Foto: Carles RodrigoVALÈNCIA. Quan, un matí, Íñigo Soler (Gandia, 1991) es va despertar d’uns somnis inquiets, es va trobar sobre el llit convertit en un anunci de cervesa. Potser després escriguera una cançó contant la seua nova realitat que, al remat, va servir d’epíleg per a Turisme (autoeditat, 2017), el nou àlbum de Geografies. “La moguda d’escriure m’agrada limitar-la a les coses que tenim en comú els membres del grup. Així que les converses que sorgixen al local d’assaig moltes voltes acaben en cançons”, exposa la veu i guitarra de la banda. D’acord, possiblement la inspiració de Soler no nasca de matins inquietants com els de Kafka, però sí que és prou “espontània”: una cervesa, una conversa, una cançó.
Turisme és el tercer treball d’una formació que no arriba als tres anys de vida. Amb Primer condicional van guanyar el premi Ovidi a la millor maqueta de 2015, De creus endins va suposar el salt a grans escenaris com el del Low Festival un any després i, quan les coses succeïxen tan ràpidament, preguntar-se què ve pot provocar vertigen. “L’estiu passat va ser molt bonico: tocàrem amb Manel a la Gran Fira de València, al Low ens posaren a bona hora i estava molt ple… Molt més lluny no arribarem”, respon amb humor Ramon Marrades (València, 1986), baixiste i segon vèrtex d’este triangle que tanca el bateria Albert Belda (València, 1979).
Coincidixen en la banda que la seua fertilitat és producte de la llibertat de moviments que els concedixen les seues vides fora de la música. “No tenim la necessitat que açò funcione, ni cap urgència. Pensem que el format EP funciona molt bé hui en dia i ens sentim còmodes així”, raona el baixiste, alhora economiste i director estratègic de la Marina de València. És precisament eixe perfil professional de Marrades un dels grans responsables de l’indret conceptual que ha explorat la banda en esta ocasió: “en les lletres estan els missatges de quotidianitat d’Íñigo, que ve del món de la publicitat i és molt irònic; i després hi ha una reflexió, amb arguments polítics implícits, sobre el gran debat d’este estiu: el turisme/antiturisme, al qual jo m’he enfrontat inclús professionalment”.
Carrers bollint de visitants, ciutats tancades per saturació, lloguers impossibles, trànsit de creuers i viatgers que desitjarien llevar-se l’etiqueta de turiste. Tots eixos paisatges i retrats desfilen per quatre cançons on, aclarixen, no tracten de llançar una tesi sobre el debat apuntat més amunt. “No m’agrada adoctrinar, no sóc de tindre les opinions superclares, i en les cançons passa igual”, apunta Soler, mentre el seu company incidix en el to humorístic amb què s’han endinsat en l’assumpte: “És com una fotografia de Martin Parr –fotògraf britànic que ha documentat l’estil de vida dels seus compatriotes– a Benidorm. Una imatge molt potent, irònica i autoexplicativa, però també superbonica”.
Segurament, l’humor és necessari en adonar-nos que “tots som turistes”, recorda Marrades.
També a casa pròpia, com li ocorre a Soler, qui viu des de fa tres anys lluny de casa. “El fet de viure a Madrid i tornar a casa em fa sentir un poquet turiste. Les distàncies, els viatges, la sensació que com més lluny estàs més sents que ta casa és València…”, conta el músic, qui es deixa guiar al disc per eixa sensació de redescobriment: “Quan torne a casa tinc ganes d’anar al camp de futbol o de passejar per la platja, perquè em sembla preciosa; tot per les ganes de tornar que tenia”.
Es percep, per exemple, en lletres com la de 'Bollit', on s’eleva a títol un plat casolà hegemònic a la intimitat de les cases valencianes, a l’ombra de la popularitat de la paella. “Vàrem tindre un debat sobre si la cançó s’hauria de dir així o d’una altra manera, perquè el productor deia que no era un nom comercial”, respon Marrades. Es va imposar el criteri del grup: “I ara pense: que guai haver-la dit 'Bollit'! És el plat antiturístic, la quotidianitat pura… Ara no recorde si això va ser una elecció conscient o de rebot”, riu el baixiste.
Per exemple, a Eivissa, Marsella, Palerm o Atenes. Postals de Geografies durant un viatge que comença amb Barcelona, ciutat tancada segons la tornada del primer tema del disc. La premissa és suggerent: organitzes un cap de setmana a la ciutat comtal i, en arribar, la trobes tancada perquè s’ha superat la xifra màxima d’afluència. No hi ha bitllets. “Ens semblava una cosa molt divertida pensar que un dia no podrem ni entrar a una ciutat perquè n’hi ha un límit”, recorda el baixiste.
Tanmateix, les circumstàncies que envolten la ciutat han anat canviant el sentit a una lletra que es va compondre fa un any. “A l’estiu passaren els atemptats i durant uns concerts la deixàrem de tocar perquè generava incomoditat, una incomoditat física; la vàrem recuperar perquè vàrem pensar que era absurd, que l’autocensura és una victòria del mal”. Després ha sigut el procés el que ha donat un altre vernís a la cançó, tot i que 'Soler' recorda que tots els discs van mudant la pell a mesura que passa el temps. Els diferents estadis que ha passat el tema, en canvi, li fan recordar al seu company “una esquizofrènia que recorda molt a la frase dels diaris de Kafka: ‘Alemanya declara la guerra a Rússia. Vesprada, escola de natació’. Açò està canviant a lo loco, però a la nit, bollit”.
De totes maneres, el que han decidit al grup és que ja no deixaran de tocar Barcelona, encara que no saben com caurà la cançó allà dalt. “Espere que no siga ofensiva, perquè no ho és. No som uns punkies, però sí que ens agrada provocar”. Potser, si tornen a tocar-la, causa un desconcert similar a quan tocaren al Sona9 una versió d’'El imperio contraataca' de Los Nikis, traduïda al valencià no només en el que respecta a la llengua, també en les gestes del Rei en Jaume i els gols del Piojo López. “No sé si som tan subtils que no ofenem o és que som gent molt moderada”, es debat Marrades.
Soler subratlla "l'espontaneïtat” quan descriu tot el que envolta al grup, ja siga el creixement de la banda o el contingut de les cançons. Assegura que no hi ha vocació de reivindicar la lírica de la contemporaneïtat, que tot fluïx d’una manera senzilla al local d’assaig. Tot i això, el relat en vers de Geografies està molt apegat als temps que vivim. “Crec que hi ha moltes qüestions molt transversals”, matisa Marrades, qui reconeix que, en general, les cançons sí que destil·len una “certa precarietat, un cert desapegament i un cert arrelament, la qual cosa no és una contradicció, que sonarà molt a gent d’entre 25 i 40 anys”.
Les ciutats, “l’artefacte cultural, social i econòmic més brutal que hem creat els humans” en definició de qui és economiste a banda de baixiste, són paisatge i alhora protagonistes de la història a què continua afegint capítols Geografies. En dosis menudes i sense urgència. Amb naturalitat, com reclama la veu principal del grup: “Estem molt feliços, fem el que volem i partim de cap expectativa”. El viatge, així, sembla més agradable.
