NOVES COORDENADES / OPINIÓN

No dispare al turista

La pujada del preu de l’habitatge per l’efecte AirBnb, l’aposta pel turisme de creuers o els problemes de convivència amb l’oci nocturn han posat el turisme a l’agenda. Com haurien de respondre les ciutats per posar la indústria turística al servei de la majoria? 

29/10/2017 - 

A Alacant la polèmica s’arrastra des de fa anys amb les queixes del veïnat pel tardeo. Però l’esclafit mediàtic va arribar en maig, quan Montse Pérez va haver d’ocupar el seu propi pis de la Barceloneta: el jove al qual li llogava el pis es guanyava a Airbnb 8.000€ extra al mes. Durant l’estiu se succeïren manifestacions contra la “turistificació” a València, Barcelona o Palma: encariment dels pisos, tancament de comerç tradicional...

Amb la marxa de Pullmantur i Costa Cruceros del Port d’Alacant s’ha encetat l’enèsima crisi del model turístic urbà. En aquest cas, s’acompanya pel debat autonòmic sobre la taxa turística, com si només un impost ho arreglara tot. No hi ha una única recepta per evitar la saturació i el desequilibri que ara desborden Barcelona o Venècia. Les Illes Balears compten amb una taxa turística que no ha resolt els problemes de saturació, Torrevieja ha comptat sempre amb una planificació territorial que no ha evitat un model nociu per al territori...

Aplicar una taxa o una regulació d’usos de forma independent, sense contemplar cap altre factor, és contraproduent. La nova normativa de Barcelona que prohibeix nous allotjaments al centre i els centrifuga cap als barris més perifèrics significarà menys competència per als hotels de la Ciutat Vella i intensificarà els desplaçaments cap al centre de la ciutat, sense minvar la seua saturació. Amb este tipus de regles aïllades, la tendència serà una pèrdua de qualitat i preu dels hotels cèntrics i una saturació dels mitjans de transport.

A la planificació urbana, un dels antídots exigeix fer un salt d’escala: del centre de la ciutat a l’àrea metropolitana. Encara tenim Plans Generals Estructurals municipals però no metropolitans.

La clau de les ciutats mediterrànies és concentrar diferents usos en una densitat mitjana, i per això seria contraproduent dispersar els allotjaments fora del centre urbà, arreu del territori. Concentrar l’oferta d’oci en uns quants punts ajuda a reequilibrar els usos de la ciutat, repartir els beneficis i disminuir els preus. Si  l’oferta que es concentra ara a Castaños estiguera equilibrada amb l’entorn de la Gran Via – Pintor Xavier Soler o la Platja de Sant Joan, per exemple, les molèsties pel descans del veïnat s’atenuarien i els ingressos es repartirien. Àrees amb hotels i oferta complementària d’oci que evite la saturació de la zona central. Una dinàmica contrària a la mampresa fins ara per les institucions alacantines, replegades al seu terme municipal fins al punt de boicotejar els busos llançadora a Benidorm des de l’estació de l’AVE d’Alacant.  

La vida a l’espai públic és un dels factors que caracteritza a les nostres ciutats. També és el més valorat, tant per locals com visitants. Especialistes en Geografia com Rosario Navalón alerten que el creixement de les terrasses de bars o de paradetes privatitzen l’espai públic i alteren la imatge icònica de la ciutat. És el cas de l’Esplanada d’Alacant, farcida de terrasses i casetes que cada dia s’allunyen més de la tradicional imatge de les cadires plegables per a assentar-se i xarrar. La paradoxa és que mentre s’intensifiquen els usos turístics, es degraden les icones de la ciutat.

És cert que experiències com el Carrer de las Setas han recuperat la vida a l’espai públic, però no es tracta d’incentivar la creació de nous guetos per a visitants i consumidors, sinó de superposar la vida quotidiana amb els usos recreatius. Com assenyala l’estudi inclòs a Post-Souvenir City -editat per l’alacantí Jorge Almazán-, les zones amb més concentració d’activitats turístiques, com a Alacant el Casino del Port o el Carrer Major, acaben per espantar als mateixos ciutadans. Amb este fenomen de parctematització, es perden sinergies i s’expulsa a la vida local del centre de la ciutat. Una cosa semblant passa amb el Castell de Santa Bàrbara: quan ha sigut l’última vegada que ha pujat al símbol d’Alacant? 

De fet, la vida local és un dels factors que produirà un creixement sostenible del turisme. L’economista Ramon Marrades ja es feia ressò a Valencia Plaza de la nova campanya turística de Copenhagen, on es reivindica la possibilitat de viure com un local més, incidint en la qualitat de vida de la destinació. De fet, un dels factors clau per a l’èxit de plataformes com Airbnb és la facilitat per poder experimentar la vida quotidiana al centre de les grans ciutats, en xicotets pisos junt amb gent local. Amb els joves turistes urbans lluny dels complexos hotelers de pensió completa, revisar la tipologia dels hotels per adaptar-la a esta realitat és un vector de creixement. En qualsevol cas, la denominada economia col·laborativa en lloc de primer l’ús sobre la propietat, perpetua els mecanismes d’extracció de rendes que ja havia abans, i sense dubte la fiscalitat s’ha d’adaptar al nou escenari.

Moltes de les qüestions que ens plantegem hui sobre l’impacte del turisme ja les enunciaven els sociòlegs José Miguel Iribas i Mario Gaviria als seus estudis sobre Benidorm dels anys 70: la precarització de les treballadores, l’explotació neocolonialista de la costa valenciana... El cert és que el turisme ha obert múltiples oportunitats al llarg d’estes dècades. Al marge del model de tour-operadors, que tenen un control total sobre l’extracció, amb el desenvolupament turístic de la Costa Blanca l’extracció s’ha distribuït amb iniciatives que han inventat l’experiència turística, com apunta Ester Gisbert, arquitecta i professora a la UA. Casos com el de Guadalest indiquen que les experiències bottom-up -des de baix i al marge de les administracions- al turisme són possibles.  

Disparar al turista, enfrontar locals amb turistes, va ser l’estratègia mediàtica dels grans operadors per criminalitzar les manifestacions d’este estiu i obviar el problema de la turistificació. Però s’haurien de reduir urgentment les externalitats negatives del turisme. Exportar models com el de Màlaga, basats en inversions multimilionàries per instal·lar franquícies de museus internacionals desarrelats a la ciutat seria contraproduent: a la màgia de la Britànica no li cal cap franquícia. Amb les valoracions de la passada setmana sobre l’eixida dels creuers, sembla que Alacant passa per una eterna crisi adolescent d’identitat. La ciutat té recursos, el que no sembla haver-hi són diners.

És positiu que cada any més forans vulguen visitar, invertir o viure a la nostra terra, però cal una estratègia polièdrica i genuïna, sense calcar altres models i comptant amb els xicotets operadors. És l’única via per reduir l’impacte nociu del turisme i beneficiar a tota la societat.

Carlos Pastor

@cpastor_

Noticias relacionadas