Hoy es 5 de noviembre

per felip bens

La memòria del cos

28/09/2019 - 

VALÈNCIA. Hernioplàstia inguinal bilateral per laparoscòpia. Així consta en el registre mèdic. Sona fatal però en bona veritat no és per a tant: et fan tres forats en la panxa: un prop del mèlic, que després cosiran amb cinc o sis grapes, i dos més, un dalt i l'altre baix, de dos o tres grapes. Açò de les grapes no és un disfemisme, encara que ho parega. És literal. Grapes metàl·liques com les d'una grapadora industrial. Fets els forats t'unflen amb gas, com una bufa de fira, per a que els braços articulats de la microcàmera i de l'instrumental puguen moure's amb facilitat. I amb açò t'instal·len unes malles per a reparar el trencament dels teixits musculars que provoquen les hèrnies, que no són més que, clar i ras, els budells que se n'ixen per eixos forats.

Sí, parlem d'hèrnies. De les dos que m'operaren en març de 2019 en l'hospital de la Malva-rosa. Em despertí de l'anestèsia acaronat per la llum irrepetible de Sorolla, amb l'alegria de saber-me viu i ganes d'abraçar i besar a la cirurgiana, gojós perquè de moment, com a mínim, obria els ulls en este món amb la capacitat innata per a emocionar-me amb la llum que destil·la el cel sobre la mar, la platja, la nostra València. Després hi ha eixa alegria efímera, boverota, de l'anestèsia que encara circula per les venes. I la joia de saber-te acaronat pels teus durant unes hores, de deixar de patir pels altres, eixa relaxació que t'és tan estranya. Només pugues t'alçaràs, aguaitaràs i saludaràs l'esplendent migdia de març recolzat en els finestrals de fusta d'una habitació que té el tacte, l'olor i el silenci d'un balneari de finals del XIX.

El dia que em llastimí, notí que alguna cosa s'havia esgarrat dins de mi. Després de córrer, féiem estiraments i abdominals sense cap vocació vigorèxica ni competitiva. Només per a apedaçar la vida sedentària i com a pràctica terapèutica contra els assassins silenciosos, que diuen: colesterol, triglicèrids, glucèmia… Segons el meu companyó de fatigues, a més, córrer estimula la producció d'endorfines, que et fan sentir bé. Total eren 50 abdominals, de forma moderada, però, clar… tocant els 50 anys. Fon en el pantalà junt a l'Oceander, eixe vaixell gallec de ria abandonat en la Marina. Amb els peus encara clavats en una cornamusa, peguí un crit, sentí un dolor intens, un trencament interior. Era l'hèrnia, confirmaren els especialistes, dies després.

Jo encara ho desconeixia però a molts runners els ha passat igual, que els abdominals els carrega el dimoni. Em recomanaren repòs i em citaren per a operar en sis mesos, però continuí corrent fins a 10 dies abans, amb precaució. Pels mateixos motius pels quals ho feia abans de l'hèrnia: colesterol i endorfines. I per no abandonar al companyó i amic, que córrer a soles és molt feixuc.

Setmanes després de l'operació aní a la meua metja (metgessa, cal dir) per vore si em donava l'alta. Podia fer vida normal, digué. I per a tornar a córrer? Amb molta precaució, a poc a poc, em recomanà. I per fi m'atreví a preguntar-li (conforme li havia promés que faria a la meua dona) per eixa altra felicitat de les pràctiques íntimes. No sé molt bé amb quina classe de circumloqui li ho exponguí, que trencà a riure i em preguntà si és que era Rocco Siffredi. Em muiguí de vergonya, clar. I segur que em posí roig com un titot. En tot cas, sense fer el Rocco, això està clar, em donà autorització clínica per a recuperar la gimnàstica de l'amor. La de córrer no era tan urgent: certa poreta, perea i la proximitat de l'estiu, amb la relaxació dels hàbits gastronòmics i la indefugible cerveseta de tothora, anaren retardant el moment de tornar. A més dies que passaven, més sensació tenia que començar de nou seria un infern. Fins esta setmana passada.

La resistència del cos humà és inexplicable. Ho sabem per molts episodis llegits, escoltats, viscuts. Però ho és sobretot pel maltractament diari a què el sotmetem, durant anys i dècades, amb una alimentació desequilibrada i plena de menjars processats que són un pur verí. I amb agents externs que el perjudiquen. Vivim en les antípodes d'aquella ancestral ensenyança de l'alimentació saludable com la millor de les medicines, que ens traslladaren els antics xinesos. Amb tants interessos econòmics, qui sap si la proliferació de malalties abans infreqüents tenen a vore amb l'actual indústria alimentària i els menjars processats. Els avanços de la ciència mèdica, no obstant, i la fortalea innata del cos nostre, ho compensen per a fer créixer l'esperança de vida.

Però, ¿i la memòria del cos? ¿els pareix menys inexplicable? Eixa qualitat, d'aire un poc místic, que permet, sense consciència, que el cos regule les passes i les xafades, la cadència respiratòria, els moviment de braços i cames o la salivació per a adaptar-lo en un instant a la pràctica que havia abandonat durant sis mesos. El dimarts estiguí allà, però corria el meu cos. Jo no haguera superat la sensació d'asfíxia, l'excés cardíac, el patiment, la secor de boca, les molèsties musculars, les ganes d'abandonar. Jo, per mi, m'haguera detingut als dos minuts, però el cos ajustà el ritme a la capacitat, tirà de mi i quan me n’adoní portava cinc, deu, quinze minuts, vint, vint-i-tres i estava de nou buscant l'ombra prop de l'edifici del Rellonge. La memòria del cos és sovint un àngel de la guarda que vela pel nostre magnífic embolcall. La satisfacció sí que fon meua. Encara que, honestament, tot el mèrit de l'exitós retorn fon del meu cos i de la seua memòria.

Noticias relacionadas

next
x