Més enllà dels camps de golf i parcs temàtics, les vint dècades de destrucció del territori han estat fonamentades en mites més il·lusoris que qualsevol utopia.
VALÈNCIA. Amb la guerra freda, el gran projecte transformador d’Occident va tocar fons. La fe en un progrés infinit es va anar diluint quan la tecnologia va oferir més apocalipsis nuclears que horitzons emancipadors.
Malgrat tot, encara que només de forma efímera, es van poder materialitzar projectes als marges del mercat capitalista que apostaven per compartir. Les cooperatives de cases per a joves dissenyades per Alberto Sanchis als barris i pobles de l’Horta de València, les dunes i boscos dissenyats per Mira Botella a Alacant o Guardamar del Segura, el patrimoni reactivat pel moviment okupa als anys 90 a la ciutat de València, la innovadora col·lectivització de les fàbriques d’Alcoi, habitar la Lluna i Mart o reescriure la història de l’origen de la vida o organitzar el territori amb comunitats rurals autosuficients són alguns d’ells.
Podrien semblar somnis impossibles, però estes històries proven que hi ha diferents futurs possibles que donen una eixida a l’actual ordre, atrapat entre la pandèmia, l’emergència climàtica i la desigualtat del capitalisme. Un ordre econòmic que vesteix de normalitat el que és ideologia, arraconant a l’impossible tot allò que puga ser una alternativa. Fins i tot amb projectes delirants que transvestits de normalitat, han acabat per no ser construïts.
Un viaducte des del Port de València no conduiria a Mallorca, però sí a una illa de 1.600.000 metres quadrats enmig de la mar. Amb una desproporcionada escala, el projecte signat per les arquitectes Clara González i Chelo Penades per iniciativa de la promotora Grupo Redis promovia una illa artificial per acollir 5.000 cases, hotels, camps de golf i zones d’oci.
Presentat a la tardor del 2007, després de la primera Copa Amèrica, les dissenyadores asseguraven que era una illa autosuficient amb energies renovables i inspirada “en la cara visible de la lluna i els seus cràters, mars i muntanyes”. De fet, els mars lunars serien l’aigua de l’illa —en realitat, un conjunt d’illots—i els cràters i volcans conformaven les edificacions.
El mateix promotor de l’Illa Lluna, Óscar López, es convertia dos anys més tard en el conseller delegat de Telefèric València. Amb parades al Palau de Congressos, el parc de Capçalera, el nou Mestalla, les torres de Serrans, la Ciutat de les Arts i les Ciències, la Marina i el circuit de Fòrmula 1, els promotors asseguraven que l’impacte visual “seria nul”.
Amb una promesa de mil llocs de faena i un 30% dels cent milions d’euros necessaris per a executar el projecte complet, López garantia una primera fase entre la Ciutat de les Arts i Serrans i incloïa estacions amb restaurants, escoletes infantils i parcs.
“Neutopia porta la neu a València”, titulaven els diaris desvergonyits la tardor del 2008. Amb la crisi d’austeritat a les portes, la promotora DuProCom contemplava ocupar 7.000 treballadors, 15 milions de visites i una inversió de 300 milions d’euros. En realitat, es tractava d’un centre comercial a l’ús amb dos pistes de neu artificial per practicar esquí i snowboard.
Un “sofisticat sistema de refrigeració” garantia l’ambient muntanyenc per a unes pistes amb 100 i 230 metres de llargària. Igual que l’illa artificial, este projecte ja recordava a SkiDubai, una pista coberta —amb telecadires inclòs— situada a la ciutat dels Emirats Àrabs Units.
A diferència de l’Atomium de Brusel·les o la Torre Eiffel a París —dos monuments construïts amb ferro però de vocació efímera—, durant varios anys els Pressupostos de la Generalitat contemplaren una enorme Esfera Armilar, dissenyada per l’escultor valencià Rafael Trénor i l’enginyer de camins José Antonio Fernández Ordóñez.
Després de guanyar un concurs d’idees per a l’Expo 92 a Sevilla i passar per diferents fundacions i empreses públiques de la Generalitat Valenciana, fa unes setmanes que el Llatzeret del port de Maó exhibeix la maqueta que es va usar per promoure un projecte que només buscava representar l’esfera celeste en una escultura faraònica. Després de tindre cabuda al parc de Capçalera i al parc Central de València, mai es va arribar a construir.
Es va anomenar La Ruta Blava i va estar damunt la taula del Consell durant una legislatura. Un pla faraònic quan tot-era-possible. Ni tan sols es tractava de col·locar València al mapa: era transformar per complet el mapa. L’urbanista Alfonso Vegara després es donaria a conèixer per elaborar el dossier amb el qual Urdangarín i Camps proposaven que València acollirà una edició dels Jocs Europeus, amb Vila Olímpica al Saler inclosa.
Però este pla anava molt més enllà. L’autovia V-21 entre València i Puçol es traslladava al cor de l’Horta, les terminals de contenidors del port a Sagunt i l’aeroport a la Marjal dels Moros. L’objectiu era urbanitzar tota la costa litoral, de Port Saplaya a l’Almardà, mentres destrossava tota l’Horta Nord.
Una espiral de violència comença a aterrar les persones LGTBI a les ciutats, espai divers on més segures se sentien. Una sensació d’impunitat que es pot mitigar mentre desapareix l’odi irracional
El turisme, la mobilitat o els drets de les minories transformaran el disseny del món els pròxims deu anys
Contacte directe amb la natura per a una vida saludable eren les premisses que van impulsar al col·lectiu naturista d’Alcoi a construir un paratge a la seua mida