Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Política de Cookies Aceptar

Literatura

Les pàtries perdudes de Joseph Roth

Quantes vegades contem la història de la nostra vida? Quantes vegades l’adaptem, l’embellim, introduïm talls astuts?”, es preguntava Julian Barnes en El sentit d’un final. Per a una vida tan curta, Joseph Roth ho va fer ben a sovint. Va nàixer, va escriure, va beure i va morir. I va caure en l’oblit. I, no obstant això, en ell es troba potser un dels millors escriptors en alemany del segle XX i un observador inigualable d’allò que l’envoltava. Destinat a viure temps complicats i orfe de pàtria, passaria la vida buscant-ne una, espiritual o física. I les va perdre totes.

26/04/2020 - 

VALÈNCIA. Moses Joseph Roth naix, “davall el signe de la Verge”, el 2 de setembre de 1894, en la ciutat de Brody, a Galítsia, en la frontera oriental de l’Imperi Austrohongarès. Galítzia, segons descriu una Baedeker de l’època, és “rica en dacsa, fusta, sal i petroli, però amb poca indústria, generalment en mà dels jueus, que són 600.000 d’una població de 6 milions. Diferixen en la seua vestimenta i en la forma de portar el cabell dels altres habitants, que els desdenyen”. Roth naix en el si d’una d’eixes famílies jueves, que conformen tres quarts de la població de l’esmentada ciutat. Brody, en l’actual Ucraïna, marcarà l’obra futura de Roth, però desapareixerà de la seua biografia. Fugint de la seua condició d’ostjude, es fabricarà uns orígens menys jueus i afirmarà alternativament haver nascut en “Suavi, un assentament alemany”, en “una aldea diminuta de Wolhynia” o en “Schwabendorf, una colònia alemanya”.

Un jueu de Galítsia a la Gran Guerra

Creix sense penúries econòmiques; també sense excessos. De sa mare, sobreprotectora, tindrà poc que dir: en la seua correspondència no hi ha ni una carta per a ella. El pare, però, planejarà, místic, per la vida i l’obra de Roth. ¿Era l’home “estrany, bevedor i malgastador” que va abandonar sa mare després d’engendrar-lo i va morir quan Joseph tenia 16 anys? ¿O era el “funcionari, pintor i alcohòlic” que va morir abans de nàixer el seu fill? ¿O un “empleat dels ferrocarrils austríacs, pensionat abans d’hora i que va morir en la bogeria”? En altres ocasiones serà un conegut fabricant de municions de Viena, un comte polonés amb qui sa mare havia tingut una aventura o un capità de l’exèrcit amb una dona en cada guarnició. Hi ha tantes versions com corresponents tindrà Roth. La realitat, més prosaica, és que Joseph, orfe de pare, optà per crear-ne un. El real, el comerciant Nachum Roth, pareix que va patir un atac psicòtic durant un viatge a Hamburg. Mai va tornar a casa, quedant el xiquet a cura d’un rabí; Roth, doncs, mai no el va conéixer.

Dotat, precoç i estudiós”, en 1913 Joseph es matricula en la Universitat de Lemberg, l’actual Lviv. Elimina “Moses” del seu nom i estudia alemany, la llengua de l’assimilació. Eixe mateix any es trasllada a Viena, la capital de l’imperi i un edén cultural, per a continuar els seus estudis. S’instal·la en el 35 de Rembrandstrasse, per on passarà dècades després Claudio Magris durant la seua travessia pel Danubi: “És una casa gris, amb una sordidesa de perifèria; les escales són fosques, i en el pati opac un arbre raquític creix retorçut. Vivint en esta casa, no era difícil convertir-se en un expert en melancolia”.

