Polítics, universitats i Màsters

Com no? Aquesta setmana, després de dies i dies donant-li voltes al Màster d’una universitat madrilenya i a si una política madrilenya va rebre o no tracte de favor, el tema que els propose és aquest mateix. Una reflexió en torn a la relació entre alguns polítics (té igual el gènere), els estudis universitaris i la universitat.

Com a espectadora de la vida política observe que darrerament bona part de la gent que es dedica a la política de manera professional, això és que viu de la política durant bona part si no tota la seua vida, estan molt “preocupats” per omplir les línies del seus currículums vitae (CV).  Clar, supose que senten la necessitat de justificar davant de la ciutadania que ocupen els llocs que ocupen pel seu currículum. Sobre tot, des de que la gent pot accedir via internet als seus CV i també els mitjans de comunicació. Duguem molts anys (des que tinc memòria) votant fotos i poses més que gent capacitada, després passa el que passa i molta gent s’extranya. Algú pensa que es pot fer una bona paella sense ingredients de qualitat?, doncs amb la classe política passa el mateix. 

Enmig de tot aquest rebombori, hi ha casos de polítics que, presumptament, han aprovat assignatures presencials de màsters oficials abans de matricular-se, altres deien que tenien post-graus en  prestigioses universitats nord-americanes i  resulta que eren cursos que havien fet pràcticament al costat de sa casa, per no parlar de suposats doctors que no han escrit ni defensat la seua Tesi Doctoral, altres presumptes llicenciats en pedagogia que mai estudiaren aquesta carrera, la llista es va fent cada vegada més llarga.

D’aquesta manera qualsevol persona que haja estudiat una carrera universitària, màster, post-grau i/o doctorat quan llig en la premsa tota aquesta rastrera de casos és normal que ens entre mal de panxa i una forta indigestió. Quants de nosaltres estudiarem amb una beca? Quantes de les nostres famílies feren un important esforç per a que fórem la primera generació de titulats universitaris de les nostres respectives famílies? Quants de nosaltres hem hagut de renunciar a eixir amb els amics, vacances i festes familiars  per estudiar, acabar un treball de classe, un treball fi de grau, de màster i/o la nostra Tesi Doctoral? Doncs sí, quan llegim aquestes notícies de presumptes currículums unflats i presumptes tractes de favor a polítics és normal que se’ns emporten els dimonis perquè és tirar per terra els nostre treball i esforç.

A més tots aquests presumptes fets, de moment, ja suposen una important hipoteca reputacional per a les universitats de l’estat. En especial aquesta hipoteca reputacional afecta principalment a la universitat que va emetre el títol que s’està qüestionant. Així, uns dels principals perjudicats d’aquesta hipoteca reputacional probablement seran els estudiants que actualment cursen estudis de grau i màster en la universitat afectada i els titulats recents que encara no s’hagen pogut consolidar professionalment; atès que pot devaluar el valor de les titulacions de la universitat en qüestió al mercat de treball. En aquest punt caldria recordar que aquestes persones que poden ser perjudicades s’han matriculat de bona fe i han estudiat i treballat per superar totes les proves establertes en els plans d’estudis. En definitiva als estudiants de bona fe se’ls ha de respectar el seu treball i esforç i a la ciutadania se li deu total transparència, per això crec que aquest cas mereix una investigació independent que determine si ha hagut irregularitats i/o il·legalitats i quines persones, en tal cas, en serien les responsables.

Sàpiguen els lectors que tots els títols de grau, màster i doctorat oficials impartits a universitats de l’estat espanyol són acreditats cada quatre anys (auditats) per personal de L’ “Agencia Nacional de Evaluación de la Calidad y Acreditación” (ANECA) que és una fundació estatal depenent del Ministerio de Educación. El personal de l’ANECA encarregat d’acreditar les titulacions NO treballa en les universitats que les imparteixen. És un mecanisme de control creat precisament per previndre situacions com la que, presumptament, podria haver ocorregut a la universitat madrilenya que ha emès el títol de màster del que tothom parla aquests dies. Per tant, en un estat seriós de veritat es revisarien tots els procediments des dels interns a la universitat en qüestió fins a els d’acreditació del títol del màster. És imprescindible identificar si s’ha fallat, on s’ha fallat i, en tal cas, determinar quines són les persones responsables del que s’haja pogut fer malament. Li se deu una explicació clara i transparent a tota la ciutadania, però en especial als estudiants.

M’agradaria assenyalar que el personal de totes les universitats públiques que hi treballa a temps complet (és a dir, que no té altra feina) també ha de passar un  procediment d’acreditació (extern a la universitat on treballa) del seu currículum una vegada que és Doctor/a. A banda, cada vegada que el professorat demana una promoció ha de passar un procediment d’acreditació del seu currículum. En total, actualment (fa anys no era així), per a arribar a Catedràtic/a d’Universitat s’ha d’haver passat quatre acreditacions del currículum. Per a estabilitzar-se (contractació indefinida) un mínim de dues acreditacions. Dubte que cap polític professional passara aquests requisits.

Per finalitzar m’agradaria comentar que pot ser faça falta  una autonomia i suficiència financera de les universitats públiques per aconseguir una autonomia universitària real. A les universitats se’ls ha de demanar resultats en docència, recerca (creació de coneixement) i transferència de coneixement a la societat. En diferents rànquings a nivell internacionals apareixen diverses universitats de tot l’estat en llocs destacats i han aconseguit escalar posicions l’últim any (per exemple al Quacquarelli Symonds QS), mentre que el pressupost dedicat a recerca no ha deixat de minvar. Això s’ha aconseguit amb el treball de molts professionals honrats malgrat les retallades. Per favor, no accepten que es desprestigie a tota la universitat pública que ha servit d’ascensor social a varies generacions de gent humil per l’abús d’alguns. Defensem la universitat pública, investiguem tots els casos i demanem responsabilitats a qui pertoque. Les responsabilitats jurídiques les han de determinar els tribunals, les responsabilitats polítiques les ha d’exigir el poble.