Les històries fan la història: dues maneres d’abordar la quotidianitat

ALCOI. Hi ha tantes maneres d’explicar la realitat com de viure-la. Potser per això és tan abundant i diversa la literatura sobre allò ordinari, els objectes i els fets que donen forma a la quotidianitat. Dues publicacions recents se sumen a aquesta tendència des d’òptiques ben distintes. Són propostes dispars, que ens aproximen a èpoques diferents i ho fan amb un estil i una intenció ben diferenciades. Però tot i així comparteixen un codi: ambdues aposten per la narrativa breu com a vehicle per a explorar la realitat del dia a dia.

‘Anatomia de les distàncies curtes’: la vida moderna

Presses, insomni, ansiolítics. Treballs vocacionals que esdevenen faenes precàries. El lliure albir que ens permet tastar les mels de la llibertat al mateix temps que ens castiga amb la pèrdua, l’absència i la inseguretat. De tots aquests elements escriu Marta Orriols (Sabadell, 1975), historiadora de l’art que debuta en la literatura amb Anatomia de les distàncies curtes (Edicions del Periscopi, 2016), un volum de relats que ens parla de ruptures i d’encontres sexuals fortuïts, de mentides i de dilemes morals indiscutiblement contemporanis que ens fan enfrontar-nos cara a cara amb els principis que guien el curs de la nostra existència en l’actualitat.

Un exemple: com fem encaixar una institució que tendeix a la indissolubilitat com la família en les nostres biografies, cada vegada més fragmentàries? Això deu pensar un dels personatges d’Orriols, que es debat entre fer-se càrrec de la seua àvia amb principis de demència o assegurar-se un ascens dins la gran empresa en què treballa. O la protagonista d’una altra de les narracions, incapaç de fer-li entendre a sa mare que li sembla més important acabar la seua tesi doctoral que trobar parella. Més exemples: és possible construir projectes en comú en un món en què tot té un caràcter provisional i inestable? Segurament és el que passa pel cap d’Ignasi, cansat d’esperar que el seu camarada torne de l’altra punta del món per tal de posar en marxa la llibreria que tantes vegades han somiat junts.

Anatomia de les distàncies curtes desgrana, història a història, algunes d’aquestes qüestions amb les quals, en un moment o un altre, tots acabem entropessant. Amb pròleg de la novel·lista Jenn Díaz i epíleg de la també escriptora Tina Vallés, el llibre ofereix dènou relats breus en els quals Orriols deixa anar la seua prosa refinada i mostra un gran domini dels temps narratius. Retrats lacònics d’una era, com el de la dona que després d’una ruptura decideix experimentar amb la seua sexualitat o l’empleat negre que, fart dels xiuxiuejos racistes dels seus amos, respon a la infàmia amb la seua nuesa implacable. Trames que deixen entreveure l’esperit de la nostra època, un temps en el qual gaudim d’una relativa autonomia per la qual paguem un preu alt: la perpètua sensació d’incertesa i soledat.

‘Insòlita memòria’: vida de vides 

En unes coordenades totalment diferents ens situa Insòlita memòria (Onada, 2016), Premi de Narrativa en el 31è Certamen Literari Vila de Puçol, en què Vicent Penya (Rafelbunyol, 1961) conrea el gènere de la narrativa breu per construir, en deu relats, una trajectòria biogràfica. Una vida de vides que comença en una època marcada per la falta de llibertat. Les primeres narracions, dedicades a la infància durant el franquisme, mostren una societat encara ressentida per la guerra, en la qual el discurs innocent que un xiquet improvisa en la funció teatral de fi de curs pot ser considerat un acte subversiu i, per tant, mereixedor de represàlies. Penya dibuixa amb les distintes històries uns anys en què el temps passava més lentament i jugar a indis i vaquers o matar mosques eren l’única manera de fer discórrer les hores.

A mesura que avancen les pàgines, els relats es desplacen a través de les distintes etapes vitals per mostrar una joventut en un poble inequívocament mediterrani i irremeiablement valencià que, tot i que no s’explicita en cap moment, podem identificar amb la localitat natal de l’autor. Així, les històries flueixen entre les festivitats dels bous al carrer o les falles, com la de l’entranyable personatge que, acostumat a tindre nines unflables com a amants, s’enamora d’un dels ninots femenins que formen part del monument faller del seu carrer. En algunes trames Penya introdueix subtilment elements sobrenaturals que fan apropar-se el seu estil al realisme màgic que tants bons fruits ha donat en la història de la literatura.

Amb una dilatada trajectòria en la narrativa i la poesia –quatre novel·les i set poemaris a les seues esquenes–, Penya, que treballa com a tècnic lingüístic, desplega un domini de la llengua que es fa especialment plaent en els diàlegs. En els últims relats d’Insòlita memòria –els que corresponen a l’adultesa– l’escriptor mostra els seu costat més picaresc, que arriba al seu punt màxim quan narra un intent de suïcidi que acaba en història d’amor. Fragments de vida que transmeten una idea menys asfixiant de la societat, en què el pes de la comunitat no és tan fort i comencen a albirar-se els primers indicis de modernitat. Presses, insomni, ansiolítics. Treballs vocacionals que esdevenen faenes precàries. El lliure albir, etc. Estava tot per arribar.