Mea culpa 

La vida es divideix en dues etapes essencials. Hi ha un temps per a menjar-se el món; i un altre per a mirar que el món no se’t menge, ell a tu. No sabria dir ben bé quan va ser que vaig passar del primer al segon, però tinc per a mi que ja fa anys que visc plenament —irremissiblement— instal·lat en la segona d’aquestes dues etapes.

Supose que hi deu haver, en aquesta dicotomia relativa a l’actitud vital —com en tot—, una part instintiva i una altra part cultural. No ho sé. La qüestió és que, siga per instint genètic o per imitació de models familiars, d’adolescent i de jove —en el temps en què convençudament pensava que prompte o tard em beuria el món com un ou— no admetia mai cap resultat ni cap valoració si no era la de l’excel·lència. Vivia en competició permanent: contra mi mateix; i contra el món que anhelava devorar. No em resignava a encaixar crítiques sense un greu trasbals de l’esperit. Desafiava totes i cadascuna de les adversitats, tossudament: amb dolor de cor i fetge, si molt calia. M’ho jugava tot en cada envit. Quan participava en un qualsevol concurs, només m’hi valia guanyar. Guanyar, sí. Triomfar, véncer, destacar, excel·lir, aconseguir, fer el cim, prevaler... Feia meua —potser sense saber-ho— aquella vella consigna (popularitzada, segons sembla, pel pilot Dale Earnhardt) que tan bé defineix, segons el tòpic, la mentalitat triomfalista del poble americà:  «Second place is the first loser». Que vol dir que «el segon és el primer dels perdedors».

Supose que fer-se gran i madurar consisteix, precismaent, a comprendre que la perfecció —i especialment la perfecció pròpia— és una quimera impossible. Que tots ens equivoquem adesiara. I que en la vida hi ha d’haver partides que es guanyen, partides que s’empaten i —indefectiblement— també partides que es perden. Voler jugar totes les pilotes i pretendre guanyar totes les mans no solament és un error d’estratègia que prompte o tard acaba desembocant en la frustració: és, també, un martiri físic, mental i emocional. Tant és així que a partir del dia que un deixa de voler-se menjar el món —perquè pren consciència que aquest món és dur de rossegar—, comença a assaborir el rar i dolç plaer del repòs, la calma, la serenitat, el descans. Envellir consisteix, també, a anar cedint en les ambicions.

La vida és un joc de duració imprevisible, amb un final conegut: la derrota adusta, definitiva, irremeiable. Però és —ai!— un joc apassionant. I importa, per damunt de qualsevol altra consideració,  jugar-lo intensament, amb tanta alegria com siga possible: acceptant, si cal, que passat el mig temps guanyar o perdre és ja cosa secundària; comprenent que, en cada partit, perquè hi haja guanyadors forçosament hi ha d’haver perdedors. I que, ben mirat, només en el joc de l’amor —quan es juga bé: amb tots els sentits— poden guanyar alhora totes les parts en concurrència. Etc.

En fi... Totes aquestes cabòries sobre la imperfecció, la fragilitat, la fal·libilitat, la resignació, la derrota i la conformitat ixen ací a col·lació per raó d’un fet anecdòtic i sorprenent que m’ha passat aquesta setmana. El vaig viure com una revelació. Es va desfermar en llegir una piulada de l’ocellet blau —Twitter, en diuen— en què el músic, escriptor, editor i traductor benisser Jaume Ortolà, en resposta a l’article del «Café del temps» de la setmana passada, m’advertia: «Confons moltes voltes, també en els llibres, escoltar i sentir. “s’escolten mil i una converses” > “se senten”. Em resulta molt xocant.» La sorpresa no va ser el retret —que també—, sinó la meua reacció: en un altre temps —no massa llunyà— potser hauria desenterrat tot l’arsenal argumental, dialèctic  i justificatiu a l’abast per a discutir-ne l’apreciació. Però —aquest és el veritable fet revelador— no hi vaig tindre la menor ànsia: consultats oportunament els diccionaris normatius, me la vaig deixar guanyar a la primera i vaig optar, senzillament, per donar la raó a qui la té: i l’amic Jaume, que és capaç de tocar sublimment els més exigents concerts per a piano de György Ligeti (concebuts a partir de coneixements de geometria fractal), i al mateix temps, obtenir els més prestigiosos premis i reconeixements traduint el Faust de Goethe de l’alemany al català,  fer-se a Barcelona un nom de prestigi com a editor en Riurau Editors, és sempre molt difícil que no en tinga, de raó.

