La màfia entre Sant Petersburg i Torrevella

VALÈNCIA. “El crim rus organitzat ni està organitzat, ni és del tot rus, ni es dedica només al crim”. Amb este confús joc de paraules aborda el professor britànic Mark Galeotti les dificultats per a entendre el fenomen global que s’acovila davall la sofrida denominació de “màfia russa”. L’investigador, autor del llibre The Vory. Russia’s supermafia (Yale University Press, 2018), advertix que per a aproximar-se als grups sorgits del desmembrament de l’URSS el primer que s’ha de fer és oblidar el bagatge cultural heretat d’unes altres organitzacions.

Açò no és la Cosa Nostra, ni un grup d’italoamericans de New Jersey amb camises de jugar a les bitles. No hi ha capos, consiglieri, ni estructures piramidals clares. Ni tan sols homogeneïtat ètnica ni territorial. Els noms no designen organitzacions immutables que es puguen resseguir clarament a través del temps. Com la mateixa Rússia, les seues superbandes són un misteri ocult darrere del vel de la neu, la immensitat i la distància. Un cos mutable crescut en els gulags i els suburbis més durs de Moscou, com el districte de Jitrovka, i alimentat i musculat amb la dieta d’aperturisme i privatitzacions desesperades i matusseres que seguiren, en un llarg procés, a la mort d’Stalin.

Conta Galeotti que, reunit amb un conjunt d’experts d’un cos policial europeu, tractava de fer-los entendre la naturalesa d’un grup rus que acabava de desembarcar en el seu territori. Els policies, una vegada i una altra, dibuixaven una piràmide a la pissarra de l’oficina per a fer-se’n una idea, i Galeotti, implacable, la feia esborrar. Finalment un dels agents, desesperat davant del laberint de noms i connexions aparentment anàrquiques, va afonar el cap entre les mans i va marmolar: “Açò no és una banda criminal, és un grup d’amics de Facebook”. La comparació podria valdre si els camarades de xarxa social tingueren la capacitat d’estafar-li deu mil milions de dòlars al sistema sanitari nord-americà, decapitar un ministre amb una bomba apegada al sostre del seu cotxe o moure tones d’heroïna afgana cap a la Xina i Amèrica, però ajuda a comprendre l’estupor que provoca un sistema criminal únic i tenaçment exitós. Forjat a foc i ferro entre les acaballes del segle XIX i el XX, i convertit en una hidra que per a alguns investigadors mereixeria el Nobel d’Economia en el segle XXI.

Fam i cavalls en el país dels llauradors

L’expressió vor v zakone vol dir, literalment, “lladre de llei” i hui és poc més que una anacrònica insígnia que distingix els membres més veterans del vorovskoi mir, el món dels lladres rus. No és un capo, com hem dit, ni tan sols ha de formar part d’una banda. Es tracta, més aïna, de l’aristocràcia de l’hampa, “l’home bo” que coneix, respecta i fa respectar el codi.

El primer vor conegut fou Vanka Kain, un roder del segle XVIII, glorificat en el folklore local de manera assimilable a com succeïx en moltes altres cultures. Així, com en valencià hi ha –per a la mateixa època– les cançons de bandolers i lladres de camí reial, o igual que podem trobar en passatges de Dante i Boccacio la figura del malfactor italià Ghino di Tacco –inspiradora de les aventures de Robin Hood–, Kain representa en l’imaginari popular rus l’arquetip del bon lladre. Però no perquè robara només als rics o protegira els necessitats, sinó perquè assumia la seua condició sense amagar-la. Perquè en un món de bandits, almenys complia les seues pròpies regles.

