VALÈNCIA. Un dels debats més recurrents que enverinen (però també estimulen) els ambients literaris és el que gira al voltant dels premis. La intervenció d’interessos públics i/o privats, la pertinença o no dels aspirants a determinades capelles, la fratria inevitable d’amors i odis que s’establix entre editorials i autors i alguna variable més juguen com una remor de fons ineludible, un camp abonat a les pitjors maledicències i un consol sempre amarg de determinades enveges, exercides i manifestades habitualment per part d’aquells que es consideren injustament deixats al marge dels guardons, de qualsevol mèrit o reconeixement públic. Vida literària en estat pur, vaja.
Però més enllà d’eixes consideracions de consum intern, els premis són essencialment un formidable impuls per a obres i autors que, sense eixa espenta i en un món cultural tan saturat com ignorat, difícilment assolirien la projecció que permet la cerimònia de la celebració, la promoció i el prestigi consensuat que tot premi implica. Finalment, i encara que deuria ser l’element primer i principal, la valoració de la qualitat és ja una moneda a l’aire, un repte a la posteritat que es vorà o no refrendat pels lectors o per determinada crítica, com un vaixell sorgit d’una drassana i lliurat a les sempre dubtoses aigües de cada concreta navegació personal.
De singladures felices i exitoses a tots els nivells, en sap molt Anna Moner (Vila-real, 1967). En menys de deu anys ha acumulat bona part dels premis més potents de la literatura valenciana: l’Enric Valor de 2010 per Les mans de la deixebla, l’Alfons el Magnànim de 2014 per El retorn de l’Hongarés, el de la Crítica al millor assaig de 2016 per Gabinet de curiositats, o la seua darrera obra i guardó, La mirada de vidre, premi de Novel·la Ciutat d’Alzira (Bromera, 2019).
És ja un tòpic destacar la capacitat de Moner com a creadora d’atmosferes. Una asseveració certa perquè beu d’una veritat incontestable però que, com la majoria dels tòpics, acaba per ocupar massa espai i, en el cas concret de la vila-realenca, difumina excessivament les enormes aptituds narratives que posseïx, les trames probablement lleus però definitivament subjugadores sorgides de la seua imaginació, i que repten sinuoses per davall dels concrets espais i temps on situa les seues obres. Uns espais i uns temps, per cert, d’alguna manera hostils a la contemporaneïtat més estricta, fruit d’una opció personal i d’un aprenentatge literari que sens dubte va trobar més fascinació pels usos i maneres artístics del passat que per les de la modernitat en el seu pitjor sentit. Una preferència o un enyor, al remat, que es recrea sense ocultació en les màscares i formes finiseculars, que preferix, per posar només un exemple i una intuïció, l’atreviment i el decadentisme dels dibuixos d’Aubrey Beardsley a les obres en sèrie d’Andy Warhol.
Situada en el trànsit dels segles XIX i XX i en una Barcelona que vol ser i que d’alguna manera és París, La mirada de vidre es planteja com una història densa amb un personatge principal, el fotògraf Roger Queralt, que actua com a condensació de les glòries i misèries d’uns temps fundacionals de certa fàtua modernitat, amb les dosis adequades d’indolència, acabament i de cerca de l’absolut, una variant més que ben treballada de l’spleen que fa de l’absurd de viure un esperó per a trobar un raig de llum que done sentit a tot.
Presentada alternant capítols d’un teòric present i d’un pròxim passat, cap a la mitat del llibre eixos capítols comencen a mesclar els seus arguments de la mateixa manera que ho fa la història principal, les raons i els fets que porten el protagonista a prestar els seus servicis, primer, al sanatori de Sant Gervasi a les ordes del reputat doctor Robert Isaac i, després, al gabinet espiritista de Madame Babinski, una popular mèdium.
La insaciable vanitat científica i presumptament artística del doctor Isaac, o la seua cruel i absoluta manca d’empatia cap els seus pacients, així com la fredor interessada i amoral de la Babinski són el contrapunt inevitable del periple professional i vital de Queralt, l’escenari damunt del qual la seua condició de col·laborador necessari quallarà la fugida cap al no-res desesperançat en una baixada als inferns de la morfina, la cocaïna i altres addiccions. El decadentisme sublim que Queralt representa es vorà només realitzat en l’adoració a la Valquíria, una de les sofrides pacients del sanatori, que en mig de l’atmosfera opressiva i malaltissa del sanatori es convertirà per al protagonista en l’única manera de redempció, en un ideal i una obsessió.
La presència decisiva de determinats personatges secundaris o de la nina que presidix el saló espiritista com un tòtem sinistre, les escenes d’una sexualitat a vegades obertament pertorbadora, la descripció d’ambients populars i abonats a cert atractiu desorde com el del Paral·lel i els seus antres, o el refinat i pervers espai del gabinet de la mèdium i els seus hàbits, tot això contribuïx hàbilment a generar el desassossec que configura l’ànima turmentada i desvalguda del protagonista principalíssim de la novel·la, el seu crit sord d’auxili i finalment la seua entranyable i compassiva solitud.
Amb La mirada de vidre Anna Moner ha construït probablement la més reeixida de les seues novel·les, que deu molt a les preferències literàries i artístiques de l’autora i a la seu capacitat d’alçar tot un món sense perdre de vista la fonda humanitat –amb el millor i el pitjor que això comporta– dels seus personatges. Tant de bo d’ací a cent anys, quan ja sigam matèria perduda d’exotisme o fascinació, algú amb el talent i els recursos dels quals gaudix Anna Moner puga retratar o fantasiar de la mateixa i brillant manera la nostra eterna incertesa, els nostres passos vacil·lants sobre l’arena.