Pacifista, mostra escàs entusiasme per la guerra que esclata en 1914 amb l’assassinat a Sarajevo de l’arxiduc Francesc Ferran. No obstant això, s’allista voluntari en 1916. “Vaig lluitar en el front oriental. Ascendit a tinent i condecorat, vaig passar sis mesos en un camp de presoners rus, vaig fugir i vaig lluitar dos mesos en l’Exèrcit Roig; després de dos mesos fugint, vaig tornar a casa”. Durant la resta de la seua vida lluirà rang i port d’oficial, tot i que el seu paper real en la guerra havia sigut secundari, molt lluny del que relataria. Regressat del front, serà destinat a la premsa militar i ho aprofitarà per a escriure.

La fi de l’Imperi Austrohongarés

El 21 de novembre de 1916, mentres Joseph rebia la seua formació militar, l’emperador Francesc Josep havia mort després de quasi set dècades en el tron. Roth es trobava a Viena durant el funeral: Un dels molts soldats de la seua guarnició vienesa, en el meu nou uniforme gris de campanya amb què unes setmanes més tard hauríem d’anar al front. I mentres considerava amargament la proximitat de la mort a la qual m’enviava aquell emperador mort, em va envoltar el cerimonial solemne amb què el sobirà –i amb ell Àustria-Hongria– era conduït a la seua tomba. Reconeixia amb tota claredat la falta de sentit dels seus darrers anys, però era innegable que justament aquella falta de sentit formava part de la meua infància. El fred sol dels Habsburg s’apagava, però, amb tot, havia sigut un sol”.

Amb la posterior derrota militar, el sol s’apagà del tot. Els vencedors esgarraren l’imperi en estats ètnics, amb dèsset llengües i cinquanta milions d’ànimes, que passaran mig segle massacrant-se. Àustria quedà reduïda a un enclavament famolenc, econòmicament inviable; Viena, a una ciutat pràcticament provinciana. La fi de la monarquia, de fet, marcà profundament a Roth: “La cruel voluntat de la història va destruir la meua vella pàtria, la monarquia austrohongaresa. Amava aquella pàtria. Em permetia ser un patriota i un ciutadà del món al mateix temps, ser entre els austríacs també un alemany. Amava les virtuts i mèrits d’esta pàtria, i hui, quan ja ha mort i desaparegut, ame inclús els seus defectes i debilitats”. 

Després de la guerra, orfe de pare i de pàtria, Roth torna a Viena: “Atés que no tenia diners, vaig començar a escriure per als periòdics. Van publicar les meues favades. Vaig viure d’això. Em vaig fer escriptor”.

Periodista i novel·lista d’esquerres a Berlín

Cap jueu oriental va a Berlín per la seua pròpia voluntat”, escriu Roth. Però en 1920 es trasllada a la capital alemanya, on el periodisme està en alça i les oportunitats laborals són majors. Berlín mai li provarà. “Esta ciutat està fora d’Alemanya, fora d’Europa”. Allí coneix una certa radicalització política: comença a signar com “Der rotte Joseph”, Joseph el Roig, i les classes populars passen a ocupar un lloc central en el seu treball. Contribuint a diversos diaris, Roth eleva a la categoria d’art el feuilleton: “escriure veritats en mitja pàgina”, ni periodisme ni literatura, o potser les dos coses. 

En març de 1922 Roth regressa a Viena per a contraure matrimoni amb Friedl Reichler. Friedl és dolça, fràgil, d’una bellesa parisenca; Joseph ama la seua esposa i ella tracta de trobar lloc en la seua vida. De tornada a Berlín, Roth treballa amb dedicació en la seua primera novel·la i La tela d’aranya apareix anunciada el 6 d’octubre de 1923 en el diari oficial del Partit Socialista Austríac: “Demà diumenge començarem a publicar una nova novel·la que mostra el fangar de la reacció i l’embrutiment moral i intel·lectual que ha donat com a fruit la creu gammada”. Ambientada en Alemanya, la novel·la capta les tensions polítiques del moment. “Aquell Hitler era un perill”, observa el narrador. I tres dies després que isquen d’impremta les primeres proves, aquell Hitler dona un fallit colp d’Estat a Munic. 

