Hoy es 4 de noviembre

generació avariada

Les frases de moda que repetíem sense descans

3/03/2020 - 

VALÈNCIA. Si ara escolteu «holi», «selfi», «ok, boomer» o «¡no has estado en tu vida, Hulio!» de manera natural és perquè s’han posat de moda eixes paraules i expressions. Cada generació té les seues frases que repetim de manera robòtica uns i altres i que es contagien com la grip. Algunes passen de moda ràpidament, altres queden durant anys al nostre vocabulari, però a totes els arriba un punt en el qual es perd el seu origen entre els nous parlants. Perquè igual tu encara recordes el «Hola, soy Edu, feliz Navidad» i l’associes a una marca concreta de telefonia mòbil, però si algú que ha nascut este segle escolta eixa frase, farà cara de «WTF» i no establirà cap relació frase-origen.

Avís! Algunes d’estes frases poden provoca-nos passar vergonya, afectar el nostre sentit del ridícul i recordar-nos moments on férem el quadro. No vos preocupeu, continuen eixint frases que generaran el mateix sentiment en generacions futures.

Les frases de Chiquito

El desaparegut geni malagueny va crear un llenguatge propi que encara hui ens acompanya. Era normal acomiadar-se amb un «¡hasta luego, Lucas!», i soltar aleatòriament frases com «no puedo, no puedo», «¡por la gloria de mi madre!», «¡fistro diodenal de la pradera!», «¿te das cuen?» o «cobardeeer». Ara semblen gastades, d’altra època i generació, quan en realitat el que són és úniques i irrepetibles.

Makinavaja

Com va fer Chiquito, Makinavaja també va crear una manera de parlar pròpia que va transcendir. De les historietes del còmic a la pantalla gran i després a la televisió, era habitual sentir frases com «po fueno, po fale, pos malegro», «semos peligrosos» o l’expressió «con la punta el capullo» que potser ja existia abans, però es va convertir en habitual.

Martes y Trece

I abans que Chiquito, que és la referència pàtria a l’hora de crear un argot, també estigueren de moda les frases d’altres còmics com Gila i el «¿está el enemigo? Que se ponga», o Eugenio amb el «saben aquell que diu». Però igual que els milennials tenen de referent a José Mota, els que nasqueren un poc abans patiren l’humor de Martes i Trece. El «digamelón», «ella no quería, oiga» o la cançoneta de «eres tu mi principe azul que yo soñé», formaren part dels nostres nadals. Encara que jo soc més de Faemino y Cansado i el seu «de pulmón y corazón». 

The Simpsons

Encara que més que Martes y Trece, els nascuts en les últimes dècades del segle passat tingueren com a referent televisiu fonamental els Simpson. La frase de Bart «multiplícate por cero», la rialla tètrica de Nelson, l’accent d’Apu, l’«hola, vecinitos» de Flanders i especialment les frases de Homer són ja part de la nostra manera de parlar. Coses com «¡quiero mi bocadillo!», «sin tele y sin cerveza Homer pierde la cabeza» o «¡en esta casa obedecemos las leyes de la termodinámica!» ens han arribat al cor. Sense deixar dibuixos nord-americans, les veuetes de Beavys and Butt-Head, el «¡han matado a Kenny!» de South Park i més recentment el «zas en toda la boca» de Family Guy, que va adoptar encertadament el traductor de Big Bang Theory, són també frases transversals.

El Príncep de Bel Air

Molts altres programes de televisió d’èxit també deixaren la seua empremta al nostre vocabulari. Des de Steve Urkel i el «¿he sido yo?», al A-Team i el remat de cada capítol «me encanta que los planes salgan bien», passant per Friends i el «nos estábamos tomando un respiro». Ara bé, per a mi i molts dels meus coetanis el Príncep de Bel Air va marcar un abans i un després. Des de la manera de saludar-nos, «¿qué pasa, Jazz?», a la de ballar a Tom Jones, Will Smith va influir en una generació que encara hui diu «balones a Will» quan juga a bàsquet.

Top frases

Per a acabar este recull, què millor que fer un llistat d’algunes frases que emmagatzemades a l’imaginari col·lectiu, cada volta ixen menys a passejar; els passa com als acudits masclistes i homòfobs, són d’una altra època. Encara que en este cas són inofensives i amb un origen concret que els atorga el valor de fer-nos recordar un personatge i una situació normalment còmica del passat.

«¡Que te pego, leche!» - Ruiz Mateos vestit de Superman, els avions de Rumasa sobrevolant les platges i una caterva de fills fotocopiats.

«¡Si me queréis, irsen!» - Un imperatiu que va passar a la història com aquella boda de Lolita i el Furiase, i la reacció de la faraona, la gran Lola Flores.

«Andreíta cómete el pollo» - Belén Esteban exercint de mare coratge («yo por mi hija mato, ma-to») i la pobra Andrea tota la vida amb eixa creu.

«La noche me confunde» - Un gigoló cubà fent les delícies de la premsa rosa, era Dinio i el seu «amor» per Marujita Díaz. 

«Para adentro, Romerales» - Si no mirares Farmacia de guardia, Médico de família i Verano azul et pots considerar la resistència.

«Niquelao» - Així deixaven els capítols Benito y companyia que es feren famosos a la televisió perquè «en este mundo tiene que haber de todo» i «arreando que es Jerónimo» que «estoy fatal de lo mío».

«En dos palabras: im-presionante» - Jesulín de Ubrique, després de saludar a Currupipi, donant una lliçó de matemàtiques mentre feia un resum d’una correguda de bous.

«¡Que te calles, Karmele!» - Mira! Esta frase de Mariñas sorgida en Tómbola, té un no-sé-què, què-sé-jo, que ens transporta a un Canal 9 ple de cor, coentor i famosets de mig pel.

«Estar en el candelabro» - Sense deixar el cor, encara hui hi ha gent que al candelero li diu el candelabro gràcies a Sofía Mazagatos, de la que ja no se sap res.

«¡Váyase usted a la mierda!» - Fernando Fernán Goméz, geni i figura sense pèls a la llengua.

«Yo he venido aquí a hablar de mi libro» - Encara usada, molt actual i fruit d’allò que passa tant en televisió: no interessa el fons, només la forma. Paco Umbral ens va deixar esta frase per a la història.

«Sodoma y Gomera», «árbol ginecològico», «manso como un nenuco», «mayormente» o «te los desprometo» són joies, perles, tresors, regals... que la família dels Serrano, va oferir-nos amb uns guions genials.

Si les has recordat quasi totes, només ens queda dir que «¡viva el vino!» i «¡viva Honduras!». I si no entens d’on venen, no qüestiones l'emissor de la frase quan escoltes una expressió viejuna, com estes esmentades o qualsevol de La Hora Chanante o de Aquí no hay quien viva. Perquè si no saps què dir, igual escoltes un «¡que te calles!» i acabaràs reconeixent allò de «me he equivocado, no lo volveré a hacer».

Noticias relacionadas

next
x