X AVISO DE COOKIES: Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Aceptar Más información

CANTA AL POETA EN ‘CIUTAT A CAU D’ORELLA’

Pau Alabajos es retroba amb Estellés en un univers indie pop

17/03/2018 - 

VALÈNCIA. Pau Alabajos (Torrent, 1982) ha conduït al matí a València per promocionar el seu nou disc en una ràdio i ha rebotat de parking en parking sense èxit, així que ha fet vint minuts tard a l’entrevista. És març i les falles ho són tot: el carrer, el temps, la conversa. “Una ciutat és la suma de les relacions humanes que vas creant durant la vida, més enllà de l’attrezzo arquitectònic. Ara veus que està tot tallat i la gent comença a caminar-la, perquè és la manera més senzilla de moure’s, i eixa és una bona manera de fer teua la ciutat”, comenta el cantautor. 

Baixa d’una de les plantes de l’ajuntament de Torrent, on és regidor. Dins queda la prosa, explica, “perquè la prosa és més burocràtica” i quan entres a treballar en la política institucional el que trobes és “una muralla de burocràcia”. Per oposició, doncs, fora de l’oficina ha d’estar la poesia, vessada per l’asfalt, en la Ciutat a cau d’orella (Bureo Músiques, 2018) que dóna nom al seu seté treball d’estudi

El títol és, com les lletres de les noves cançons, un préstec de Vicent Andrés Estellés. El poeta de Burjassot ha aparegut en determinats moments durant la prolífica trajectòria d’Alabajos, siga en forma de missatge subliminal o com una ombra, fins a imposar la seua presència igual que un monòlit enmig d’un saló. Així que havia d’arribar este moment. “El disc és una quadratura”, admet el músic, “i l’hem mimat molt perquè volíem tancar una etapa amb cançons dels poemes que més m’han inspirat al llarg de la meua carrera”. 

Foto: KIKE TABERNER

Dotze peces musicades, amb només una –Memòria tristíssima, de versos lliures– on s’ha permés recitar, com ja havia fet en Pau Alabajos diu Mural del País Valencià (Bureo Músiques, 2013), el primer projecte que va dedicar al seu referent. També cantar a Estellés l’han fet altres tòtems, i sense voler cau el nom d’Ovidi Montllor: “L’ombra és allargada”, reverencia el músic de Torrent, però també és cert que Alabajos ha arribat més lluny a l’hora d’enfrontar-se a versos tan icònics com els d’Els amants: “Parlem de conceptes diferents”, matisa, “un és un espectacle teatral on veus Ovidi en la foscor movent les mans i verbalitzant; i en este disc la música t’ha de bressolar”. 

No hi havia a València dos amants com nosaltres

La temptació de reproduir precisament eixe vers, com si l’acabares d’inventar, és irresistible. Així és com encapçala cartes adolescents, taca façanes d’edificis o s’incrusta deliberadament en un reportatge. Una sensació pareguda va tindre Alabajos: “Em feia respecte, però volia que algun dels poemes emblemàtics acabara gravat amb la meua veu. Saps que pots fer una heretgia però t’emociones”.

–I a vegades escrivim les cançons per a nosaltres mateixos, no per al públic– confessa l’artista.

Hi ha més que este impuls en Ciutat a cau d’orella. Una voluntat divulgativa de l’obra del poeta, per exemple. Explica Alabajos que per a això ha equilibrat el pes de peces més conegudes amb altres menys visitades. Entre totes van teixint un mapa urbà on, tot i la intenció de l’artista de construir una ciutat imaginada, no es poden evitar les referències explícites a carrers de València. Un poema és una ciutat en guerra, va escriure Bukowski, i en esta apareix Alabajos com un detectiu perseguint les petjades de “l’Estellés més vivencial” a Benimaclet, al carrer de Russafa i l’Albereda. Era aquell un poeta que exercia com a periodista a Las Provincias: “M’interessava molt la part de l’Estellés que acaba fent una crònica del que l’envolta perquè té eixa perspectiva, molt analítica. Tot i escriure de relacions amoroses, empra un llenguatge molt clar, i eixa és l’obligació del periodista. Com a cantautor també me l’aplique i moltes cançons han nascut llegint un diari”.