En Berlín escriurà dos novel·les més. La jove parella viu en l’única casa que Roth arriba a posseir en la seua vida, en Potsdamerstrasse. “Mai he entés els mobles. Em cague en ells. Odie les cases”, escriurà després. La resta de la seua vida la passarà en hotels. Allí troba, entre quatre parets, el microcosmos de l’Imperi Austrohongarès: “Agafe el telèfon per a saludar el telefonista, que és italià. El cambrer és d’Àustria Superior. El porter és un francés de la Provença. El recepcionista, de Normandia. El cap de cambrers és bavarés. La criada és suïssa. L’aparcacotxes, neerlandés. El gerent és llevantí; i durant anys he sospitat que el cuiner és txec. El caixer suma, resta, compta i s’enganya en moltes llengües. Alliberats de les constriccions del patriotisme, de les caretes del sentiment nacional, lleugerament de vacances de la rigidesa de l’amor per la terra, la gent pareix estar unida i almenys semblen ser el que sempre haurien de ser: fills del món”.

"Aquell Hitler era un perill..." Adolf Hitler durant el colp d'estat fallit en Múnich, 1923.

França, Rússia, Europa

En 1925 Roth, convertit en un dels periodistes de major reputació i salari d’Europa, és enviat a París com a corresponsal cultural del prestigiós Frankfurter Zeitung. A França és, sense cap dubte, feliç. L’emoció agafa per sorpresa inclús el mateix escriptor, més donat a la melancolia i el pessimisme. “Espere que esta carta no li faça la impressió”, li escriu al seu editor, “que he perdut el cap en deliri respecte a França i París. Li assegure que escric amb total control de la meua escèptica intel·ligència, i que córrec el risc de sonar estúpid. Em sent impulsat a informar-lo en persona que París és la capital del món. Qui no haja estat ací és només mig humà, i en absolut europeu”. A França descobrix la humanitat, la bellesa, el gust per la vida. És “la lumière, la liberté personelle”; la cara oposada d’una Alemanya prussiana, luterana, que avança –per dir-ho així– cada vegada més en la direcció contrària. 

En juliol Roth pren un tren a Lió i, seguint el curs del Roine, emprén un viatge a les “ciutats blanques” del sud de França. Els reportatges del viatge son d’una exquisida vitalitat i amor. “Vaig trobar les ciutats blanques exactament com eren en els meus somnis. Si es troben els somnis de la infància, es torna a ser un xiquet”. La llum del Midi il·lumina la seua existència. A Avinyó viu “amb estremiment, amb nostàlgia i a la vora de les llàgrimes els dies més bells” de la seua vida.  A Marsella torna a sentir-se part del món. “Esta nit aniré al port vell. Allí està eixe món en què em sent realment com a casa. Allí viuen els meus avantpassats materns. Tots són parents. Cada venedor de cebes és el meu tio”. El jueu oriental troba en l’universalisme catòlic l’essència de la civilització europea, i la seua llar a dos mil quilòmetres de casa. “¿I si he conegut ací a França humans per primera vegada?”, es pregunta. Alemanya està poblada per genis i assassins mig animals. Els humans comencen en Aix”.

Però la felicitat dura poc. En 1926 és reemplaçat en la corresponsalia parisenca. El seu substitut, al·lega el diari, pot escriure tant de cultura com de política. “No està bé escriure feuilletons com una cosa secundària”, es lamenta Roth. És un menyspreu de tota la professió. No sóc un secundari, ni unes postres. Sóc el plat principal. Jo no escric ‘glosses enginyoses’. Jo pinte el retrat de l’època”. Demana com a compensació una corresponsalia a la Rússia bolxevic. La fama el precedix. “El revolucionari escriptor es troba a Rússia”, informa la premsa soviètica. El seu entusiasme inicial pels èxits de la Revolució s’aniran dissipant. Segons anota en el seu diari, és “una flama que es consumix, restes de brases i molt de foc d’artifici”. Quan mamprén el viatge de tornada és ja per a la premsa russa un “enemic burgés” de la Unió Soviètica.

