VALÈNCIA. Tot i que sempre, en qualsevol ressenya, article, biografia o menció, es recordava i recorda la seua condició de jueu, mentres ell va viure mai va cansar-se de llevar-li presència o valor a eixa circumstància. “L’epítet d’escriptor jueu no significa res per a mi”, va aplegar a dir amb certa desesperança, perfecte coneixedor que ningú havia de fer-li cas, i reivindicant de manera constant la seua estricta nord-americanitat. Un combat permanent el qual ell mateix, potser fins i tot contra la seua voluntat, en bona part desmentia amb la seua obra.
Net de jueus originaris de la zona de Kíev, en la trajectòria literària de Philip Roth (Newark, Nova Jersey, 1933 – Nova York, 2018) són ben presents l’antisemitisme i les particularitats de les experiències dels emigrats jueus als Estats Units, les seues dificultats i prejuís (propis i aliens) amb els quals els fills de la diàspora havien de bregar i alhora carregar com una sort d’adherència més o menys volguda, de condició ineludible i omnipresent per més que la militància jueva fora d’escassa o nul·la intensitat, com va ser el cas de Roth.
A més d’eixe tema que sobrevola la majoria de les seues novel·les, el sexe és l’altre gran pou d’on traure els materials bàsics de la narrativa que va llegar-nos. El sexe masculí, molt particularment, i el desig o la luxúria com una onada permanent, irreductible, una atracció que acaça i turmenta molts dels seus personatges. Eixa intensitat presentada a vegades com una maledicció, una càrrega o servitud incorregible (i viscuda en alguns casos ben lluny de qualsevol hedonisme sinó molt mosaicament, per cert), és l’altre pol des d’on gravita generalment el caràcter i les circumstàncies de moltes de les seues obres i particularment dels protagonistes de llibres magnífics com Portnoy’s Complaint (1969) o Sabbath’s Theater (1995), esta darrera tinguda pel crític Harold Bloom com la veritable obra mestra de Philip Roth.
Tot això sense oblidar la permanència que per a ell sempre va representar l’univers de Newark, particularment present en els seus últims treballs. Eixe espai del món on va nàixer i viure infància i primera joventut romandrà com un referent moral potser idealitzat, condensació d’un vell orgull de classe mitjana més o menys austera i homogènia, record interioritzat i vessat com a marc físic i mental d’una certa Amèrica ordenada i aparentment farcida d’oportunitats i esperances.
En qualsevol cas, la trilogia formada per American Pastoral (1997), I Married a Comunist (1998) i The Human Stain (2000), juntament amb la ucrònica The Plot Against America (2004) serien les obres que provocarien el seu esclat com a escriptor planetari, la consagració total que el faria situar-se com a candidat eternament negat a un Nobel de literatura que mai va llevar-li la son. A partir d’eixe moment, la producció més tardana de Roth (la produïda a partir de 2006) es caracteritzarà per llibres més breus, d’arguments més intimistes i de prosa més concentrada, més nua i estilísticament més depurada. Un replegament conscient i vital en tota regla, el seu comiat més tranquil i seré. És el cas d’Elegia (La Magrana), el primer del volums de la tetralogia que agarrarà per al conjunt el nom del quart i darrer d’esta sèrie i últim llibre que va escriure: Nèmesi (2010).
Elegia és un llibre que comença amb el soterrar del seu protagonista i que per tant ja ens desvela des de la primera línia (res nou en literatura, però sí ho serà el tractament) quin ha de ser el destí final. En essència la narració està formada per un seguit de mirades a la vida d’eixe personatge, però centrant-se en els moments on va albirar el final o sentir inesperades aproximacions a la mort. El llibre no presenta cap història èpica, conjura o revelació extraordinària, i l’argument no mostra res més enllà de la major de totes les heroïcitats: la quotidiana i universalment més comuna de les tragèdies a la qual ens enfrontem els humans.
La impactant presència d’un ofegat en un dels seus estius de xiquet, les pors i les circumstàncies d’una primera i banal intervenció quirúrgica durant la infància i en el transcurs de la qual vorà morir el company d’habitació (també un xiquet), la vida al voltant de la joieria familiar, el càlid i perdut entorn del barri (aquell referent moral), l’ascens professional en el món de la publicitat, tres matrimonis fracassats, les infidelitats i la pulsió (aquella servitud incorregible) del sexe, els fills amb les seues dosis d’incomprensions i devocions, la mort dels pares com un espill d’anticipació on reflectir-se o els primers contratemps físics són l’argument i les raons d’una vida corrent fins que tot s’accelera.
Eixos contratemps, eixes malalties es repetixen o multipliquen a partir d’un cert moment i acurten l’interval d’aparició entre una i altra. És el temps de l’enveja per la salut incomprensible i pletòrica del germà i de les visites anuals al quiròfan, de la soledat quasi extrema i del desassossec pel panorama que l’envolta, dels amics i antics companys de treball que moren o emmalaltixen sense treva ni descans, de tot allò que el protagonista pot sentir que s’acosta com un alé funest i no deixa marge de recuperació o millora: “La vellesa no és una batalla; la vellesa és una massacre”.
Amb eixos materials, i prescindint per complet de la ironia tan freqüent en la seua obra, Philip Roth va construir amb Elegia una història coneguda però també una bella evocació de la infància familiar, un convit -per pur contrast- a la vida malgrat la dissuasió que pot inferir-se del fúnebre argument. En este llibre no hi ha pietat, ni redempció, perquè les coses són com són, però sí un homenatge a la miríada de circumstàncies de cada existència concreta (Everyman és el títol original en anglés), unides totes en una austera elegia que vol ser comprensiva de tot i senzillament absolutòria. I tan brillant com el conjunt titànic, apassionant i imprescindible de la seua obra.