'L’últim dels valencians': l’exorcisme literari d’un conflicte

VALÈNCIA. La literatura valenciana és poc donada a l’èpica. No em referisc a l’èpica més remota ni  a la que pot estar impregnada d’un sentit plenament clàssic, sinó a la quotidiana, la que construïx o vol construir el relat fundacional de la nostra realitat actual, els fonaments certs –per lamentables que siguen– que han configurat els nostres marcs físics i mentals. Qualsevol historiador o antropòleg mitjanament solvent ens dirà que individualment però també col·lectivament som l’esclavó final –fins al moment, fins a cada moment– d’una sèrie de vells fets o circumstàncies que sostenen i expliquen les nostres actituds i la nostra realitat. Però és igualment cert que la influència principal la determina allò que podríem anomenar el passat recent, entenent per això les tres o quatre generacions que ens precediren, tota eixa variada i confusa amalgama que ens ha conformat i que encara tenim capacitat de recordar tot i que siga d’una manera imprecisa o boirosa.

Més enllà de l’anomenada novel·la històrica (un gènere literari molt particular i en bona part artificiós, en el millor sentit d’esta paraula), qualsevol narració teòricament ancorada en la contemporaneïtat més estricta, en realitat, i de manera més o menys conscient o més o menys explicitada, beu de la tradició i dels fets i raons que li procuren aquella amalgama, aquell coneixement i solatge de les coses relativament recent i al qual no podem renunciar, que condiciona la mirada de l’autor i del món que alça i que sempre està present, com un substrat invisible però determinant.

La relativa amnèsia dels valencians a l’hora de construir l’èpica literària del nostre passat més pròxim, eixe que condiciona i fa entendre absolutament la nostra realitat actual a nivell social, polític, lingüístic i cultural, potser siga l’explicació de l’estat d’eixa literatura i que l’aproxima a la d’un cert simulacre. Perquè de certa impostura està amerada la voluntat contrastada de mirar cap a un altre costat, o de fugir per suficiència o cansament –pretensió raonablement comprensible– de la gènesi i explicació del nostre antic, desastrós i singular conflicte identitari. Afortunadament, en este tema i a nivell valencià la via de l’assaig o del tractat sociològic ha sigut més generosa i fèrtil que la literatura estricta, i són abundants les obres que han intentat desbudellar les claus de les nostres misèries, però l’orfandat literària en la matèria no és un bon símptoma. Un bon exemple d’exactament la saludable actitud contrària és la societat britànica, on una novel·la ben recent (Middle England, de Jonathan Coe) explica millor que qualsevol seriós estudi acadèmic la desafecció de bona part de la ciutadania anglesa cap a certes coses, i el seu particular desastre del Brexit.

A pal·liar notablement eixa carència i a reivindicar la via literària ha vingut Guillermo Colomer (Alzira, 1966) amb la seua obra L’últim dels valencians (Drassana, 2019), i que va obtindre el premi Lletraferit de Novel·la 2019. I ho fa amb una vocació de totalitat d’enorme ambició. Perquè no es tracta només de presentar el conflicte com a teló de fons davant del qual els personatges desgranen les seues vides ficcionades. Eixa pretensió totalitzant de Colomer és massa gran i no es conformaria amb això. Va prou més enllà i fa que aquells personatges siguen també protagonistes decisius del conflicte i de la seua suposada i ucrònica resolució o, si més no, de la seua desactivació.

Presentada com una nissaga centrada en tres generacions (i una quarta que assistix atònita al desenllaç: el magma sacrificat i amable del futur desitjat), la història dels Daràs arranca en eixe passat recent, en este cas el de la burgesia opulenta alçada des dels horts de Carcaixent i el seu fruit daurat durant els temps de la República, la guerra i el primer franquisme, i dels quals és protagonista absolut el patriarca, Martí Daràs, un homenot sense pors ni contemplacions, però carregat d’una rara i hàbil prudència. Un arquetip sanguini amb les dosis de glòria i misèria adequades, i que és la llavor de la qual han d’eixir dos nous arquetips ja inserits plenament en el conflicte: el fill major, intel·lectual i adust, brillantment crític amb el present i el passat que l’ha conformat, enlluernat per fulgors aliens, i el fill menut, despreocupat i banal, carregat d’habilitats socials i portador de la flama del valencianet de postal.

Eixa dualitat aparentment radical (i que no ho és tant com sembla) serà també genèsica a l’hora d’emparellar-se (una sort de cosmopolitisme versus coentor), però tornarà a creuar-se en la nova descendència: voltes i més voltes dels fils genètics i ambientals, de les circumstàncies, de l’estat de coses que marcaren la vida dels valencians durant la segona mitat del segle XX. Perquè serà eixa tercera generació qui realment patirà les contradiccions, l’absurditat i el dolor d’aquell conflicte, qui arreplegarà el fruit amarg ja farcit de violències, d’odis o retrets instal·lats en la consciència, però també qui intentarà posar fi (des d’eixa posició de protagonistes ucrònics de la realitat) a una divisió tan estèril com paralitzant.

I com qualsevol obra de potent alçada literària, (i L’últim dels valencians en té, i molta), Colomer ha sabut construir també un espai mític i definitori. Que no és, com podria pensar-se, la ciutat de València amb el seu caràcter totèmic al llarg del llibre, sinó eixe Hort del Barranquet, a Carcaixent, un lloc fastuós poblat per centenars de palmeres que envolten una bassa primordial, tot envoltat al seu temps d’una mar de tarongers, com un somni deliberadament oriental. Lloc de confidències i jocs, d’estius llarguíssims i feliços però també de descobriments colpidors, del trànsit sempre cruel de la infància a la realitat adulta dels dos protagonistes principals, com un transsumpte valencià d’aquell jardí secret, refugi i mural del món renaixentista de Pier Francesco Orsini i el seu univers de Bomarzo, aquella icònica novel·la de l’argentí Manuel Mujica Lainez.

L’ànsia totalitzant de L’últim dels valencians li procura també, dins del seu esquema de tall clàssic, breus incursions en altres gèneres com el thriller i la ja mencionada ucronia, o una carnalitat permanent que es concreta en la profusió amatòria dels seus molts personatges, filla del tòpic meridional però també de la realitat, del dibuix inevitable, complet i perfecte de molts d’ells, de la trama ben sostinguda, exhaustivament raonada i treballada i del crescendo constant i necessari per a mantindre l’interés en una obra de llargària considerable però que no decau mai, que transmet amb la mateixa intensitat i passió les vides públiques i la intimitat dels protagonistes, el desig de concòrdia com un reflex exorcitzat de bona part d’allò que som i del que volem ser. No es pot, en realitat, demanar molt més a una novel·la.