Acabada l’aventura russa, seguixen reportatges des d’Albània, Polònia, Itàlia, però sempre amb el record de París en la ment. “Enyore París, mai he perdut la fe en ella, mai; soc un francés de l’est, un humanista, un racionalista amb religió, un catòlic amb una intel·ligència jueva, un revolucionari autèntic”. Entre els viatges, la salut de la sempre fràgil Friedl empitjora. En 1928 li diagnostiquen una esquizofrènia i és ingressada en un psiquiàtric berlinés. Roth carregarà durant la resta de la seua vida amb el dol per la seua dona i les dificultats per costejar la seua atenció. S’afona en la misèria emocional i l’alcohol. En 1930 Friedl és traslladada a Àustria. Una dècada després serà víctima del pla eugenèsic del nazisme.

Zweig, el seu gran amic

El 30 de gener de 1933, el dia en què Hitler és anomenat canceller, Roth agafa un tren a París i abandona Alemanya per a no tornar mai. Escriu al seu amic Stefan Zweig: “Sabrà vosté que ens aproximem a una gran catàstrofe. A banda d’allò privat –la nostra existència literària i material queda aniquilada– tot conduïx a una nova guerra. No done un cèntim per les nostres vides. Els bàrbars han aconseguit governar. No es faça il·lusions. Governa l’infern”. Dos setmanes després el Reichstag crema i se suspenen els drets civils a Alemanya. Pel maig són els llibres de Roth els que cremen a Berlín. Res de tot això li agafa per sorpresa: porta una dècada anunciant-ho. La seua ruptura amb Alemanya és total. Renúncia a editors i col·laboracions, al seu públic en alemany. Cal prendre partit. Comunica al mateix Zweig: “És l’hora de prendre una decisió. No sols és hora d’alinear-se amb la humanitat contra Alemanya, també és hora de dir-li a cada amic la veritat. Així que això: hi haurà un abisme entre nosaltres dos fins que no trenques finalment i sincerament amb Alemanya. Hauràs d’acabar amb el Tercer Reich o amb mi”.

Joseph Roth amb Stefan Zweig (esquerra) en Ostende, estiu de 1936.

Amb el món afonant-se al seu voltant, Roth es refugia cada vegada més en la beguda i en el passat. L’imperi dels Habsburg, símbol de convivència i orde, acaba per convertir-se en una obsessió; l’alcohol, en una cura. Comença a col·laborar en revistes i diaris de l’exili; escriu novel·les per a subsistir. Convertit en un personatge quixotesc, entre la bota prussiana i la dictadura del proletariat, conspira per la tornada dels Habsburg: “Em veig obligat a seguir el meu instint i conviccions i a convertir-me en un monàrquic radical. Soc un vell oficial austríac. Ame Àustria. Desitge que torne la monarquia”. La nostàlgia per l’imperi i el rebuig pels nacionalismes marquen també els textos que, a un ritme frenètic i entre glop i glop, escriu en l’exili. “Escric cada dia simplement per a perdre’m en destins ficticis”. La seua producció és sorprenent, ja que el misteri és que puga escriure una sola línia.

