Política industrial, remei per a crisis d’identitat

VALÈNCIA. ‘No hay mal que por bien no venga’, resa un dels clàssics del refranyer castellà. Com en la vida m’agrada ser optimista, crec que el rebombori que es va armar ahir a propòsit de la meua participació al I Congrés d’Àrees Industrials de la Comunitat Valenciana, organitzat per la Federació de Polígons Valencians FEPEVAL, pot servir d’alguna cosa útil: perquè parlem de política industrial i un tema tan important adquirisca un poc de la rellevància que té.

Reconec que la feina que fem a una comissió de les Corts, com la que en aquesta legislatura em correspon presidir (Indústria, Comerç, Turisme i Noves Tecnologies), té ben poca visibilitat. A les comissions fem el gros de la feina legislativa i política, sense l’espectacularitat d’un plenari, amb tot l’hemicicle ple i els periodistes presents. Congressos com el d’ahir formen part d’esta faena, menys visible, però efectiva, de relacionar-nos amb la societat civil i els sectors productius. Sembla, però, que alguns diputats i dirigents de l’oposició no en tenen prou amb la faena i necessiten desesperadament el focus mediàtic a qualsevol preu. A algunes i alguns els interessa promoure crisis basades en la identitat, probablement a causa de la crisi d’identitat que ells mateixos estan patint ara mateix, decidint si volen ser una dreta democràtica a l’europea o els pagafantes d’una vella ultradreta imperial. En un món ideal la ciutadania hauria (hauríem) de tenir accés a un debat entre propostes, no a la retransmissió en directe de la crisi d’adolescència d’alguns. Però tenim el país que tenim.

La gent de FEPEVAL ha fet un esforç notable per acostar als municipis i a l’empresariat una eina tan important com la Llei Valenciana 14/2018 d’Àrees Industrials, una llei que tot just comencem a aplicar i ha de permetre una gestió intel·ligent i moderna dels nostres polígons industrials a través de les Entitats de Gestió i Modernització (EGM). Aquesta ha de ser la notícia: que després de llargues dècades de bombolla en què els polígons eren un element més de la bombolla immobiliària, amb l’urbanisme i no l’activitat industrial com a centre, un esforç conjunt d’empreses, municipis i Generalitat està permetent posar ordre en un sector que necessita tot el nostre esforç. Des d’ací tot el meu reconeixement i solidaritat a FEPEVAL i a totes i tots aquells que fan possible un congrés com el d’ahir i el seu treball desinteressat en favor del futur de la indústria valenciana. Tant de bo en siguen molts més.

Tot seguit posaré en ordre algunes línies de la meua intervenció, que com sempre que intervinc oralment es va basar en les meues notes de treball. I com que ací no estic limitat pels cinc minuts de la intervenció, intentaré glossar algunes de les idees més importants que vaig apuntar, que corresponen a la concepció que tenim a Compromís sobre el present i futur de la política industrial valenciana; ací té, doncs, el lector curiós algunes idees de part dels qui pensem que la política industrial és el millor remei per a les crisis d’identitat.

En primer lloc cap preguntar-se: què és per a nosaltres un polígon? Durant la bombolla vam assistir a la proliferació de polígons sense ordre ni concert, el polígon es concebia com una infraestructura com la piscina coberta, un espai en blanc destinat a ser urbanitzat per alguna empresa amiga i després mai no pensar què fer amb ell. No estava al servei de les empreses i les necessitats productives, i molt menys es pensava en la col·laboració intermunicipal: ni es plantejava que pobles veïns puguen ja no compartir polígon sinó col·laborar en la gestió del sòl industrial i les seues activitats econòmiques.

L’època de proliferació dels polígons amb què comptem es va produir en l’època en què l’aposta econòmica no era la producció industrial i l’ocupació de qualitat que aquesta comporta sinó la construcció indefinida de xalets i apartaments: interessava l’extensió de superfície construïda a qualsevol preu i el negoci derivat de la urbanització, amb els costos que això ha generat per a molts municipis.

El mateix concepte ha resultat per a la configuració territorial valenciana quasi una contradicció. Per a nosaltres, l'espai productiu i l'espai urbà no han estat mai separats, tradicionalment hem tingut les unitats productives i de manufactura dins els centres urbans, potser aquests problemes d’usos del sòl industrial tenen a veure amb què no hem tingut la concepció massa clara, ja que les nostres fàbriques tradicionals tendien a ser tallers ampliats a dins dels pobles i ciutats. La nostra forma d’industrialitzar-nos, quasi sense adonar-nos-en, a partir de petites empreses que han innovat de manera incremental, no ha figurat en els manuals de macroeconomia fins molt tard. Ens hem sentit sempre amb un complex d’inferioritat, volent copiar els models d’industrialització i modernització dels Estats Units, Alemanya o el Japó -exemples d'una gran industrialització de dalt a baix patrocinada per l'Estat amb grans empreses-campions nacionals. Ara, sembla que cada poble i ciutat vol ser Silicon Valley.

Un sistema com el valencià basat en la PIME i que es va industrialitzar de baix a dalt a través de petites històries d'èxit, no es basa en general en una gran empresa que fa efecte arrossegament -amb la sola excepció de la Ford, amb els problemes que estem veient ara quan ha decidit anar-se'n o desmuntar la paradeta a terminis- sinó en moltes unitats menudes distribuïdes normalment en més d'un municipi. Per això ens agrada més la categoria de "districte industrial" que prové de la xarxa de petites ciutats del centre d’Itàlia que tenen casos molts semblants als nostres de comarques que s’han especialitzat en productes concrets i que han sabut canviar d’un producte a altre segons el moment històric i el mercat.