«Tens tota la raó, Jaume... Gràcies —en qualsevol cas— per llegir-me. Abraçades!», li vaig haver de contestar, amb una tan indolència impròpia de mi que em va deixar astorat. «No em reconec», em vaig dir, mentre entonava, mòbil en mà, el «mea culpa, mea culpa, mea maxima culpa» amb aquell tuit de reconeixement. Vaig haver de fer, de més a més, examen de consciència: «Uf! Diria que l’amic Víctor Labrado ja m’ho va observar una volta: “Confons escoltar i sentir, com si fóra igual. I no! Al final tot serà escoltar...”» Sóc culpable, per tant, del pitjor dels delictes, que és el d’atemptar contra la integritat de les paraules. Només hi puc al·legar, com a atenuant, la inexistència de premeditació i traïdoria: he de confessar que de la diferenciació recollida en els diccionaris normatius, en la meua pobra consciència lingüística nomes queda el rastre d’una molt pobra i vaga intuïció. Si sentir és, en general, ‘percebre per mitjà dels sentits’, escoltar, en canvi, comporta ‘parar atentament l’orella’, ‘posar atenció’, ‘fer cas’. Implica, per tant, una actitud activa, un interés, una voluntat, una concentració. Per comparació, es podria dir que sentir és a escoltar com veure és a mirar. Etc.

Tanmateix, els episodis correctius de la vida han de servir per a aprendre. Per a estimular la curiositat. Per a rectificar (o no). I en qualsevol cas: per a reflexionar. Com és que s’han anat dissolent, al llarg del temps, la diferència originalment existent entre escoltar i sentir? És només meua —estrictament meua—, tal confusió? Una simple consulta al Diccionari descriptiu de la llengua catalana ens confirma que no: que, en realitat, és ben comuna en l’ús —literari i tot— aquesta accepció d’escoltar com a sentir (amb el significat de ‘percebre amb l’oïda (un so, una música)’). «Es despertà en escoltar els passos de Cosme i de Josep» és la frase de Benguerel que s’hi aporta com a exemple. Però hi ha més. Molt més. Tafanejant el sensacional Corpus informatitzat del valencià (CIVAL) que l’Acadèmia Valenciana de la Llengua posa a l’abast de qualsevol investigador —o usuari curiós—, constatem de seguida que escoltar, com a sinònim de sentir, apareix adesiara en les obres literàries dels escriptors més diversos. Companys de pecat serien, per exemple, Constantí Llompart («ja en l’atropoll s’escolta la terra tremolar», «Allà a lo lluny encara s’escolta remor d’armes» Poesies valencianes, 1872),  Josep Gracia Lacueva («Hui s’escolta temblorosa la brisa», Rima, 1925), Bernardo Sifre Macià («per l’alameda, la font majestuosa, de l’aigua cristal·lina, s’escolta sospirar», Cançó d’amor i de foc, 1948), Enric Duran i Tortajada («En despertar la fauna alada s’escolta un fèrvid clamoreig», Les cançons de l’horta, 1956), Santiago Bru i Vidal («Sols s’escolta el silenci», Encara vaig, 1956), Francesc de P. Bruguera («S’escolta un crit agut», L’home de l’aigua, 1959), Joan Valls («amb una melangia d’aigua abocada al mar s’escolta el gran missatge», L’últim miratge, 22), Vicent Andrés Estellés («S’escolta, lluny, en el silenci de l’horta, la dolçaina», L’ofici de demà, 1961; «S’escolta la campana veïna de l’església», Llibre de meravelles, 1971; «S’escolta el cant d’uns teuladins», Sis sonets, 1990), Bernat Capó («A la presó [...] s’escolta la peroració d’algú que fa de guia», Espigolant pel rostoll morisc, 1980), Joan Gil Albors («s’escolta una descàrrega de carabina», «Fora s’escolta el clamor de la multitud», El petrolio, 1984), Martí Domínguez («sols s’escolta un conjunt escolar», Les confessions del comte de Buffon, 1997), Vicent Escartí («ja no es veu res i es veu tot, i ja no se sent res i s’escolta tot, i ja no sé què passa», Nomdedéu, 2001), Vicent Ortega («s’escolten remors de venjança contra vosaltres», Diumenge de Glòria, 2002), Pere Maria Orts («S’escolta el darrer toc a missa d’una campana», L’alba d’un poble, 2006), Tono Fornés i Juan Gargallo («El vent no sols se sent i s’escolta, sinó que es veu», De mar estant, 2007), Jaume Pérez Montaner («S’escolta la campana veïna de l’església», El Mural com a fons, 2009), Elvira Cambrils («Per uns moments tan sols s’escolta la respiració de les xiques», El bes de l’aigua, 2010), Manel Alonso («Imperceptible, s’escolta la fressa de la concupiscència», Si em parles del desig, 2010), Josep Usó («El crit, per uns instants, s’escolta rebotant contra les parets», La plaça del gall, 2011), Josep Piera («Tot rebrota. S’escolta l’esclat constant de borrons», Antologia. Memòries i viatges), Paco Romeu («S’escolta el soroll de la pantalla esclatant contra el paviment», Els medis, 2015), Francesc Bayarri («A aquesta velocitat no s’escolta el xerric del motor», València sic trànsit, 2016)...

