Aquesta setmana ha tornat a passar, la seguretat social espanyola ha hagut d’endeutar-se per pagar l’extra de Nadal als nostres pensionistes. I és que des de que el Sr. M. Rajoy és president de govern d’Espanya, els 70.000 milions d’Euros que hi havia a l’anomenada vidriola de les pensions s’han volatilitzat. Ja se que hi ha un grup nombrós de persones i mitjans de comunicació llançant a la societat missatges tranquil·litzadors i que bàsicament diuen que això és normal. Uf¡ La paraula “normal” en els darreres temps s’ha depreciat bastant degut al mal ús que se n’ha fet de la mateixa.
En aquest espai de llibertat que és aquesta columna, els propose que aquesta setmana reflexionem sobre la sostenibilitat del sistema públic de pensions, però com ja saben si he de triar entre dir la veritat o el que alguna gent vol escoltar, sempre trie dir la veritat. Anem a pams, en primer lloc voldria nomenar que, baix el meu punt de vista, és imprescindible tenir un sistema públic de pensions basat en el repartiment, que assegure un nivell de vida digne a les persones jubilades; l’objectiu del qual ha de ser que no hi haja persones ancianes que passen privacions. Això no és incompatible amb l’existència de plans de pensions privats basats en la capitalització. Aleshores, el punt clau de la qüestió rau en analitzar els determinants dels ingressos i de les despeses del sistema públic de pensions.
Tenir un sistema públic de pensions basat en el repartiment significa que amb les cotitzacions que treballadors i empresaris estan pagant ara, es paguen les pensions actuals. Les despeses del sistema són les pensions contributives (a les quals es té dret per haver cotitzat durant un nombre determinat d’anys) i les pensions no contributives (eviten situacions de pobresa extrema en persones que no han cotitzat el mínim d’anys establert legalment). Els ingressos del sistema són les cotitzacions a la seguretat social dels treballadors, empreses i autònoms. El sistema és sostenible si l’economia genera els ingressos (cotitzacions) suficients per a pagar les despeses (pensions). Pensen vostès en una balança que cal equilibrar pels dos costats (cotitzacions i pensions), el concepte de balança és essencial i molt útil quan analitzem problemes de naturalesa econòmica, ja que res és gran o menut per se, si no en relació a altra cosa.
En el cas que ens ocupa hi ha alguns handicaps. El primer, la piràmide poblacional, a hores d’ara està a punt de jubilar-se la primera onada de baby boomers. Aquest grup de població, que és més nombrós que les generacions anteriors i posteriors, són també els qui han tingut salaris més alts en relació a les generacions anteriors i posteriors, per tant tenen dret a cobrar unes pensions més elevades que les generacions anteriors. Aquest fet fa créixer la partida de despeses del sistema, però que ha passat amb els ingressos durant els últims deu anys?. Els ingressos de la seguretat social depenen del tipus (percentatge) de cotització i de la base de cotització. El tipus de cotització s’estableix per llei, la suma de les bases de cotització de tots els treballadors del sistema és la massa salarial. És l’evolució de la massa salarial en els últims deu anys el que posa en entredit la sostenibilitat del sistema públic de pensions, atès que la massa salarial a l’estat espanyol s’ha reduït en 35.000 milions d’Euros segons dades de l’Institut Nacional d’Estadística (INE). Així, la massa salarial ha passat de suposar el 49% del PIB al 47% del PIB (dades INE). El resultat, la devaluació salarial unida a factors demogràfics estan posant en escac mat les pensions presents i futures.
El problema més greu del sistema és, doncs, la insuficiència d’ingressos que és capaç de generar l’actual model econòmic. Una economia extractiva i de baix valor afegit que no innova a penes, tendent a centralitzar el poder i la riquesa en poques mans (recorden que fa unes setmanes vaig parlar de Daron Acemglou del MIT i de James A. Robinson de Harvard).
El fet que bona part de les principals empreses de l’estat espanyol obtinguen una gran part dels seus ingressos de les licitacions del BOE, posa de manifest el model econòmic extractiu que preval en l’actual sistema econòmic. Un model que genera unes elits extractives capaços d’aconseguir, per exemple, que se’ls adjudique la construcció i explotació de les autopistes radials de Madrid però que quan aquestes no són rentables els assegura un rescat que pagarem entre tots els ciutadans de l’estat (3.718 milions d’Euros més litigis segons el Tribunal de Cuentas, al voltant de 5.000 milions d’Euros segons SEOPAN). Segur que tots recordem més casos similars perquè hi ha bastants. Aquest model econòmic no és propi d’una economia desenvolupada i produeix una economia que no innova, de baixos salaris, precarietat, poc competitiva a nivell internacional i adoba el camp per a que hi haja nombrosos casos de corrupció endèmica perquè és una economia cortesana. I una economia així no genera ni es distribueix suficient riquesa per mantenir les prestacions de l’estat del benestar, una de les quals són les pensions.
Vull tancar aquest article amb un reconeixement sincer a totes aquelles persones i empreses que competeixen internacionalment, innoven i creen riquesa per a la societat, perquè elles són la base de l’economia inclusiva que no necessita del BOE. Moltes d’elles operen des de terres valencianes.