Les Pensions, l’etern debat o això sembla

Una vegada més, i ja en són moltes, comencem el curs polític en matèria econòmica parlant de pensions. I és que fa mesos que les persones pensionistes estaven reclamant que les seues pensions s’actualitzaren cada any d’acord amb l’IPC per tal de no perdre poder adquisitiu. Les reclamacions de les persones pensionistes han anat encaminades a mantenir la seua capacitat de compra atès que són moltes d’aquestes persones les que estan esdevenint en principals sostenidors econòmics dels seus fills/es i nets/es. Res estrany si tenim en compte que segons el darrer informe de la fundació FOESSA (vinculada a Càritas), el 18% de la població de l’estat (uns 8,6 milions de persones) viuen actualment sota el llindar de pobresa. Havent-se incrementat en un 40% des de l’any 2007 els casos d’exclusió social severa, en un context com l’actual d’una economia en creixement econòmic. Si aquestes xifres darrere de les quals hi ha persones no fan pensar a la nostra societat, no sé que ens pot fer reflexionar.

Doncs en aquest context socio-econòmic, eixos pensionistes reclamen que les seues pensions no perden poder adquisitiu a causa de la pujada del cost de la vida (IPC). Durant aquesta setmana que ara acaba, en el marc del Pacte de Toledo s’ha acordat que la revalorització anual de les pensions es torne a lligar a l’evolució real del cost de la vida (l’IPC). A diferència dels darrers anys en els que les pensions havien pujat per davall del cost de la vida, actualitzant-se aquestes en només un 0,25%.

Sent justes les reclamacions de les persones pensionistes, el repte que hi ha per davant per al sistema públic de pensions és el d’aconseguir suficients ingressos per a poder seguir pagant les pensions a les persones que es vagen jubilant (la generació del baby boom ja està propera a l’edat de jubilació) i, al mateix temps, revaloritzar les pensions cada any al mateix ritme que puja el cost de la vida (IPC).

Per entendre la magnitud d’aquest repte, cal que donem un cop d’ull al gràfic que hi ha a continuació. En ell es mostren les taxes de variació anuals (increments anuals) de l’import total pagat en pensions, la taxa de variació de la pensió mitjana i la taxa de variació dels ingressos per cotitzacions socials entre els anys 2012 i 2017 (ambdós inclosos). Totes les dades s’han obtingut de les bases de dades de la Seguretat Social. Sent la principal font d’ingressos del sistema públic de pensions les cotitzacions socials dels diferents règims de la Seguretat Social (SS) mostrat en gris al gràfic, mentre que la principal font de despesa de la SS la constitueix l’import pagat en pensions de jubilació.

Com es pot apreciar al gràfic 1, en la situació de partida (l’any 2012) els ingressos per cotitzacions social caigueren un 4% respecte de l’any anterior. Mentre que l’import total pagat en pensions de jubilació creixia un 4,98% respecte de l’any anterior. Aquesta situació en la que les despeses del sistema creixien a un major ritme que els ingressos s’allarga fins l’any 2016. Només en l’any 2017 els ingressos creixen a major ritme que les despeses. Aquest reequilibri comptable, però, s’aconsegueix amb calçador atès que respon a una pèrdua continuada de poder adquisitiu de les pensions. Vegen l’evolució de la taxa de variació anual de la pensió mitjana com baixa i es manté al voltant del 2% des de l’any 2014.

El fet és que eixe gràfic ens mostra que donar solució a la sostenibilitat del sistema públic de pensions va molt més enllà que recuperar l’IPC com a índex de referència per a la revalorització de les mateixes. Això, per se, només fa que durant un temps les persones pensionistes no perden poder adquisitiu. El més complicat i alhora necessari ve ara: assegurar que el sistema tinga ingressos suficients i sostinguts en el temps.

Sense dubte assegurar els ingressos per sostenir el sistema públic de pensions haurà de passar a curt termini per dotar-lo d’altres ingressos amb càrrec a pressupostos generals de l’estat. Però no ens auto-enganyem, eixa no va a ser la solució definitiva. La solució definitiva hauria de vindre per la banda de l’increment dels ingressos per cotitzacions socials, però això NO hauria d’implicar una pujada dels tipus de cotització (% de cotització). El que intente dir és que necessitaríem una economia d’alta productivitat i alt valor afegit que permetera millors salaris, cosa que faria pujar els ingressos per cotitzacions socials sense pujar els tipus impositius. En conseqüència per tal d’assegurar la sostenibilitat del sistema de pensions necessitem arromangar-nos i canviar el paradigma econòmic.

Així en 2008 es pagaven en salaris vora 9.500 milions d’€ més que hui en dia segons dades del Ministerio de Trabajo, és a dir s’han perdut en 10 anys vora 9.500 milions d’€ en base de cotització a la SS. No podem tardar més en canviar el model de la nostra economia, el benestar de les generacions presents i futures depèn dels canvis que siguem capaços d’implementar hui. El problemes NO desapareixen quan no s’aborden, ans al contrari es poden fer més grans.