La música infantil és droga dura

VALÈNCIA. Feu-ne la prova, i en una d’eixes festes de gent que està fregant els 40 que esteu tornat a organitzar, de sobte punxeu una cançó infantil mítica. Que sone a tota virolla La Bruja Averia o Super Disco Chino! i voràs com la gent experimenta una sensació d’eufòria similar a la que els provoca anar a un comiat de fadrins després de mesos sense eixir de casa. Potser l’eufòria tinga relació parcial amb l’excés d’alcohol en sang, però això no impedix que la meua teoria siga certa: la música infantil porta droga, o provoca els mateixos efectes.

Vos propose un altre experiment: en este cas en un esmorzar, en una quedada per prendre café o a qualsevol reunió social. Taral·legeu el “na, na, na… nanana” de Barrio Sésamo, o l’“oh, oh, oh, oh, ohoh, oh, oh, oh, oh” de Campeones. Vos assegure que el subconscient farà la seua faena i en breu algú continuarà la tonadeta i, sense adonar-se’n, aleshores, estarà explicant al seu fill qui eren Oliver i Benji. 

Experiments a banda, tots els que sou pares heu passat pel moment “posa-li música a la xiqueta a vore si es calma”. O simplement heu buscat cançons perquè aprenga conceptes bàsics. La qüestió és que la música ens acompanya des de ben menuts, i a excepció d’eixos pares que des de xicotets els posen cançons d’Iron Maiden o Daddy Yankee sense por a traumatitzar els infants, és habitual recórrer al “cinc pometes té un pomer”. Si heu escoltat este tipus de cançó simple, alegre, repetitiva i fàcil de cantar, esteu perduts. Perquè algunes d’estes cançons són addictives i t’enganxes a elles com a la sèrie de moda de HBO, i és difícil desfer-se del seu so repetitiu. El teu cervell les sintonitza una volta darrere de l’altra, sense motiu aparent, perquè te’n fartes. 

I no passa res, pitjor és anar pel carrer cantant “mayonesa, ella me bate como haciendo mayonesa”, o alguna estrofa del Despacito. Tot i això, jo ara estic passant per una època d'addicció a una música infantil concreta, la de la poetessa Maria Elena Walsh. Una argentina que ha acompanyat la infància de diverses generacions d’argentins i altres països sud-americans. Si no la coneixeu, ni se vos ocórrega escoltar La Hormiga Titina, El Jacarandá o el Brujito de Gulubú, perquè estareu perduts. I segur que vos pot passar com a mi, una volta heu tastat eixa mercaderia, buscareu que tota siga de bona qualitat, merda de primera, i trobareu moltes versions musicals amb la mateixa lletra. Algunes et provoquen cefalees i agressivitat, altres et causen cert benestar. 

Segurament, després de la música infantil argentina em passe a la mexicana. Cri Cri va formar part de molts dels viatges en cotxe que fèiem en família els caps de setmana a finals del viatge passat. Una amiga de Guadalajara, Mèxic, li va passar a ma mare una cinta del cantautor conegut com El Grillo Cantor; ja sabeu, estraperlo del bo. I ens enganxàrem tota la família a La Muñeca Fea, Caminito de la Escuela o La Merienda. Però a la versió original, no a la que va produir Juan Pardo a Espanya amb cantants com Miguel Bosé, Ana Belén o Mocedades. Això era un succedani, com la metadona. 

Pràcticament, cada país ha tingut unes cançons infantils que han marcat als seus habitants, i ací no anàvem a ser una excepció. Gent de tot el regne d’Espanya ha crescut amb Parchís, Enrique y Ana, Los Payasos de la Tele i si viatgem a l’època dels Boomers, el rei era Topo Gigio. Per no parlar de les cançons tradicionals com Corro de la patata, Chuchuwá o Soy una taza, que ara canten amb un nou estil (que et desperta instints assassins) els martiritzadors de los Cantajuegos. Les autoritats sanitàries haurien de fer alguna cosa respecte dels Cantajuegos, tant de color, tanta felicitat, tant d’orgue desafinat i tant de bot no pot ser sa.

Ara més enllà de Cantajuegos, i que tots hem escoltat el Pollito Pio, hi ha uns anomenats Gallina Pintadita que tenen visites al Youtube a escala de Beyoncé. Paregut passa amb el Payaso de Plim Plim o la Granja de Zenón, però hi ha una cançó més simple que el mecanisme d’un matamosques, Mi Perro Chocolo, que té 228 milions de visualitzacions. Està clar que amb el Youtube és molt fàcil accedir a música infantil de tot el món, que ve acompanyada amb imatges senzilles i acolorides que atrauen l’atenció hipnòticament. No és per res però Chocolo, pollito, pintadita… tot fa indicar que la música infantil la compon el càrtel de Medellín. Segurament el teu fill arribe a casa cantant un dia “plata o plomo, plomo o plata, son elementos, sabor a nata”. Perquè si una cosa està clara, és que ha de rimar i tindre poc trellat. 

Però com passa en tots els terrenys de cultura popular, la conquista cultural anglosaxona també arriba a les cançonetes. Música en anglés com Five Little Monkeys, Five Little Ducks o Five Little Speckled Frogs, sempre cinc, com les pometes del pomer o com les Spice Girls. Música en anglés a l’escola, a la Pequeradio, a internet, als dibuixos… qui no ha escoltat Baby Shark no viu a este món. Però no tot són colors, animals, parts del cos i moviments en anglés dins de la maleta que porta el nostre camell-discjòquei particular, hi ha també música que senta bé i té un efecte secundari reduït sobre les nostres neurones. I sí, alguna d’eixa música, sorpresa, és en valencià. 

Molts dels meus coetanis cresqueren amb un disc infantil que encara hui s’escolta a les cases dels filòlegs, Som de la Pelitrúmpeli. Un disc infantil d’Al Tall en la línia dels contes cantats molt populars a França, que encara hui aborrona de sentir-lo. És la mateixa droga que té el gol de Mendieta, o aquell concert de Blur que veieres al FIB, quan el recordes et puja la Bilirrubina que diu el Guerra, o la Serotonina que diu Manel. Ara Dani Miquel, Ramonets o la Pop també aconseguixen que preferisques escoltar-los a ells abans que al veí del sisé passar l’aspiradora amb Maná a tota virolla. Així que també, en este cas com en quasi tots, és millor consumir productes de proximitat, que d’ací a uns anys et facen aborronar-te amb els teus coetanis valencians, com m’aborrone jo amb El tio Toni o Mareta, Mareta. 

Per cert, no he parlat d’una altra música infantil que provoca encara més sobredosi: les cançons dels dibuixos animats. Però com està quedant açò molt llarg i he vist traspuntar per la finestra a la Quarantamaula, millor vaig xino-xano al llit, escolte una cançó de Bressol, apague les llums i dic: “Bona nit”. I la setmana que ve parlem d’eixes altres substàncies, en forma d’introduccions als dibuixos, que han marcat la nostra vida. Bona nit cresol, que la llum s’apaga.