El seu estat és lamentable. “Quan no vomite bilis i sang, tinc els ulls inflamats, o els peus unflats”. Patix de palpitacions i migranyes. Li cauen les dents. Aparenta vint anys més dels 40 que té. Zweig, pacient i consternat, és el seu principal suport. Li envia ànim, consell, diners. Roth respon amb amor, desdeny, desesperació. “Ser amic meu és funest”, admet. Però Zweig tracta de salvar el seu amic. El manté, l’insta a allunyar-se de París, gastar poc, beure menys. Ser honest amb si mateix. “Has de tindre el coratge d’admetre per fi que, per gran que sigues com a escriptor, en termes materials eres un pobre jueu”. En estiu de 1936 el convida a unir-se a ell en Ostende. “T’agradarà, hi ha centenars d’hotels barats i, com en la resta de Bèlgica, una prohibició de begudes destil·lades que t’anirà molt bé”. De dia treballen, per la vesprada lligen el que han escrit. De nit, Zweig porta a Roth a sopar. Recuperen l’ànim, són feliços. En separar-se, Zweig viatja a Sud-amèrica; Roth torna a l’alcohol.

No hi ha volta arrere. Els tres darrers anys de la seua vida són la conclusió d’un suïcidi diferit. La seua habitació “pareix un taüt”. Escriu cada vegada menys, beu cada vegada més. “Estic acabat. El final és un poc llarg. Tarde més temps a morir que el que he viscut”. Regressa a Ostende amb l’esperança de tornar a vore el seu amic, tornar a ser feliç. Serà debades. Els diners continuen arribant, però Zweig pareix fer un pas arrere. S’ha rendit.

La fi del bevedor sense pàtria

En novembre de 1937 Roth perd la seua última pàtria, el parisenc Hotel Foyot, la seua llar durant setze anys. Descriu el seu derrocament des del Café Tournon, a l’altre costat del carrer: “En la paret que queda podia vore encara el paper de la meua habitació, que era blau celeste amb un fi motiu daurat. Ara estic assentat enfront del solar buit i sentint passar les hores. Perd una llar després d’una altra, em dic a mi mateix”. La demolició del Foyot obri l’últim acte de la seua vida. El seu cant del cigne arriba en 1939 en forma de la seua darrera novel·la, La llegenda del sant bevedor. Tarda quatre mesos a escriure-la. Al quint, mor.

L’obra, una xicoteta joia, conclou amb Andreas, un indigent alcohòlic, desplomant-se en un café quan pretenia, com farà Roth durant mitja vida, saldar un deute: “Així que van portar el nostre pobre Andreas a la sagristia. Però, lamentablement, ja no era capaç de parlar. Tan sols va fer un gest com si volguera introduir la mà a la butxaca interior de la jaqueta, on guardava els diners que devia a la seua xicoteta creditora, i va murmurar: ‘¡Senyoreta Teresa...!’. Així va exhalar l’últim sospir i va morir. Done’ns Déu a tots nosaltres, bevedors, tan lleugera i bella mort”.

La mort del bevedor Roth no és ni lleugera ni bella. El 23 de maig de 1939, com Andreas, es desploma en el Café Tournon i és portat a l’Hospital Necker. Lligat al llit, ignorat pel personal i negat l’alcohol, la fuga de Moses Joseph Roth arriba a la seua fi quatre dies després, dissabte de Pentecosta. Al funeral assistix una col·lecció de jueus i catòlics, comunistes i monàrquics, tot el que ell mateix va ser i no va ser. Se li guarda un lloc en el cementeri de Montmartre, però és impossible costejar-lo. Joseph Roth descansa, finalment, al remot cementeri de Thiais, a una hora en metro del centre, i pròxim a l’aeroport de París-Orly. “Joseph Roth. Poète Autrichien. Mort à Paris en exil”. Deixà arrere més de quinze novel·les, relats curts, milers d’articles i una vida de misèries. 

Com escrigué en 1934: “Els pobles busquen inútilment les anomenades virtuts nacionals, més dubtoses que les individuals. Per això odie les nacions i els Estats nacionals. La meua antiga pàtria, la monarquia, era una gran casa amb moltes portes i habitacions per a molts tipus d’hòmens. S’ha dividit la casa, separat, demolit. No tinc ja res a buscar ací. Estic acostumat a viure en una casa, no en cabines”. Europa, però, va triar les cabines. I la resta, com diuen, es història.

next
x