Foto: KIKE TABERNER

No només es delimita un espai en el disc. Alabajos també s’interessa en l’època, no tant amb voluntat descriptiva com al·legòrica, perquè hi ha elements a la postguerra que va viure Estellés que són anàlegs al nostre moment, afirma el músic. “La censura, per exemple: quan ara veiem que rapers que estan parlant de política són enviats a presó. La repressió als poemes d’Estellés no és explícita, sinó que sura a l’ambient”, planteja.

No ha esquivat mai Alabajos obrir la porta de la política, ni al seu discurs ni tampoc a les cançons. Tanmateix adverteix que, si es tracta de portar una etiqueta, ell ha sigut “igual de polític que La Oreja de Van Gogh o El Canto del Loco; ells també fan política, per acció o omissió”. Cert que el vestit de Músic Polític sol anar inclòs en l’equipatge quan et defineixen com a cantautor. Altra etiqueta, es resigna l’artista: “L’anterior treball el vam enregistrar a Nashville amb músics de l’escena del rock and roll americà i el disc sonava molt americà. I encara em deien cantautor”. 

Com que sembla impossible fugir de certs rols, el músic, almenys, li pega la volta: “Referint-se a un estil dels anys 60 l’etiqueta s’ha quedat obsoleta, però amb el terme cançó d’autor sí m’identifique; faig cançons on la importància de les lletres es palesa. Som una espècie de centaure entre músic i poeta”.

Ara ha fet un altre gir, buscant productors com Santos&Fluren, reconeguts per treballar amb grups com Supersubmarina, Love of Lesbian o Sidonie. “És una manera d’eixir de la zona de confort, agafar cançons basades en poemes dels 70 i fer-les molt vigents. El so i les textures són pròpies de propostes de l’indie rock més actual. Volíem que hi haguera un diàleg entre els dos moments”, exposa Alabajos. 

Foto: KIKE TABERNER

El tàndem de productors, per altra banda, també va haver de fer un acostament més clàssic del que estan acostumats a determinats temes, després de sentir el repertori d’Alabajos amb veu i guitarra. “Tampoc volien sonar a ells mateixos o a altres grups”, recorda el músic, qui després va encetar el repte d’unir dos universos que no encaixen tan bé com sembla. Ho deien els detractors del Nobel a Dylan quan separaven la figura del poeta a la del músic. “Quan fas poesia has mesurat les síl·labes i estaves buscant un ritme, així que si hi ha una melodia acompanyant o no és secundari”, postula Alabajos. Però secundari no significa fàcil, aclareix. “El que fa respecte és posar-lo dins duna estructura molt marcada i en moments determinats hem forçat alguna cosa”. Trampes, en definitiva, abans de les quals el músic havia demanat permís a la família d’Estellés per poder gastar els seus versos. “I m’han dit que els ha agradat”, s’alleuja.

Coneixedor profund de l’obra del seu referent, Alabajos conta que queda “literalment un sac de creïlles” ple de fulls manuscrits i inèdits del poeta, qui s’acomiadà amb la pòstuma Mural del País Valencià. Però el deute entre músic i poeta haurà començat a saldar-se definitivament quan presente l’actual disc al públic del Teatre Micalet el pròxim 27 de març, el mateix dia que va morir Estellés fa vint-i-cinc anys (repetirà actuació i escenari l’endemà).

L’havia llegit, l’havia recitat i havia versionat a qui el va versionar abans. I per fi va convertir Estellés en una tornada. “Hi ha un vers que diu ‘un amor tan gran com la seu de Mallorca’; això cantat amb una banda de rock amb les segones veus sembla un himne”.

Feina complida.

Foto: KIKE TABERNER

Noticias relacionadas

MATERIAL FUNGIBLE

Todo lo que Ale-Hop ha borrado de nuestro mundo

Leila Guerriero comienza a conversar con el pianista en su departamento de Once, un barrio popular del centro de Buenos Aires. Y entre esas conversaciones, budines y pasteles, confidencias y maldades, se yergue un personaje fascinante, un geniecito de la música atrapado en el piso 12 de un edificio modernista, a espaldas de los teatros de la avenida Corrientes

next