Tampoc no deixa de ser curiós que en castellà s’haja produït, també, un fenomen semblant en relació amb els verbs escuchar i oír. En aquest altre cas, tan semblant al nostre, resulta ben significativa l’entrada «Escuchar u oír» que hi dedica el Museo de los horrores del Centro Virtual Cervantes. S’hi recorda: «Para oír no se requiere la voluntad, para escuchar sí. Para no oír hay que taparse las orejas, para no escuchar basta no prestar atención, pensar en otra cosa. Para oír es suficiente un oído sano y un sonido perceptible, para escuchar se necesita premeditación.» I s’hi reporta el curiós exemple següent:

A menudo, en un acto público, el conferenciante duda sobre la potencia de su voz o la eficacia del micrófono y pregunta:

—*¿Se me escucha bien?

En ese caso, la respuesta del público entregado podría perfectamente ser: Escucharse se escucha, pero lo que es oír... ¡no se oye nada!

Tanmateix —quines coses!—, en aquest mateix lloc web sobre «los errores más comunes y habituales en el (mal) uso de la lengua española», no poden deixar d’admetre, tot seguit:

No obstante, el Diccionario panhispánico de dudas advierte que este uso de escuchar «existe desde época clásica y sigue vigente hoy, en autores de prestigio, especialmente americanos, por lo que no cabe su censura: “Su terrible y espantoso estruendo cerca y lejos se escuchaba” (Cervantes Persiles [Esp. 1616]); “Chirriaron los fuelles, patinaron en el polvo las gomas, se desfondaron los frenos y se escucharon alaridos” (Sarduy Pájaros [Cuba 1993])»

Aquest és el fet: la nostra confusió entre escoltar i sentir és paral·lela a la que en castellà es produeix entre escuchar i oír. És una confusió que ve de lluny, però que s’ha accentuat sobre manera —de manera xocant per a l’erudit amic Jaume Ortolà; inadvertidament i desapercebudament, fins ara, per a mi— en els últims anys. I el fet és, potser, un signe dels nostres temps postmoderns: enmig del borum mediàtic que ens embolcalla, cada vegada sentim més coses, però n’escoltem menys.

Aquesta setmana, sense anar més lluny, tinc la sensació que la majoria de la gent deu haver sentit —en aquesta ràdio, en aquella televisió; en aquest vídeo del WhatsApp, en aquell mem d’internet— les declaracions dels acusats en l’anomenat Judici del Procés. Però diria que només una minoria les deu haver escoltat: parant atentament l’orella, posar atenció, fent cas. Vull suposar que no: que la gent sent, però no escolta. O que oye però no escucha. Perquè si s’escoltant (amb un mínim d’atenció) les coses que s’hi han dit, explicat i raonat, costa comprendre que els uns i els altres no ens decidim a deixar fanatismes i totalitarismes al marge, i que la societat espanyola sencera no comence a sentir (a sentir de veritat: ara en el valor de ‘lamentar’, ‘tindre consciència’, ‘tindre el sentiment’, ‘experimentar les conseqüències’) una immensa, monumental i colossal vergonya. Una enorme vergonya democràtica. Una vergonya històrica de tal dimensió —Maria Santíssima!— que, quan arribarà el moment dels exàmens de consciència i els actes de contrició (just abans d’assumir la greu i justa penitència que hi caldrà pagar), tots els qui ara —per càlcul, interés, prudència o covardia— callem i acceptem com a normals coses que de cap de les maneres no ho poden ser, de normals, en democràcia, potser haurem de fer com jo he hagut de fet aquesta setmana en el tuit a l’estimat i erudit Jaume Ortolà: admetre que escoltar i sentir són coses diferents, però també indestriables. I entonar, amb humilitat i penediment (no passa res: això ens fa humans), el «mea culpa, mea culpa, mea maxima culpa».

Per què costen tant de reconéixer els errors, en la vida pública, política i judicial? Per què és tan difícil d’aprendre que ser segon, o tercer, o quart, o el que fa quinze, no és tan mala cosa, quan juguem el joc de la vida amb el benefici de l’alegria? A fi de comptes, perdedor —veritable perdedor— és només qui no sap jugar el joc del respecte, la pluralitat i la tolerància: qui per això mateix gosa trencar la baralla de la llibertat, els drets humans i la convivència... L’amor:  l’amor —i no la guerra— és el joc en què no hi ha necessàriament vencedors ni vençuts, i en què totes les parts en poden resultar feliçment victorioses. Tan difícil és de comprendre?