En 1913 la població russa era de 171 milions de persones, la major part llauradors disseminats per un territori inabastable per a l’Estat i amb una presència policial mínima (i corrupta). Tant és així que es calcula que la proporció era d’un agent de l’orde per cada 55.000 habitants. El país passava fam i les lleis, segons explica Galeotti, eren poc més que literatura sense efectes més enllà de la capital. Els decrets moscovites generaven en el poble rural una diferenciació intuïtiva entre positivistes i iusnaturalistes, o entre el prestuplenie (trencar una llei) i el zlodeianie (trencar una llei i a més una regla ètica). No cal dir que el poble s’entregava obertament a la primera activitat –la cacera furtiva, per exemple– sense que li importara el patró legalista del govern dels tsars. Però davant del zlodeianie, o el crim intolerable, es va haver d’autoprotegir amb una forma de justícia directa i violenta: la samosud, el linxament popular, que es reservava, sobretot, als lladres de cavalls.

Precisament el lucratiu però complex robatori i venda d’estos animals va impulsar els malfactors, a principis del segle XX, a unir esforços i generar les primeres organitzacions estables amb manifestacions de subcultura criminal. La banda de Kubikovski, per exemple, comptava amb seixanta membres i disposava d’una cova subterrània on podia amagar fins a cinquanta bèsties. Eren temps de diners fàcils i llargues cavalcades cap al riu Sura si la gent del poble no els posava abans la mà damunt i els feia ballar penjats d’un arbre. Però l’arribada de la Primera Guerra Mundial va suposar un daltabaix mortal per a l’activitat. Els cavalls passaren a convertir-se en un bé militar estratègic i l’Estat va fer per protegir-los, el que mai abans havia fet pels seus súbdits. Els lladres de cavalls, de sobte, es van haver de reinventar com a exèrcits errants al servici del millor postor.

Gosses i blaus, la vida en el gulag

Les darreries del segle XIX i el començament del XX marquen un lent període d’èxode del camp a la ciutat. O de la misèria de les aldees a la misèria dels barris obrers de Moscou i Sant Petersburg, amb l’afegit de la pèrdua de la innocència. Com explicava el doctor de l’exèrcit Lev Màrkovitx Vasilevsky en 1923, a un xic de poble sense formació que aplegava a la ciutat a guanyar-se la vida, esta només li oferia “fum, alcohol casolà, cocaïna i cinema”. I serà precisament ací a la ciutat, en barris com la Jitrovka, on el crim s’organitzarà i prendrà la forma del vorovskoi mir, una societat dins de la societat, integrada per carteristes, assaltadors de vivendes, perdonavides, falsificadors, estafadors i altres espècimens que tenien una aspiració comuna, la d’integrar-se en la vida comunitària de forma parasitària i seguir fins al final tres màximes: no treballar en res honrat, no col·laborar amb l’Estat i no delatar els companys.

Però el tauler de joc canviaria radicalment una altra vegada. La revolució bolxevic de 1917, i l’arribada al poder de Stalin en 1920, tenen com a conseqüència l’empresonament massiu dels membres del vorovskoi mir. La població reclusa en els gulag –l’acrònim de la Direcció General de Camps de Treball–, com a mà d’obra forçada, creix fins als 28 milions de persones. Per un costat totes les mans són necessàries en la tasca homèrica de talar arbres, cavar rases i extraure carbó per a moure el gegant. I, per un altre, el règim treia dels carrers qualsevol element indesitjable, ja foren xiquets famolencs o assassins. Els trens que feien el tortuós camí cap a Sibèria carregats de malfactors o desgraciats en realitat estaven escampant per tota Rússia el virus d’una malaltia que s’acabaria de covar als penals.

Ací, en l’infern de Stalin, fou on els vorí consolidaren la seua condició de casta criminal separada. Ells no eren delinqüents comuns ni estaven disposats a deixar-se esclavitzar. Al contrari: representaven la llei i la força del camp i això estava per damunt fins i tot de l’autoritat dels guardes. A un vor se li permetia quedar-se en el barracó jugant a les cartes mentres els presoners comuns empunyaven les ferramentes a quinze graus davall zero. Precisament per a marcar esta distinció i crear un element privatiu van nàixer tant el llenguatge fenya, un argot criminal que s’havia de conéixer per a formar part dels “lladres de llei”, com els tatuatges que han identificat els mafiosos russos en l’imaginari popular, encara que deixaren d’utilitzar-se cap a la dècada de 1960.

