L’última flamerada d’Aspencat

VALÈNCIA. A vegades, poques, el llenguatge és una cotilla i evidencia que encara hi ha térmens per inventar. Per exemple, en Aspencat voldrien una paraula que condensara la idea següent: “Necessitem una parada llarga per digerir el que hem aconseguit, fer balanç i vore cap a on apunta el futur; no sabem si serà un punt i a part o un punt final”. Reclamen, així, un mot per a eixa distància on se situen els dubtes dels membres del grup, les urgències de les famílies i l’imperatiu del repòs per a unes esquenes que han suportat centenars de concerts en un grapat d’anys. Un mot, en tot cas, menys rotund que el Final.

Aspencat són un grup jove perquè acaben de complir una dècada; una dada tan certa com que han actuat més que alguns veterans. No és la intensitat dels Beatles a Hamburg, però la mitjana és d’uns huitanta concerts a l’any, calculen. La xifra no és gens menyspreable i, en qualsevol cas, és la principal causa perquè abans de l’estiu anunciaren que es retiren. I ara ja només queden unes quantes entrevistes i, sobretot, tres escenaris.

L’aparcament de la biblioteca municipal de Xaló, hui. 

La plaça de bous de València, el pròxim divendres.

La sala Razzmatazz de Barcelona, el dissabte vinent.

I adéu.

Kiko Tur, cantant del grup, és un antònim de laconisme: parla de pressa, però no té pressa. “Des que vàrem fer Inèdit (autoeditat, 2012), no hem parat. Com és natural per als grups del sud del País Valencià, cada vegada que eixim fem més de mil kilòmetres per arribar a uns altres indrets de l’Estat. Són moltes hores de furgoneta, no és només pujar a l’escenari. Així que entenem que necessitem un standby. No volem que la gent pense que estem farts o que hem discutit, és que el grup necessita valorar si farem un altre disc, perquè això significa més gires de huitanta concerts”, explica el músic.

Amb 35 anys, el nom de Kiko Tur ha estat al capdavant de la llista de membres d’Aspencat des de la primera maqueta. Ell va continuar quan es va produir la primera crisi del conjunt, l'any 2010, el moment en què Aspencat va deixar de ser un passatemps per a convertir-se en ofici. Dos fites es varen ajuntar en eixos anys: el canvi de membres de grup cap a la formació oficial i la gravació de Naixen primaveres (autoeditat, 2011). La cançó que donava nom al disc “es va convertir en una mena d’himne just en el moment en què va ocórrer la denominada Primavera Valenciana”, recorda Tur, “i allò va ser un punt d’inflexió; el grup es va fer prou popular”.

Havien deixat enrere els inicis a Xaló i els concerts a les rodalies de la Marina Alta. Havien superat inclús el bot a les sales de València. Amb Naixen primaveres, Aspencat directament es va posar al costat, just al costat, de dos referents que marcaven el camí de la música reivindicativa en valencià: Obrint Pas i La Gossa Sorda. Hi havia més bandes –Orxata Sound System eren l’altre gran exponent– però entre el públic i la premsa es va crear automàticament eixa correlació Obrint Pas-La Gossa Sorda-Aspencat. Tur matisa: “És una etiqueta que posa la gent i per a nosaltres és un orgull, però per altra banda també és molt agosarat perquè entenem que hi ha diferències estilístiques entre els grups i que nosaltres tenim la nostra pròpia trajectòria”. Tanmateix, no ho poden dubtar, van assolir una mena de “somni” quan es varen vore a l’escenari al costat dels grups que sentien d’adolescents.

A l’èxit de Naixen primaveres el seguirien Inèdit (autoeditat, 2012), Essència (autoeditat, 2013) i l’últim, Tot és ara (Halley Records, 2015). Pel camí s’havien dissolt Obrint Pas, l'any 2013, i un poc més tard La Gossa Sorda, l'any 2015. Eixe mateix any s’havia produït el canvi de govern que grups com ells reclamaven i, a l’escena musical, un esclat de grups amb lletres en valencià van estirar el ventall estilístic de la llengua. Tur, però, advertix que encara queda molt de territori per a la música políticament combativa: “Es va vore al 9 d’Octubre. Els carrers han de ser sempre del poble perquè, si no, el feixisme i el discurs de l’odi s’apropia dels carrers i es veu la cara més fosca d'esta societat”. Els “contrapesos”, explica, han de continuar denunciant el que és injust. I inclou a Aspencat entre eixos contrapesos.

Però no eren els últims, assegura, i discrepa quan se li apunta que, almenys, sí que ho eren amb una influència totèmica. Tur enumera: “Auxili, Zoo, Smoking Souls, Atupa”. I diu que hi ha “exponents de sobra perquè la flama es mantinga viva”.

I al mateix temps la flama d’Aspencat s’esgota, de moment. El conjunt actual, el que apareixerà en l’última fotografia, està format per Kiko Tur (veu), Ivan Gosp (veu), Pasqu Giner (teclats i programacions), Pep Garcés (guitarra), Xavi Arias (baix), Jaume Tur (bateria), Albert Benavent (trompeta), Bruno Mas (trombó) i Héctor Peropadre (llaüt i acordió). Nou components, nou, amb les seues circumstàncies, amb els seus fills a casa, i un sistema de decisió assembleari, explica el cantant. En total, un equip de tretze persones (cal sumar els tècnics), rodant en dues furgonetes en cada viatge. I la xifra clau: huitanta actuacions a l’any.

L’estiu de 2016, confessa Tur, van adonar-se que s’acostava un col·lapse. Feia més d’un any i cent concerts des de la publicació de Tot és ara. “Passes la majoria de nits fora de casa i arribes als concerts i et costa arrancar; alguns concerts es fan costera amunt”, rememora el músic. Era, doncs, hora d’apostar per la “calma”, de “compartir temps amb la família i els amics i tornar-los la paciència”. En definitiva, hora de deixar d’ajornar plans.

Quan van decidir que paraven es va posar en marxa un compte enrere i una carrera d’emocions enfrontades, admet el líder de la banda. No amaga que la nostàlgia ha brollat durant els últims temps, però també és cert que este sentiment competix amb l’ànsia per descansar. 

I si tanca els ulls, Tur imagina un concert que sintetitza l’esperit del grup: va ser a Godella l'any 2012 i aglutinava a bandes com Obrint Pas, Los Chikos del Maíz o Aspencat. “Es deia Hem perdut la por i es feia en solidaritat per les detencions i per les multes per aldarulls durant les protestes de la Primavera Valenciana. Hi havia unes set o huit mil persones”, relata Tur. Eixos dies, puntualitza el músic, “molta gent va obrir els ulls”.

La resta és història contada. A Tur i els altres músics de la banda els queda, com visualitza el cantant, seure dilluns després de l’últim concert a recopilar missatges de seguidors i companys. Donar-se un penúltim bany d’afecte i desconnectar, a poc a poc.

Després, quan s’esvaïsca eixe xiulit que queda al cap en baixar de l’escenari, quan els muscles estiguen tan relaxats que comencen a fer mal i els nou membres, nou, hagen pogut fer balanç, tocarà decidir què passa amb Aspencat. 

–No hem definit la nostra aturada perquè la porta està oberta: a una tornada o a un tancament definitiu.