Pandèmies

El quadern gris és un monument literari, un llibre de culte. Del meu culte personal, si més no. Hi torne cíclicament, cada cert temps, sempre que necessite una dosi de genialitat, serenitat i certesa on poder afermar els erràtics passos de la vida. Com se sap, el cèlebre dietari de Josep Pla s’inicia amb entrades del mes de març de 1918. Enguany, per tant, farà cent anys del temps literaturitzat en aquesta excepcional obra de l’escriptor de Palafrugell. I el cas és que, en un dia com el d’avui, no puc deixar de pensar en la quarta entrada d’aquest dietari, datada el 14 de març de 1918, que és tan bona de citar: «Ara, finalment, dóna gust de viure a Catalunya. La unanimitat és completa. Tothom està d’acord. Tots hem tingut, tenim o tindrem, indefectiblement, la grip.»

Josep Pla es referia, òbviament, en els inicis del seu dietari, a la gran pandèmia de grip de 1918, també coneguda com la grip espanyola. Aquella epidèmia gripal va causar —es diu fàcil!— més de vint milions de morts. I es calcula que només a Barcelona hi va haver uns cent cinquanta mil afectats... No sabria dir si a Catalunya, ara com ara, en els inicis d’aquest 2018, hi ha cap unanimitat possible: ni tan sols en matèria de pandèmies. Sí que sé, en canvi, que entre la població valenciana sembla que enguany ens estem dedicant a fer novament bona la valoració de Pla: «La unanimitat és completa. Tothom està d’acord. Tots hem tingut, tenim o tindrem, indefectiblement, la grip.»

En efecte: enguany —especialment a cavall entre l’any vell i l’any nou— la grip s’ha mostrat devastadora, ha envestit el personal i s’ha disparat. Progressivament ha anat tocant totes les tecles: mocs, tos, mal de cap, malestar general, bronquitis, afonia, mal de gola, disfuncions intestinals... De més a més, quan ha atacat persones que ja patien altres problemes més o menys greus de salut —per edat avançada o per raó de malalties cròniques—, ha tingut uns efectes devastadors. Els tanatoris —ai!— han fet l’agost al gener. Els hospitals s’han saturat encara molt per damunt de les sobresaturacions habituals. L’ús de sales de vetlatori, capelles i oficis funeraris ha estat senzillament impressionant. Tot apunta que les estadístiques de defunció ofereixen unes xifres que tomben de tos. Diuen que el ritme amb què els enterradors han hagut de treballar als cementeris alguns dies de gener feia feredat. I dia sí, dia també, les persones amb una vida social mínimament dilatada han hagut d’assistir a responsos, funerals i misses de difunts...

No consignaré ací —perquè preferisc guardar-les en la meua intimitat— les persones estimadíssimes (i els familiars de persones estimadíssimes) que han perdut la vida en aquest últim mes nefast. Volia constatar simplement això: que enguany l’epidèmia de grip sembla haver encetat el calendari homenatjant la gran pandèmia de grip de 1918 —la dels inicis d’El quadern gris, de Pla. Volia constatar-ho, simplement, per a introduir la qüestió preocupant d’una altra gran pandèmia que, en matèria de salut pública —segons em sembla percebre—, s’està expandint alarmantment. A saber: una pandèmia d’estrés, tensió, angoixa i ofegament. I és que, per formular-ho parafrasejant el gran Pla, tinc la sensació que: «La unanimitat és completa. Tothom està d’acord. Tots hem tingut, tenim o tindrem, indefectiblement, una crisi d’estrés, tensió, angoixa i ofegament.»   

Aquesta és la qüestió. That’s the question: vivim apressadament, sense aturar; frenèticament, sempre amb l’ai al cor. Adesiara ens sentim desbordats, sense capacitat per a donar abast a tantes coses que portem entre mans... S’hi podria parlar, fins i tot, d’una pandèmia estrés ecumènic, omnipresent, generalitzat. L’altre dia en comentava el fenomen amb l’amic Fran Palomares, de l’Associació Xinosa de Monòver. «Vaig de cap, Joan. No arribe a tot...», se’m sincerava, mentre féiem temps a l’inici d’una conferència. I jo, instintivament, vaig traure el mòbil de la butxaca i hi vaig temptejar una explicació d’urgència: «La culpa és d’açò», li vaig dir amb una mitja rialla de resignació, mentre sostenia el mòbil en alt —talment un àrbitre que mostra targeta groga a un jugador displicent.

Abans vivíem encalmadament. Per a les persones de la meua generació, el mite de la infantesa coincideix, en bona mesura, amb el temps de la pretecnologia (així, curiosament, es denominava una assignatura a l’escola!). Vull dir: el temps immediatament previ a la irrupció d’Internet, els mòbils i els ordinadors. Els vells, els adults i les criatures semblava que disposàvem de tot el temps del món meandriformement disposat al nostre davant. Nostre era, sovint, el luxe de l’avorriment. Ara, en canvi, veiem passar els milanta trens de la vida, que es mostren fulgurants als nostres ulls des de la pantalleta del mòbil: golosos, temptadors i incitants. I si no un tren l’altre ens sembla suggeridor, estimulant, irrenunciable. Ens hi deixen seduir. I quan ens volem adonar, hem comprat bitllet i ens hem pujat a quatre o cinc o sis trens que, alhora, viatgen en direccions distintes.

Aquest és el fet: la comunicació estimula la fam de vida. Mai com ara hem disposat del benefici de tanta —i tan lliure— comunicació. I l’ambició ens aboca a una espècie de permanent pecat de gola (una mena de glotonia existencial) respecte de les més diverses experimentacions. Tenim gola de participar en fòrums, de llegir, d’escriure, de pintar, d’assistir a congressos, de freqüentar auditoris, de conéixer secrets impensats, d’admirar exposicions... El mòbil —efectivament— ens estimula la glotonia d’experiències, la pornografia del coneixement; l’ànsia per la bellesa, el descontrol del discerniment; l’orgull d’exhibir-nos, el desig insaciable de saber; però també una accídia progressiva a les reunions reals, les trobades presencials o l’exposició física a vents inclements.

És potser, aquest de l’estrés permanent, un nou pecat en el nostre temps postmodern de pantalles, xarxes socials i relacions digitals. Tanmateix, per a aquest nou pecat d’estrés permanent (que és en certa mesura una síntesi de tots els pecats tradicionalment abominats), continua sent d’aplicació —ai!— la vella i sàvia dita que sentencia: «En el pecat portem sempre la penitència.» I és que contra l’estrés ecumènic, l’addicció laboral i la hipertròfia en la planificació de projectes vitals convé, de tant en tant, recordar també aquest altre refrany escoltat l’altre dia en boca d’un familiar: «L’últim tratge no té butxaques!»

Ara que la unanimitat és completa i que tots hem tingut, tenim o tindrem —indefectiblement— una crisi d’estrés, tensió, angoixa i ofegament vitals, trobe que es fa recomanable parar una mica, alçar els ulls, mirar la mar, recuperar la calma i assaborir amb dosis generoses segons quins plaers bàsics, d’extracció rigorosament pretecnològica. Per exemple: rellegir Josep Pla per trobar-hi un mínim de genialitat, serenitat i certesa amb què poder afermar els erràtics passos que fem pel camí dubtós de l’existència.