Foren estos tatuatges, fets amb sutja i orina en els casups miserables dels camps, a vegades amb una cullera davall les parpelles per a poder dibuixar, els que donaren als vorí el sobrenom de “blaus”, per a diferenciar-los de les “gosses”, els presos comuns o excombatents que col·laboraven amb l’Estat i no es mereixien ni tan sols la consideració de persones. Val una brutal anècdota com a exemple. Per a fugir d’un camp a Sibèria el principal obstacle no eren els murs ni els fusells, sinó la naturalesa despietada. Quilòmetres de desert blanc sense refugi. Així que els “blaus” es guanyaven la confiança d’una “gossa” per a escapar junts. El pres comú, però, no sabia que havia sigut reclutat només en qualitat de rebost humà: carn viva que seria assassinada i devorada al poc de temps per a donar al vor energies fins a aplegar a la primera aldea poblada.

Pel que fa als dibuixos que maltractaven la pell dels vorí, articulaven tot un sistema simbòlic de cabdal importància. Declaraven qui era el seu posseïdor i què podia esperar-se d’ell; comptaven quantes condemnes havia tingut, la seua especialitat delictiva i fins i tot la seua orientació sexual o si consumia drogues. El valor documental arribava fins al punt que quan un convicte era traslladat a un altre gulag els caps locals l’examinaven i li preguntaven: “Estàs disposat a defendre els teus tatuatges?”. Una mentira, un dubte o una traïció en este aspecte suposava que se li arrancara la pell a tires a l’infractor.

El catàleg icònic dels “blaus” és realment extens, però hi ha alguns motius en què val la pena detindre’s per la importància i la vigència que tingueren: cares de Lenin i Stalin al pit (per a que els guàrdies no els dispararen), galons al muscle (per a burlar-se de l’exèrcit al qual no servirien), ulls al pit (si eren vigilants) o al baix ventre (si eren homosexuals), sirenes al braç (violadors), esglésies ortodoxes (en què cada cúpula representa cinc anys de condemna), corones d’espines al front (cadena perpètua), Mares de Déu amb el Jesuset (símbol de protecció i pertinença a la banda), calaveres travessades per un punyal (assassins) o serps al voltant del coll (en el cas dels drogaddictes).

La vida després de l’URSS

Per a Mark Galeotti no es pot entendre l’evolució de la màfia sense observar l’evolució històrica del país. La mort de Stalin, l’any 1953, comportà un gir copernicà en la vida de l’URSS. El tancament dels gulag va generar la posada en llibertat, al mateix temps, de milions de presoners, molts d’ells ja organitzats i vinculats per lligams d’interessos, pràctiques i lleialtats. Es tractava d’un allau patibulari que no podia ser absorbit per la societat sense conseqüències traumàtiques. Un superdepredador que havia estat covant-se i entrenant-se en condicions extremes i que ara aplegava al dèbil ecosistema de les ciutats russes.

Encara que no ho tindrien fàcil, perquè el mateix sistema també estava mutant cap a un aperturisme econòmic que imposava noves regles i oferia noves oportunitats. Amb Bréjnev i, sobretot, amb Gorbatxov, el sistema productiu i comercial es va fer permeable a l’economia privada, de manera que els vells gàngsters van poder passar del robatori d’alcohol i l’extorsió a botiguers a protegir, primer, i participar, després, de les companyies emergents de subministraments bàsics. Era el pas dels vorí als avtoriteti, de lladres a autoritats. També passaren a col·laborar amb els funcionaris més corruptes d’un sistema que caminava imparablement cap a la seua dissolució. Havien nascut els gàngsters-empresaris i descobririen prompte que es podia viure molt bé en el difús límit entre les activitats legals i les il·legals.