Els districtes industrials valencians tenen els polígons com a àmbit d’actuació, però gran part del protagonisme està en les persones que els formen, el saber acumulat per la proximitat entre empreses i relació amb el teixit social que fa que una empresa decidisca instal·lar-se i començar el seu negoci… però també que puguem transformar-nos ràpidament, un exemple és l’evolució de cabassos a bosses de pell o carros de la compra a la Marina Alta (Gata-Pedreguer) o del joguet de la Foia de Castalla cap a productes avançats de plàstic. Esta elasticitat no la té la gran empresa -si fem la metàfora nàutica, un transatlàntic costa molt més de virar que una barca- i això hem de saber-ho aprofitar en el nostre favor.

La Llei d’Àrees Industrials és un primer pas en aquesta direcció. Com en tantes coses la primera feina del nostre govern va consistir a desbrossar -en el cas d’alguns polígons literalment- clarificar la seua situació urbanística, tenir un catàleg d’amb quins espais comptem i dignificar-los mínimament amb serveis bàsics - accés a llum, aigua, fibra òptica. Abans de posar-nos a fer política havíem de fer entrar als polígons ja no al segle XXI sinó en molts casos al XX. Ara tenim més informació, més ferramentes telemàtiques i per a la comercialització de sòl industrial i unes infraestructures cada vegada més dignes. I molt important tenim les Entitats de Gestió i Modernització (EGM). Una aposta per la participació directa del sector en la planificació de les àrees industrials, a les que s'haurà d'acompanyar perquè es consoliden arreu del territori. La Conselleria de Rafael Climent per primera volta en dècades ha mostrat voluntat d’executar una política industrial amb cara i ulls.

Les següents apostes no les podrem emprendre sols. Sabem del problema de l’infrafinançament i el que ens llasta. Evidentment un dels principals reptes és la transició energètica que ens marca l’emergència climàtica. Serà una de les principals apostes en què esperem comptar amb l’ajuda del govern de Madrid i la Comissió Europea. Hem d’avançar cap a uns polígons però també unes ciutats impulsades amb energia renovable i que siga de forma distribuïda i no depenent de l’oligopoli elèctric i transportada des de grans distàncies. Perquè l’imperatiu climàtic té també un contingut econòmic molt clar: som conscients que la despesa en electricitat és un dels principals elements que llasta les nostres empreses, aquesta ha de ser segurament la nostra més important política industrial de cara al futur. També som conscients que és clau canviar de baix a dalt el concepte mobilitat a dins dels mateixos polígons, i des d’ells cap a les ciutats i altres àrees productives. Un altre aspecte en què estem treballant entre les distintes Administracions i departaments implicats.

Després hem de clarificar la política industrial entesa en un sentit clàssic. La gran aposta territorial valenciana dins la UE, sense política comercial ni monetària pròpia, està clar que ha de ser per la innovació. Però en esta definició caben moltes coses. Resulta difícil pensar que la majoria de les empreses valencianes allotjades en polígons necessiten la innovació creada per les universitats i els grans laboratoris: produeixen un coneixement de ciència bàsica i necessari però tan especialitzat que serveix sobretot per administracions públiques i grans empreses. Hem d’imaginar altres models, i precisament el model valencià d’Instituts Tecnològics que va començar als 80 va servir d’exemple al model que s’ha mostrat més exitós a Espanya que és el basc. Podem imaginar un model público-privat que focalitze en les necessitats innovatives i de millora de les petites i mitjanes empreses, que quasi sempre són incrementals i moltes vegades no requereixen patents sinó aplicacions: millorar processos, maneres d’actuar, ajudes per internacionalitzar… una innovació que es base sobretot a atendre la demanda de les empreses existents.

Val que per això fan falta diners però hem de saber canalitzar els esforços allà on més calen i proposar -i executar!- objectius sectorials. Estem en eixe camí, millorant cada any l’assignació als instituts tecnològics, però fa falta més, no tot el problema és quantitatiu i en som conscients. Pensem també que tenim un problema de disseny.

Per això necessitem una coordinació. Tenim Agència d’Innovació depenent de presidència, una Conselleria d’Innovació i les Universitats que en depenen, l’IVACE, Internacionalització, l’Institut Valencià de Finances (IVF), projectes estratègics de polígons que s’impulsen des de la Secretaria de Model Econòmic -com Parc Sagunt- o els ajuts directes a empreses, com és el cas de Ford, que s’impulsen directament des de Presidència. Això sense entrar ja en en Medi Ambient, mobilitat o la coordinació amb Ajuntaments i Diputacions. Ara com ara no tenim una autèntica política industrial sinó pedaços: hem de ser autocrítics amb el fet que hi ha problemes que s’agreugen intentant unir esforços dins un govern de coalició, però també que comptem amb una administració amb inèrcies i mancances que sovint no la fan l’instrument més eficaç per aplicar les polítiques que volem.

Per això necessitem una Llei de Política Industrial que coordine els esforços existents en una única política i plans estratègics de sector. És així com s’ha fet a Itàlia i als llocs on això funciona en la promoció de la xicoteta i mitjana indústria, com el cas marcat que hem comentat d’Euskadi. I aquí haurem d’establir com a unitat pròpia d’anàlisi i acció el districte industrial per ajudar específicament a les àrees de petites empreses focalitzades en un producte o un procés. Sempre s'ha dit que el sant de més lluny fa més miracles, però potser ha arribat l'hora que deixem d'emmirallar-nos en Silicon Valley, que ben poc té a veure amb nosaltres; més bé faríem de veure què funciona a Euskadi o a Itàlia, o, més prop encara, que s'ha fet bé en models d'èxit com els de la Foia de Castalla. Treballant cada dia, sense fer-se milionaris i produint coses tangibles. Millor ens aniria.

Josep Nadal és diputat de Compromís a Les Corts