatja: Elizabeth Bishop, Anne Sexton o la mateixa Maya Angelou.

I tot això, a més de dotar als territoris físics d’unes connotacions emocionals tan intenses, està impregnat d’eixe estil tan particular, d’una col·loquialitat elevada a la seua millor i més qualificada expressió, on pot aparéixer sobtadament el recurs a la sorpresa, al canvi de ritme dins del mateix poema, a l’ús irònic i reflexiu alhora de determinades paraules, o a la fascinació per altres vides possibles: “A l’entrada d’un museu em vaig inventar una infantesa”. Però el tret principal de tot allò que passa pel seu sedàs, la veritable característica de la poesia i molt probablement de la personalitat d’Àngels Gregori és aquella desimboltura feliç, eixa sàvia acceptació de les regles del joc amb la qual treballa per a regalar-nos poemes, eixa honestedat senzilla que anticipa posteritat i que encara ens donarà (i seran rebuts amb la mateixa alegria que ella ens els regala) millors versos: “Acceptar que hi ha un cert ordre en el caos / i procurar no mirar mai el sostre de les coses, / que si els anys han de caure com la pluja / almenys que ens banyen de cap a peus, / verticals a qualsevol pregunta.”