Els tatuatges van anar desapareixent i el fenya va donar pas al llenguatge comú. Els pistolers van abandonar la primera línia i les guerres entre bandes es van silenciar, sabedores que la sang no és bona per als negocis i que un policia subornat ho té molt més fàcil si no l’obligues a intervindre. Finalment, el gran bot vingué de la mà dels bons de Gorbatxov: participacions en empreses públiques de 10.000 rubles –poc més de 7 euros– que s’entregaven als ciutadans per a facilitar el trànsit econòmic postsoviètic i que van acabar, en un percentatge significatiu, en mans de la màfia. Era la seua reinterpretació de la fase d’acumulació capitalista abans de l’opulència i l’oficialitat que aplegarien en els anys 90, amb xandalls, cadenes i BMW.

Tambovskaya

La banda Tambovskaya, de Sant Petersburg, és una de les més conegudes de la constel·lació criminal de l’est, i paradigmàtica del sorgiment i extracte social de moltes altres. La van fundar l’any 1988 Valeri el Babuí i Vladimir Barsukov. El Babuí era un boxejador que es rodejava de pinxos de gimnàs i culturistes sense ofici ni benefici que van decidir convertir els punys en diners. El cas resulta molt comú, ja que milers d’esportistes es van quedar, de la nit al matí, sense bandera davall la qual competir i es veren abocats a una vida de carrer. 

La proporció de boxejadors i lluitadors convertits en criminals fou enorme i, en els soterranis privats de Moscou, proliferaren gimnasos clandestins com a pedrera i carn de canó per als avtoriteti. L’antic membre de la KGB Mikhaïl Barsukov, per la seua part, era qui proporcionava direcció i sentit dels negocis. Gràcies a esta combinació de força bruta i talent empresarial, segons relata Galeotti, “passaren ràpidament de l’extorsió al robatori organitzat i el tràfic de drogues per a introduir-se en el sector privat puixant, en l’època de les cooperatives de Gorbatxov”. Era la manera de diversificar el negoci i aconseguir una pàtina de legalitat per a l’organització. Fins al punt que encara hui hi ha jutges que es troben amb problemes per a catalogar-los com a banda criminal, tot i que sobre ells pesa l’assassinat de quatre membres de la Duma.

Torrevella, sol i sang

Els nous rics russos van descobrir la Costa del Sol en 1994. I amb l’entusiasme per la terra incognita de  platges i urbanitzacions aplegà també l’interés de la màfia. Prompte van vore que també a la costa meridional valenciana no només es podia jugar al golf, sinó que el turisme i la construcció voraç representaven una formidable ocasió de llavar tones de diners negres provinents de la venda de drogues, armes i persones, entre altres negocis foscos. Però, en la línia de les lliçons dels avtoriteti i de la Tambovskaya, el desembarcament no es produí a tirs com si es tractara de vulgars camorristes napolitans. Ni tan sols fou una banda com a tal, sinó agents de vinculació variable que van demostrar habilitat, diners i capacitat de negociació –avalades per l’ús de la força– per a establir lligams amb la classe criminal, econòmica i política local.

A dia de hui el grau de penetració és tal que en 2018, en una operació contra el joc, la prostitució, el robatori en vivendes i el frau en partits de bàsquet i tenis, van caure 61 persones radicades a terres valencianes, sobretot a Elx i Torrevella, en vinculació amb xarxes russes. A principis de segle XXI, de fet, s’assoliren a Torrevella xifres de més de vint assassinats a l’any relacionats amb les inversions milionàries arribades de Moscou i Sant Petersburg. També hi ha hagut, de retruc, conseqüències socials, ja que, entre les promocions immobiliàries de l’or rus i la pressa del govern local per créixer, la ciutat de les salines s’ha convertit en el paradís de la vivenda barata. Apartaments amb vistes a la mar que res tenien a vore amb les tètriques cabanyes de fusta dels gulags, però que d’alguna manera n’eren filles. Caus d’agermanament entre les dos cares del somni proletari.